Diari d’una senyora esportista

Estimat diari,

No voldria entrar a bocajarro a descriure’t la meva trepidant i recentment inaugurada activitat esportiva, així que permet-me una petita introducció: finalment i a quatre dies dels 49, m’he apuntat a un gimnàs! El fet es va produir de manera un pèl impulsiva (com si no? Està clar que aquesta mai podria haver estat una acció molt reflexionada, en el meu cas). Ja et pots imaginar el context: post vacances, amb aquells quilos de més acumulats a sobre d’una base cada vegada més ampla i consolidada i amb aquella barreja de repulsa per la panxa i les lorzas (que no em venen de l’aire, siguem sincers) i mala consciència pel meu sedentarisme i les seves conseqüències. El J. ja m’havia comentat que al gimnàs on ell anava feien classes de zumba i em va fer una certa gràcia, la veritat. I resulta que vaig haver d’anar-hi amb ell per formalitzar la seva inscripció… Cagada: aquell noi de recepció de somriure encantador no feia més que posar-me facilitats i oferir-me ofertones que justament caducaven al dia següent, i també hi havia una noia que em va dir que no m’ho pensés gaire i que a zumba m’ho passaria teta, riuria, ballaria, cantaria i suaria.  Entre tots se’m van camelar, mira, una no és de pedra i vaig pensar que formalitzar una matrícula de sis mesos en certa manera m’obligaria a anar-hi.

Dia 1

He anat a la meva primera classe de zumba. Ai, estimat diari, que malament ho he passat!

L’he superat, que vol dir, únicament, que m’he quedat fins al final. Amb certa dignitat? No, i ara, ni una mica: no he seguit, literalment, ni un pas. El Juan Carlos, el profe, jo crec que no era entrenador sinó un veritable ballarí (com aquells que participen a competicions multitudinàries lluint camises de lentejuelas arrapades, amb gomina al cabell i els ulls pintadíssims de negre) i no ha donat ni mitja instrucció: el uno, dos, izquierda, derecha, per dir alguna cosa, ha brillat per la seva absència.

Entre salts d’allò més desatinats i intents lamentables d’imitació, i amb aquell afany de no sentir-me tan desemparada, m’he dedicat a buscar compulsivament alguna assistent igual o més patosa i perduda que jo, però no he trobat ningú que em fes ni mitja ombra en aquest sentit. La resta d’alumnes seguien de puta mare, tu, i jo m’he sentit realment lela. Després m’he dit “prova amb l’edat”, però tampoc: tothom era més jove que jo.

Bàsicament m’he dedicat a fer un passet lliure constant des d’un racó molt ben triat, convertint-me en la señora mayor del free zumba i agraint enormement la penombra de la sala i el silenci amable de la gent. Diria que algú inclús m’ha dedicat algun somriure condescendent, però no les tinc totes, estava realment atabalada.

He tornat a casa caminant per Mitre, suada com una trujota, això sí, i amb les galtes inflamades no tant de congestió com de vergonya pura i dura, però sense ganes de tirar la tovallola, de moment. I ara estic espatarrada al sofà, cansada, amb un cert mal d’articulacions, preparada per veure un nou capítol de The white lotus, i amb l’estómac pleníssim (un efecte colateral del zumba amb el que no comptava: la gana que m’ha donat. I no gana de mongeta verda i llom a la planxa, precisament, que és el que tenia previst sopar… Quan he arribat m’he posat a preparar una amanida de pasta rica en espirals, tonyina, olives, tomàquet i blat de moro, regada amb una vinagreta de mostassa i maionesa, i me n’he cascat dos plats tan grans que fins i tot els nens m’han cridat l’atenció. De postres he substituït la fruita per un pastisset de xocolata i gerds que havia portat la meva mare i olé. És possible que em surti el tiro per la culata?).

Dia 2

Avui he anat cap al gimnàs caminant amb una actitud positiva, escoltant música euforitzant i pensant “va, Anna, va, que avui no serà tan patètic!”. I quan he vist que teníem una altra professora el meu positivisme s’ha vist reforçat. Penso que segur que el Juan Carlos ha estat contractat per un espectacle musical que recorrerà les grans ciutats d’Europa i em sento molt astuta per haver vist de seguida que aquell noi estava fet per a la dansa professional i per tant estava molt desaprofitat com a monitor del DIR.

M’he instal·lat cagant llets al mateix racó fosc de l’altre dia, que és ideal perquè només em poden veure tres o quatre persones a través del mirall, i com tinc aparells foscos al darrera, em camuflo bastant i ni jo mateixa distingeixo bé el meu reflex.

Quant ha durat el meu optimisme? Doncs un minut, mitja cançó, no m’ha calgut més temps per constatar que res havia canviat malgrat la substitució del professor.

La profe d’avui es diu Vicky i també és ballarina, i a més d’aquelles que no deixa de banda la sensualitat, per dir-ho d’alguna manera, ni pel mal de morir. A la que pot sacseja i pretén que sacsegem els pits mentre posa llavis sensuals, o fa passos de ball d’aquests amb connotacions clarament sexuals i, a veure, a mi el shake it, shake it i el perreo em van enormes, no els sé fer i tampoc sé si podria superar la vergonya de fer-los a cada moment.

En definitiva, ha estat una sessió divertida, la Vicky balla de conya i es nota que li encanta fer-ho, i a més és extremadament teatrera i molt simpàtica, però he tornat a donar la nota perquè no he seguit ni un puto pas. La Vicky tampoc dona indicacions, només uns subtils assenyalaments al terra, de tant en tant, com dient: atentas, chicas, que pronto iré hacia la derecha.

He suat com una trujota de nou, i això m’agrada perquè em fa sentir que el meu esforç, a més de psicològic (mai a la vida havia suportat sessions tan llargues de vergonya tenint l’opció d’anar-me’n i acabar amb la situació que me la produïa) també té un punt físic, que era del que es tractava. Després també penso que el meu xandall afelpat del Decathlon també pot tenir molt a veure amb les suades que aconsegueixo. Per ser franca, les meves companyes −per cert, avui sí que n’hi havia tres o quatre més o menys de la meva edat o inclús més grans, i totes ho feien de puta mare−, porten peces de lycra molt menys generoses en quantitat de teixit. Per alguna cosa serà.

Immersa en l’anàlisi del meu outfit esportiu, em creua per la ment un altre pensament: possiblement els meus sostens d’aro que em clavo tota la estona (i que els meus pits, que s’han tornat hippies per culpa de la pandèmia, cada vegada toleren menys tot i necessitar-los sobremanera), tampoc són la peça més adequada.

Dia 3

Avui he tingut una tercera professora de zumba, la Susana.

Ja d’entrada he vist un canvi esperançador: s’ha posat un micròfon abans de començar la classe, la qual cosa m’ha fet pensar que es disposava a donar alguna indicació, yupi! La veritat és que tant ella com la classe que dona és bastant diferent: es nota que és més del tipus gimnasta que ballarina, tot i que es mou de cine, i ens fot molta més canya que els anteriors (menys sabrosoneos i més fitness). Ha fet servir el micro i alguuuuuuna coseta, una petitíssima part, he estat capaç de seguir, bravo, Sus-Anna!

Dia 4

Ai Déu meu, estimat diari, quin mal rato vaig passar! Les meves vergonyetes zumbones van quedar absolutament minimitzades al costat del que vaig patir l’altre dia…

Resulta que em vaig equivocar mirant l’horari i, pensant-me que anava a zumba, em vaig trobar en una classe de ioga impartida per una noia que es deia Juliana… Quin mal tot, per favor! Vaig acabar amb els genolls destrossats, les muñecas adolorides i, tot i la parsimònia de la professora i les precises instruccions que donava “pierna izquierda estirada, doblamos la derecha y con la mano izquierda nos cogemos la muñeca derecha”, tampoc vaig ser capaç de replicar ni una sola postura. Em sabia poc flexible, però aquell dia vaig constatar que soc com una tauló de fusta (quin pèssim símil, ara que ho penso, ja m’agradaria ser com un tauló, sigui del material que sigui… Soc més aviat com un sofà: interior rígid però recobert de molta massa/ matèria tova. Ara sí, estic bastant orgullosa del símil). No vaig poder fer ni la postura del principi, asseguda amb cames creuades i esquena recta, i ja no parlo de seure sobre els peus, quin mal, collons! Per descomptat, mai vaig arribar ni a la meitat d’on havia d’arribar, ja fos amb braços o cames.

Vaig tenir vàries rampes als peus, vaig perdre un mitjó, vaig aconseguir convertir l’esterilla en una bola en diverses ocasions, em van caure les ulleres a terra tres o quatre vegades, se’m va arremangar la samarreta fins la barbeta i el meu panxot descomunal va quedar exposat a tota la sala, se’m va doblegar un colze i casi em menjo el terra amb tota la cara… Bueno, bueno, bueno…. quin espectacle més dantesc! Ah! I tot això amorosit amb la meva pròpia pudor de peus, conseqüència de descalçar-me, clar. Tremendo, allò de no saber si riure o plorar.

I del rotllo espiritual millor no parlar-ne gaire… Puc assegurar que ara per ara (després, a la vida, mai se sap) no és el meu rotllo! “Inhala y exhala” (vaig haver de pensar una mica per concloure què era cada cosa), Conecta con tu interior, encuéntrate, acéptate, quiérete” (¡a ver, Juliana, que yo había venido con la idea de suar la cansalada, maja!), amb aquella cantarella suau i monòtona que, lluny de convidar-me al relax, m’enerva bastant… Nos concentramos en lo que estamos sintiendo ahora mismo, llevamos la respiración al estómago, del estómago al pecho, del pecho a los hombros, de los hombros a la cabeza… Aquestes instruccions em van transportar a altres moments de la vida en què se m’ha demanat: 1. que somrigui amb els ulls 2. Que respiri primero por el ano y luego por la vagina. En cap d’aquestes ocasions he estat capaç de complaure a qui m’ho demanava, es veu que soc realment basicota: 1. Només sé riure amb la boca, 2. Sóc de respirar per la boca i el nas i, va para ti, Juliana, 3. ¡No sé cómo trajinar la respiración de un órgano a otro!

“Intentamos no pensar en nada, tratamos de dejar la mente en blanco…” −va seguir la Juliana. I, clar, no falla, una superproducció d’imatges i pensaments em va posseir: la pizza del Verona que em pensava cascar aquella nit, la cara de la Juliana amb un enorme tap de suro a la boca, que havia d’anar a presentar els meus respectes i verbalitzar la meva admiració a la meva tia Maria, que em consta que als seus 70 anys practica ioga vàrios dies a la setmana…

Tampoc vaig tancat els ulls ni una sola vegada en tota la sessió, sempre alerta!

En fi, que el ioga tampoc és per a mi però he de reconèixer una cosa: vaig tenir agulletes tres o quatre dies!

Dia 5

He volgut provar spinning, però resulta que s’havia de reservar plaça i m’he trobat al Dir sense opció de fer classe dirigida fins al cap d’una hora. M’he plantejat anar a la sala de màquines per aprofitar el temps però m’he visualizat a terra brutalment expulsada per una cinta de córrer, que no sé com funciona, i m’he dit, deixustar, nena, ves a les cadires de recepció i dedica’t a jugar una mica amb el mòbil, territori amic, conegut i segur.

Arribada l’hora de classe he anat cap a la sala de zumba però abans he passat un moment pel lavabo, quin error! Quan hi he entrat m’havien fotut el lloc, el meu estimat racó estava ocupat i m’he hagut de posar en un lloc molt més exposat i a sobre més il·luminat, amb la qual cosa em veia constantment al mirall i encara he passat més vergonya que habitualment.

Avui hem tornat a tenir la Vicky, a qui és un gust veure ballar i amb qui definitivament aniria a prendre unes cerveses encantada de la vida. Continuo sense seguir un pas i tinc un greu problema de coordinació entre braços i cames (coordinació excessiva, ojo, el tema és que no soc capaç de fer coses diferents al mateix temps) que per molt que practiqui no podré resoldre mai, però m’ho passo bé (tot i la vergonya que passo) i suo molt. És el que hi ha.

Dia 6

Avui m’ha passat una cosa: m’he despertat amb les melodies de zumba al cap i visualitzant clarament les coreografies! A la meva ment estava més clar que l’aigua com executar-les i entre això i que ahir vaig decidir-me a comprar-me unes peces de roba per fer esport, he anat cap al gim amb noves esperances i també renovada energia.

La profe tornava a ser la Susana, que també m’agrada molt, però lamentablement de seguida he vist que ni els assalts mentals constants de les cançons produïts al llarg del dia (“Xori muévelo, xori muévelo” “que prenda, que prenda, que prenda, que prenda la vela, “abro una mano, abro la otra y ¡pa arriba!”, “bailando esta salsa, la vida se goza…”, “tú eres una mami de esas que le gusta el regguetón de antes, pa perrear”…) ni les meves flamants malles negres i el top de canalé comodíssim i moníssim (que, òbviament llueixo amb una samarreta a sobre), marcaven cap diferència. Sorprenent, no?

Dia 7

Avui per fi he provat l’spinning, prèvia reserva que em podria haver estalviat perquè hi havia unes 15 bicicletes lliures. Per començar he arribat uns minuts tard i ja m’he trobat els cinc alumnes que hi havia pedalant, amb la qual cosa m’he hagut d’espavilar per posar la bicicleta en marxa però bueno, prova superada, a la segona intentona he vist alleugerida que la pantalleta de la bici s’il·luminava.

Jo em pensava que l’spinning consistia en pedalejar en una bici estàtica mentre un professor t’indicava les marxes que havies de posar, però resulta que és una barreja de teatre-excursió escolar-discoteca, tres mons que mai m’han fet gaire il·lusió ni han estat molt motivadors, per a mi, francament. En resum: vaya panda de flipats, per favor! Òbviament, he anat enllaçant una dificultat rere l’altra i ja pràcticament al final de la sessió he començat a entendre alguna cosa…

Com ja he dit, he arribat tard i instintivament m’he col·locat a la bicicleta més llunyana del professor que he trobat que, a més, tenia la gràcia afegida de tenir un noi davant que em tapava. Em temo que aquella bicicleta estava graduada per a una persona de 2,5 metres perquè casi m’ha costat pujar-hi però he decidit quedar-me allà per no cridar l’atenció. I de sobte ha començat l’obra/ excursió/ sesionaca: l’entrenador, que no recordo com es deia, ha començat a parlar: “¡Bienvenidos a todos! Nuestro entrenamiento de hoy consistirá en un primer tramo suave de 15 minutos y luego empezaremos a subir hasta llegar al tramo de mayor dificultad para, por último, bajar a tope, como podéis ver en la pantalla”. Al seu costat hi havia una tele amb un vídeo com d’una carretera i a baix uns graons de colors segons la dificultat del moment, fins aquí hi he arribat: verd-taronja-vermell-taronja-verd.

A totes aquestes feia com unes pauses dramàtiques durant les quals pujava la música que fins al moment estava en segon plà, per tornar-la a baixar i reemprendre el discurs. “Ahora os voy a pedir que hagamos un poquito de precalentamiento, aprovechando que vamos en plano, y que que nos pongamos a 120 RPM, ¡Vamos equipo! Llavors ha pujat la música a tope i ha encès unes llums intermitents de colors que ni al Pachá d’Eivissa i, de tant en tant, cantava la cançó que sonava… M’he trobat immersa en un moment de vergonya aliena però he pensat que encara passaria més vergonya, i pròpia, abandonant la sala. I que 40 minuts passen ràpid i que el millor que podia fer era acabar la classe. M’he fixat que tothom movia les cames molt més ràpid que jo i m’he atrevit a girar una rodeta que ha fet que em costés molt menys pedalar i he pensat, “Araaaaaaa”.

L’instructor ha seguit animant l’alumnat: “Vinga, nois, que ja estem gairebé a la meitat del primer tram! M’he fixat que tots els profes del Dir combinen català i castellà a les seves classes i estic segura de què moltes vegades no és natural i respon a una recomanació per evitar certes criminalitzacions lingüístiques que s’està posant de moda publicar a les xarxes.

Quan ja portava 5 o 6 minuts donant-ho tot i ja estava patint en carns el mal de cul que fa seure a un sillín de bicicleta, m’he dedicat a tocar més la pantalleta i hi han aparegut uns numerats, un d’ells les RPM, que el profe havia suggerit que fossin 120 i en el meu cas eren… 40. “Bueno, equipo, empezamos la zona naranja y ahora os voy a pedir, quien pueda, que os pongáis de pie. Vamos, arriiiiiiiiba, equipo!” He tingut el mal moment d’aixecar-me i a part que casi em rebento els baixos amb el sillín, se m’ha escapat un pedal i l’he pogut esquivar de miracle (afortunadament, perquè m’hagués rebentat tíbia i peroné). Recuperats el pedal i l’equilibri, he seguit pedalejant ben assegudeta i llavors he vist que a la pantalla posava “DEMPEUS”. Aquesta paraula em recorda als indepes més rancis, no puc evitar-ho, i em fa grima de la bona.

“Molt bé, colla! Vinga, mantenim la cadència i si queréis metedle un poquito más de rueda…”. Entre aquestes i d’altres ordres per mi del tot incomprensibles, han passat els 45 minuts de la sessió, que se m’han fet llarguets, però que han tingut un efecte colateral molt ideal que és que m’he convençut que, com a molt, el meu contacte amb l’esport es limitarà a zumba, nanos, i que les especialitats que em queden per provar, Cul 10, Aprima’t, Total body o Body pump, entre d’altres, que les provi un altre, tu. Jo romandré sent la señora mayor del free zumba del rincón oscuro.

I palante.

Amsterdam 2021

Canals, tramvies, casetes estretes i precioses i edificis monumentals i bonics aquí i allà. Un fred de collons que hem aconseguit torejar a base de roba d’abric (inclòs un gorro de llana amb borla, crec que ja he comentat en altres escrits que nosaltres quan viatgem som molt de lluir looks agosarats que a Barcelona mai de la vida ens passaria pel cap lluir) i de molta caminata. Paraules impossibles plagades de jotes i altres sons guturals d’un idioma que sona a ennuegament i que fa venir ganes de fer la maniobra de Heimlich a qui el parla. Bicicletes per tot arreu, i ciclistes molt hostils amb els vianants, per cert (i encara més amb el ciclista guiri que intenta pedalar plàcidament pels carrers de la ciutat, missió impossible). Homes i dones tan alts i grossos com poc somrients, molts d’ells amb una cara angulosa molt característica, com tallats sobre fusta amb una navalla. Semàfors i papereres/ contenidors? Busca’ls, especialment al centre de la ciutat. Oloreta a porro la que vulguis i on vulguis, això sí.

Un parc preciós, Vondelpark, amb els seus llacs i la seva boira, que atorga la sensació d’estar dins d’un paisatge pintat per Vermeer. I un enorme esperit nadalenc, a jutjar per la quantitat de gent que hi ha al carrer carretejant a les seves bicicletes avets naturals talats i embolicats en malla i els que es veuen, ja decorats, dins de les cases.

Un gat que dorm al banc de vellut d’un restaurant italià i que després de la primera carícia ens segueix, caminant amb dificultat, i  s’acomoda a sobre de les cames dels nens. Es diu Bruno i té 20 anys, vecchio Bruno, ara s’entenen les dificultats motrius i el pèl mate, i a algú se li indisposa la pizza patint per si sobreviurà al nostre dinar o no. Quan marxem encara belluga, però molt, clarament, no li queda, pobra bèstia.

Els quadres de Van Gogh, els miniquadres de Van Gogh, per ser més precisa, alguns amb molt encant tot i ser com molt imperfectes i desproporcionats i pel meu gust no desprendre cap tipus de domini tècnic. Després de visitar el seu museu crec que la seva història personal i l’autoamputació de l’orella van contribuir notablement a fer-ne un mite. Comento: “Nens, he llegit que en vida només va vendre un quadre”. I el J. em respon: “Cosa que s’entén perfectament”. Van Gogh entendreix. Un exemple: tota la prèvia que va fer, dibuixos i esbossos de cares i mans, per finalment pintar “Los comedores de patatas”, una obra que a mi no em sembla ni gaire bonica ni gaire ben feta, però sí hipnòtica, i que actualment compta amb una exposició temporal al museu Van Gogh.

Un mercat de les flors, el Bloemenmarkt, que es veu que quan és època és un espectacle de color i aromes però que lamentablement al desembre únicament té bulbs i llavors i que es visita ben ràpid. I Begijnhof, un remanso de paz al mig de la ciutat.

Perdona, i les escales dels llocs? Quina broma! Impossible posar el peu ben recolzat a l’esglaó, com toca, perpendicular. Potser una criatura amb un 25 o 26 de peu ho podria arribar a fer, però la resta ha d’optar per posar-hi només les falanges (resta del peu a l’aire), la qual cosa requereix un gran equilibri, o per pujar de costat. El T. ens obsequia amb unes caigudes fingides escales avall la mar de gracioses. Cada vegada que hi penso ric.

La casa del darrera, la casa on Anne Frank, la seva família i quatre persones més van estar amagades més de dos anys. Quina impressió i quina pena, més ara que estic llegint el seu diari, pobreta, tan petita, tan bona narradora, tan nena i tan poc nena a la vegada. Quina por més espantosa devien passar, al marge de totes les mancances, privacions i incomoditats, això sí que es un confinament traumàtic! I quin trist final, després de tot, com tantíssima gent. Tot per culpa d’una colla de fanàtics-tarats-fills de puta, quina tristesa i quina ràbia.

I la brometa dels nens negar-me la perspectiva, que ja s’està convertint en un clàssic dels nostres viatges i que, sí, requereix una explicació. Resulta que moltes de les fotos dels nostres viatges mostren el Jo. i els nens d’esquenes, caminant davant meu, en un lloc bonic. Acostumo a quedar-me enrere perquè camino lenta i perquè no només miro sinó que admiro les coses, i m’aturo a fer fotos. Les fotos d’esquenes m’agraden molt però quan n’he fet 15 o 20 trobo que ja n’hi ha prou. Llavors em poso a córrer per avançar-los uns metres, girar-me ràpid i pillar cares i paistage. Però els nens corren darrera meu per “impedir-m’ho” i quan em giro me’ls trobo a un centímetre de la càmera! A Amsterdam hi ha molt vidre i molta aigua a tot arreu, generant reflexos que són pura fotogènia i que m’han enamorat.

La M. s’ha fet definitivament gran i ja no ens busca la mà al seu pare i a mi, cosa que m’entusiasmava, però en canvi he aconseguit que els nens em fessin el bracet, com me’l feia el papà, que sense dubte és la meva manera preferida de passejar pel món.

Una excursioneta a Volendam, un poble molt turístic i mono, potser no tant com em pensava. Passegem i veig que tothom té grans finestres a la part inferior de les façanes, que mostren sense complexes l’interior de les cases, boniques i acollidores. És molt agradable i entretingut pel passejant, però quin fred i quina poca intimitat els que hi viuen, penso. Dinem a un lloc on tenen la carta en neerlandès i quan la demano en anglès em miren amb expressió de fàstic i em diuen que “it is in English”. “Ah, okay”, contesto, pensant que al final del menú deu haver-hi unes pàgines en anglès que no he vist. Però busco i busco i això és un exemple del que trobo:

Huisburger – Burger: 150 gram rundvleesburger met sesambroodje, gesmolten kaas, gekarameliseerde ui, gerookt spek, sla, zoetzure augurk, tomaat en honingmosterd. Alle hamburgers gaan vergezeld van een heerlijke frisse gemengde salade met de speciale saus van de chef en frietjes*.

He assenyalat en cursiva-negreta el vocabulari anglès. Que cachondos, francament, i no és a l’únic restaurant d’Amsterdam on ens passa. No sé si ens prenen per idiotes o és que resulta que ells ho són una miqueta. Sort dels nens, que ens ensenyen una app que tradueix textos a partir de fotos i gràcies a la qual podem saber que aquella burger és de carn de vedella, pesa 150 gr, i es presenta amb un panet amb sèsam, formatge fos, ceba caramel·litzada, bacon fumat, enciam, pepinillo agridulce, tomàquet i mostassa a la mel. A més d’anat acompanyada d’una deliciosa amanida variada fresca amb salsa especial del xef i patates fregides.

Seguim passejant entre botigues de formatge i altres souvenirs i em trobo davant d’un aparador que conté moltes imatges de gent disfressada amb vestits tradicionals. I de sobte em ve al cap una foto que em va enviar per whatsapp la M.A. després de la mort del papà i que mostra el seu grup, ja francament maduret, disfressat amb vestits típics de no sé on i amb un atrezzo curiós a les mans: un acordió, un enorme formatge, una ampolla de fang, unes flors… Adivinant la meva comprensible i enorme  sorpresa, la M.A. em va escriure: “Hi ha una explicació. Aquesta foto se la van fer els homes de solters, quan van fer un viatge d’estudiants, i ja de grans, quan hi van tornar, aquesta vegada amb nosaltres, les dones, la vàrem replicar”. Té tota la pinta de ser a Volendam, li preguntaré.

El Jo. està empenyat en agafar un barco i anar a Marken, un altre poble amb encant. És tard i fa un fred tremendo però li donem el gust, venga, va. El barco en qüestió va buit (lògicament) a excepció d’un noi holandès i una noia de Cádiz molt salada, que ens fa la única foto del viatge en què sortim els cinc. El poc que veiem a Marken, el que ens permeten els 20 minuts de llum solar de què disposem, també es mono, les casetes, l’església, la costa, el far. Tornem a Amsterdam amb dos busos.

I riures, crits, petons, nervis, mimos, insults, anècdotes, acords i desacords, pau, discussions, felicitat, retrets, complicitats, gratitud… La nostra caixa de bombons, el nostre mix habitual, molt de tot i amb exageració, sense mitges tintes, allò que en part ens defineix i que queda especialment exposat quan fem un viatge els cinc.

El barri vermell, De Wallen, és una turistada que denigra molt les pobres prostitutes, postrades als aparadors il·luminats amb fluorescents vermells, i poca cosa més. I els cofeeshops ni trepitjar-los, bones ganes de què un dels meus fills es pilli d’amagat un bolet al·lucinogen per fer la gracieta…

La pandèmia ens obliga a sopar a l’habitació de l’hotel un Deliveroo o algo que hem pillat del súper, ja que els bars i restaurants tanquen a les 17h. Una mesura que m’està de cine, ja que a aquella hora ja estem bastant rebentats, és fosc i fa molt fred, i és ideal recloure’s a l’habitació de l’hotel −calefacció a tope, infusioneta a la tauleta de nit− i dedicar-se a perdre el temps a les xarxes, llegir (Diari d’Anne Frank), mirar una sèrie (The restaurant) i/o recapitular el dia viscut.

L’últim dia ha de caure una llogadeta de bicis, com no. Llavors encara no ho sé, quan accedeixo al plan només sé que em fa una mandra espantosa, però resulta que serà l’última vegada a la meva vida que el meu cul toqui sillín (com a acte voluntari, s’entén), ho juro solemnement. Quin mal rato, Déu meu! El primer tram pateixo bàsicament per por a ser atropellada per cotxes, tramvies o una bicicleta mateix, a part de ser increpada per part de la secció masculina de la meva família per quedar-me enrere i pels ciclistes nacionals que, ja ho he comentat, són molt hostils amb el guiri, vagi a peu o en bicicleta.

Un afegit: al principi de la ruta bicicletera, i després d’exclamar un “us veig molt peix, seguiu-me!”, el Jo. logra una fita bastant, bastant complicada: portar-nos a l’únic carrer de la ciutat en el que està terminantment prohibit circular en bicicleta. Al terra hi ha una senyal indicativa d’aquest fet immensa però no girem cua fins que una noia, amb grans aspavientos ens ho indica: “¡os pondrán multa, os pondrán multa!”.

Després de barallar-nos amb el putos candaus de les bicis, tot un món, fem una estupenda pausa bicicletera i pugem a una embarcació d’aquestes cobertes que et passegen pels canals i t’expliquen coses. Una altra turistada però molt agradable, francament. Per mi tot el que sigui bellugar-se i conèixer món sense cansar-me és ben trobat i molt benvingut.

Seguim rutilla: cap al ferry que ens deixarà a la zona d’Amsterdam Nord, que figura que és un niu de disseny i creativitat. D’entrada ens perdem i estem una hora circulant en bicicleta per una zona que és com un immens polígon industrial amb les seves botigues, els seus centres comercials i els primers blocs de cases lletjos i desangelats que veig en aquest viatge. El meu esgotament és tremendo (molt pla, molt pla, però constantment se’m convida a canviar de marxa!) i a més el temps se’ns tira a sobre i els nervis van explotant: són les 15h, encara no hem ni dinat ni trobat el meravellós lloc on hem de fer-ho i a les 17h hem d’estar a l’altra punta tornant les bicis, ja que l’establiment on les hem llogat tanca a aquesta hora i aquell home s’ha quedat el meu Dni, sense el qual no puc volar…

Finalment arribem a la zona de guaietis que tant volia visitar el Jo. Dinem en un restaurant fet a base de containers, el Pllek, molt de disseny i molt espectacular i veiem un grafitti mític de la cara de l’Anne Frank sobreposada a la textura de la portada del seu diari que és bonic, és veritat. A veure, potser en altres circumstàncies ho hagués valorat tot més, però en aquell moment estic agobiada, cansada i em fa mal el cul. El frankfurt que prenem, tant bo com precipitat, em dona la força suficient per tornar pedalant fins al ferry i després fins a la botiga de les bicis, just in time. He de dir que sóc l’únic membre de la família que s’arrossega per terra després de l’excursioneta… Recollida de maletes a l’hotel, una mica de descans a les butaques de recepció, i cap a l’estació central, direcció aeroport.

Vaarwel, Amsterdam.

I tornar a casa, que per molt nerviós que es posi el Jo. per mi és potser la millor part de qualsevol viatge. I la satisfacció d’haver passat uns dies junts, haver rigut, haver generat records bonics per a tots nosaltres i haver-me sentit molt afortunada i feliç. M’agrada imaginar-me els nens quan ja no siguin nens, el seu pare i jo ja morts, reunits a una taula, per dir algo, i rememorant anècdotes dels nostres viatges: “Recordeu aquella vegada que…”.

Querido J.,

Me gustaría comentarte unas cosas, abordar un tema que no es nuevo, que viene de más o menos lejos, y que algún día tendremos que poner tranquilamente sobre la mesa, pues ya sabes que no soy de dejar las cosas en manos de la improvisación. En realidad, creo que lo que quiero es invitarte a recapacitar, de una forma distinta a la acostumbrada (y mucho más elegante, para qué negarlo, a ver si así me haces caso, cabroncete). O, quizás, simplemente, lo que pretendo es decirte que te quiero y que no soy más que una piedra rellena de algodón, un cardo con corazón de almendra, que decía mi abuela, y que al final muchas veces hago precisamente lo que he defendido con gran vehemencia que no haré.

Empecemos.

Un día, enfrascada en una microconversación de las que inevitablemente se forman en una mesa larga y con muchos comensales (y que, por supuesto, no era la misma en la que participabas tú, a pesar de estar sentados uno junto al otro: la tuya seguro que hasta hacía un minuto había girado en torno al fútbol, ​​la mía muy probablemente iba de vejez y gordura), me pareció oír, de refilón, que afirmabas que, cuando murieras, querías que esparcieran tus cenizas por Matagalls. [Para quien no lo sepa: Matagalls es una montaña de aproximadamente 1700 m perteneciente al macizo del Montseny]. Recuerdo haber pensado “no puede ser”; es posible que incluso abriera mucho los ojos y negara sutilmente con la cabeza, y seguí dialogando con mi grupito, olvidándome del asunto, seguramente poniendo en práctica aquello de “a palabras necias, oídos sordos” (¡qué astuto es el subconsciente!).

Al cabo de unos días, mientras comíamos paella en familia, volviste a la carga: “Niños, que sepáis que cuando me muera, quiero que tiréis mis cenizas en Matagalls” —dijiste con solemnidad. Creo que me salieron unos granos de arroz por la nariz, si no una cigala entera, y durante el silencio forzoso generado por el atragantamiento y el intento de recuperar la respiración, mi grado de indignación y ofensa fue subiendo como la espuma (tal vez, en realidad, no es tan astuto, el subconsciente. Mi reacción me lleva a pensar que algo había guardado, de aquella ocurrencia, seguramente alojada en el cajón de “ideas de bombero”):

—Y a mí que me den, ¿no? —pregunté, indignada.

—Pero, ¿por qué dices esto? —contestaste, muy sorprendido. Tu mirada era de auténtico desconcierto, lo que todavía me indignó más: no habías pensado en mí ni de pasada.

—Hombre, me estás excluyendo de tu despedida, pim-pam, de un plumazo. Viuda y ninguneada por el muerto, supernormal, superconsiderado por tu parte, ¡qué fuerte!

La expresión de tu cara no cambió: seguías completamente perdido.

—A ver, J., coño, que no estamos hablando de mañana. Quiero pensar que faltan muchos, muchos años, y que yo, aunque soy más joven que tú, seré muy, muy mayor. —En ese momento pensé que igual más que ningunearme lo que hacías era suponerme ya bajo tierra. ¡Pero si nos llevamos siete años! Claro que puede ser, obvio, pero… Decidí no enturbiar mi explicación con nuevos escenarios—.  Seré una auténtica anciana, y ya te digo que nada atlética ni bien conservada; seguro que estaré hecha una cromo y evidentemente, ¡no podré ir de excursión a ninguna parte! Y te diré más: aunque pudiera hacerlo ¡qué manera de dar por saco, qué mal gusto, en serio! ¡Egoísta!

—Ay, A., de verdad… ¿Egoísta, dices? Egoísta tú, que no eres capaz ni de concederme las últimas voluntades, ¡es increíble!

Ya estábamos: cada uno enrocado en su postura, siempre viendo el mundo desde una perspectiva diferente, interpretándolo todo de forma distinta. ¿Cómo es posible que no nos hayamos mimetizado el uno con el otro ni siquiera un poco después de tantos años?

La conversación terminó allí porque un vecino, muy oportunamente, llamó a nuestra puerta para pedir sal (bien pudiera haberse llamado “Sal”vador, si me permites un chiste que, además de malo, no viene a cuento). Pero yo no me saco el tema de la cabeza, y ahora que tengo un momento de serenidad, he pensado en escribirte estas líneas, pues sé por otras veces que a ti la letra con tinta te entra (cuando decides dejar de ignorarla).

Al lío.

Lo más fácil es que no pueda subir a Matagalls, aunque quiera hacerlo. Diría que las posibilidades son de un 99% pero bueno, supongamos que sí puedo desplazarme hasta allí:

Sabes muy bien que toda mi vida he tenido una pregunta-asalto recurrente: ¿cómo vestiré cuando sea vieja? Vieja-vieja, quiero decir. Ya de niña y jovencita observaba a mis abuelas y me resultaba imposible imaginar el salto de mi vestuario típico, que nunca he variado en exceso, al suyo, que era como un uniforme pese a tener personalidades muy dispares. ¿En qué momento dejaré los pantalones, las camisetas y jerséis holgados y las bambas para “abuelizarme”? La verdad: no lo sé, no lo visualizo. A mis cuarenta y muchos sigo apostando por el vestuario comfy-tapacurvas, y la bamba me sigue yendo en cantidad. Es verdad que he incorporado la camisa y algún zapato, alguna sandalia sin tacón. La cuestión: que no sé cómo ni cuándo se producirá el cambio, pero se producirá. ¿Pretendes, pues, que suba a Matagalls con mi falda gris por debajo de la rodilla, mis medias semitupidas color carne, mi camisa de viscosa azul marino con florecitas blancas, mi chaquetita de lana o perlé y mis zapatitos de salón?

Más cosas:

Insisto en que seguro que seré vieja, gorda y tendré dolores varios pero, además, lo más importante, iré también con una enorme pena a cuestas. Otra cosa que me planteo, siendo realista, es que es muy probable que no haya refinado mi vocabulario (creo que esto va al revés, que los años te van limando la necesidad de ser formal), así que posiblemente acompañaré mi caminata de una buena retahíla de insultos y maldiciones que luego me generarán remordimientos y que pueden no ser gratos a los oídos de según quién. Y entramos ya de lleno en el tema “séquito”: ¿Quiénes lo formarán? Pues, de entrada, los niños, que ya no serán niños para nada y que dudo mucho que durante su madurez hayan desarrollado un súbito amor por el excursionismo y el montañismo (se siente, han salido a madre). Es más que probable que tengan parejas y descendencia, nuestros nietos que, como si lo viera, aportarán los clásicos infantiles a la caminata: “estoy cansado-cuánto falta-tengo hambre-me he torcido el tobillo-cuándo llegaremos-me ha picado una ortiga-tengo caca”, etc.

A todas estas, un dato importante: ahora mismo ni los niños ni yo sabríamos llegar a Matagalls, tal es nuestro espíritu excursionista. ¿Tenemos, pues, que involucrar a otras personas, para cumplir tu deseo? Esto me recuerda al día en que les expusimos el tema a nuestros amigos. Inmediatamente se pusieron de tu parte, esa es, casi siempre, su postura inicial, y se precipitaron a decir cosas como: “Ay, A., no te preocupes, ¡ya te acompañaremos!”. ¿Hola? ¿Perdonad? ¿Cómo creéis que estaréis vosotros? ¡Soy la más joven del grupo! Debo decir que ante nosotros había una mesa baja con muchas, muchísimas, botellas de vino blanco. Vacías.

Sigo, querido J.

¿No se te ha ocurrido pensar que quizás tus hijos, yo, tus hermanos, algún amigo, quien sea, necesitará “conectar” contigo, alguna vez? Cierto que tú literalmente hablando no estarás ya en ningún sitio, pero a veces como parte del duelo las personas tenemos necesidades o deseos curiosos y “visitar” el lugar donde están los restos de alguien querido puede ser uno de ellos. A mí, por ejemplo, me da mucha paz que las cenizas de mi padre estén en una urna a buen recaudo, secas, inalterables, protegidas y localizables. ¿Nosotros qué tendremos que hacer el día de los aniversarios, el 1 de noviembre o sencillamente, cuando nos apetezca? ¿Subir a Matagalls cada vez? ¡Piensa que es altamente probable que recibas más visitas de la fauna del Montseny y de los domingueros que “fan el cim” y comen bocadillos de “bull negre” junto a la cruz que de tu propia familia! ¿Es lo que quieres? Domingueros que, por otro lado, te irritan enormemente, pues eres de aquellos que cree que la montaña es suya y que los domingueros son los demás, al contrario que tú, que estás haciendo exactamente lo mismo que ellos…

Por último: ¿Aquello tan bonito que hacen los matrimonios de descansar eternamente uno junto al otro… “a-tumar-pel-cul”, no? “Polvo serán, más polvo enamorado”, escribió Quevedo. Y yo, al “enamorado” ya le puedo ir añadiendo un buen “y muy distante” (o “Y cero mezclado”, si quiero rimar), ¿verdad?

Ahora aprovecho para hablar de mi postura: cuando muera, preparad la ceremonia que queráis, la que os sea más cómoda. Me da igual incluso si se trata de una ceremonia religiosa, mira lo que te digo. Los curas (y la iglesia, y la religión) me dan la misma grima que a ti, pero pienso que para estos casos son un recurso cómodo. No hace falta escuchar ni una palabra de lo que dicen, yo suelo desconectar desde el minuto uno, pero llenan y dirigen un espacio de tiempo muy delicado y lo cierran. ¿Cómo se gestiona, si no? Veo complicado llenar el silencio en aquellas circunstancias, sobre todo si la familia del muerto no puede o no quiere hablar. Quizás poner una buena play list, cortita, de canciones típicas de aquella persona… Mira, no está mal, entre tragarse un sermón o escuchar Mañana y No pensar nunca en la muerte, entre otras ­—pista para el caballero—, claramente es más bonita la segunda opción.

Pero en fin, que en mi caso haced lo que queráis, lo que os sea más cómodo, lo que os vaya mejor y lo que os reconforte más. Si puedo, quiero donar mis órganos y mis ojos, eso sí, pero después, mis cenizas son todas vuestras (eso sí que sí, ¿eh? Incineración), disponed de ellas como queráis, wáter abajo incluido, y con la tranquilidad de que no estaré aquí para quejarme ni dar por el saco. ¿Qué distinto, eh?

¿Te he convencido? Espero que tengas muchos, muchos años para recapacitar.

Y sabes que, al final, si puedo, muy posiblemente, haré lo que pidas, cabroncete. Si puedo. Y si quiero. Espero tener yo también muchos, muchos años para decidir cuál es la mejor opción.

Opción 1                                   

Foto: Ron Lach

Opción 2  

Foto: Pixabay

Opción 3

Foto: Olya Kobrus

Croquetman

—¡Aguanta, cariño, aguanta!

Aquello fue lo que oyó, a voz en grito, mientras recorría el espacio entre la butaca del salón y el recibidor, inmediatamente después de que el timbre de su casa sonara con gran impertinencia: ¡ring, ring, riiiiiiiiiiiiiiiiiiiing!

Tuvo entonces una sensación muy peliculera, como si, justo después de abrir la puerta, alguien hubiera cerrado con furia una claqueta en sus narices —¡luz, cámara, acción!— para dar paso a un torbellino de imágenes, gestos y palabras atropelladas que, de entrada, tuvo cierta dificultad en procesar.

La escena era la siguiente: una señora más o menos de su misma edad secándose enérgicamente las manos en un delantal granate —que iba manchándose con la sustancia pegajosa que sus dedos soltaban— mientras, a sus espaldas, un señor apoyado en el marco de la puerta de enfrente, medio agachado y con la mano en el pecho, gemía con una mueca de dolor. En el hombro, un bolso de piel marrón con una enorme hebilla dorada en forma de corazón en el centro que —muy a su pesar, y siendo perfectamente consciente de que no era relevante en aquel momento, ni en ningún otro, en realidad—, atrajo completamente su mirada.

—Ay, disculpe, no me conoce de nada, soy la madre de Clara, su vecina de rellano, la nueva, ¿sabe? —el nerviosismo que desprendía la voz de aquella señora volvió a centrar inmediatamente su atención—. Mi marido se encuentra muy mal, necesita ir al hospital —prosiguió—, ¿podría quedarse con el niño, con Juanito? Ya duerme, tiene anginas y no quisiera llevármelo… Perdone, es que no sé qué hacer, no quiero dejarlo solo y Clara está en Chicago…Uy, es que me da miedo que lo de Miguel sea otro infarto…

Para entonces ya tenía las manos más o menos limpias y batallaba con una amalgama formada por la ropa —ahora llena de pegotes de color beige—, las gafas y el cordón sujetagafas, hecho a base de bolitas verdes de madera, que ella misma había creado al sacarse el delantal por la cabeza.

Cuando fue capaz de desenmarañar el conjunto, se puso de nuevo las gafas y lo miró implorante.

—Por supuesto, vayan, vayan, no se preocupen —dijo, mientras luchaba para no prestar excesiva atención a los trocitos de suciedad que habían pasado del delantal al pelo de la señora—. Aunque, disculpe que me meta donde no me llaman, ¿no sería más prudente llamar a una ambulancia?

—Pues es que no me atrevo a esperar, ya sé cómo funcionan estas cosas, tuvimos una mala experiencia hace algunos años, ¿sabe? Creo que es más seguro ir directamente, estamos muy cerca y además he visto una parada de taxis aquí mismo, saliendo a mano derecha…

Encontró que no era el momento de aclararle que, al llevar veinte años viviendo en la finca, sabía perfectamente lo que había debajo de su casa. Y un poquito más allá, incluso.

La señora retrocedió hasta donde estaba su marido, le cogió el bolso (“¡ah amigo, era de la señora!” —pensó) y lanzó el delantal en medio del recibidor.

—Vamos, Miguel, ya está aquí el ascensor. Y muchas gracias…¡No sé ni cómo se llama! Perdóneme…

—Fernando, me llamo Fernando.

Unos segundos más tarde se encontró en el recibidor de una casa desconocida, aunque muy deducible, pues era simétrica a la suya. Se instaló en el salón y solo sentarse en el sofá se dio cuenta de que había cruzado el rellano con lo puesto: ni gafas, ni libro, ni periódico, ni llaves de casa, ni zapatos.

—Tonto, lerdo ¿y ahora qué?

Soltó un bufido y por primera vez se fijó en la habitación: la decoración era mucho más moderna que la de su casa y muy minimalista: había pocos muebles, todos lacados de blanco, y varios cuadros enmarcados pero sin colgar, apoyados en las paredes. El sofá, gris claro, era de aquellos tan cómodos que forman una ele para poner los pies. Justo delante tenía una mesita con una maceta de porcelana azul en el centro, dentro de la cual había una planta crasa como las que él, de pequeño, partía para dibujar con su agua en la acera. No vio marcos de fotos, ni libros, ni figuritas, ni ceniceros, ni revistas, ni cajas… Ni un adorno, y no pudo evitar pensar en Mariana, su Mariana, que era una apasionada de las colecciones de objetos, no siempre útiles —“acumulona”, le llamaba él con cariño—. “¡Ay, Mariana!”.

Sintiéndose cerca de un ataque de añoranza y queriéndolo evitar a toda costa, se puso a buscar el mando del televisor, sin encontrarlo, hasta que cayó en la cuenta de que en aquel salón las pantallas brillaban por su ausencia.

—Tan observador para unas cosas y tan cortito para otras —masculló.

Estaba más que acostumbrado a dialogar consigo mismo, una consecuencia más de su viudez, pero cuando cayó en la cuenta de que no estaba en su casa, escenario principal de aquellas charlas, y de que tampoco estaba solo, se exigió autocontrol.

De pronto oyó una tos cavernosa que le asustó, ¿aquello era la tos de un niño o de un hipopótamo?

Recorrió el pasillo hasta que, a mano izquierda, vio una puerta con unas letras de madera pintada que anunciaban el nombre del inquilino de la habitación: “Juanito”. La abrió suavemente y se quedó en el umbral, esperando a que la vista se le acostumbrara a la oscuridad, solo matizada por la luz del pasillo y por una carita naranja junto al interruptor, y vio a un niño sentado en la cama.

—Yayo, ¿están ya las croquetas de la abu? —preguntó.

Fernando dio un paso hacia la cama y, justo cuando iba a explicarle que no era su yayo, el niño volvió a estirarse y se quedó dormido de nuevo.

“Qué niño tan rarito”, pensó. Pero entre el alivio que sintió por no tener que lidiar con él —temía no tener temas de conversación con un interlocutor tan joven—, y el reconocimiento sobre su ignorancia acerca de qué era normal y qué no en un niño pequeño, concluyó que era una suerte que se hubiera vuelto a dormir, y regresó sigilosamente al salón.

Ellos siempre habían querido tener hijos y lo habían intentado con empeño durante varios años, hasta que Mariana se había hartado de los tratamientos de fertilidad, las estimulaciones ováricas y las fecundaciones in vitro, que siempre acababan en fracaso y decepción. Luego vivieron una época valle, de tristeza y resignación pero también de calma, él tiene un recuerdo agridulce de esos días, mucho amor, mucha paz, mucha inactividad y descanso, pero un poso gris plomo en sus miradas. Hubo un momento en el que se vieron con ánimos de adoptar pero, justo al inicio de los trámites, a Mariana le habían diagnosticado un cáncer de ovario y el proyecto fue deshinchándose hasta quedar reducido a un recuerdo. Nunca llegaron a tacharlo del papel, simplemente lo incluían y lo dejaban allí, como un objetivo emérito. “Llamar al Departamento de Asuntos Sociales y Familias” encabezaba las listas que solían colgar en la nevera, pero aquella primera línea iba perdiendo viveza y, con el tiempo, quedaba aislada y desdibujada entre tareas y obligaciones mundanas y proyectos más especiales que sí iban tachando, cuando el cáncer de Mariana les regalaba una tregua:

• “¡Ordenar cajón papeles!”

“Comprar fresas, pan y suavizante”

 • “Pedir hora dentista (higiene F y M)”

• “Encargar canelones”

• “Viajar a Argentina”

• “Recorrer el País Vasco en furgoneta”      

•“Organizar un club de mus”

• “Visitar a los primos andaluces”

Luego, en listas posteriores, el primer punto pasó de “Llamar al Departamento de Asuntos Sociales y Familias” a un breve “DASF” que corrió la misma suerte, si no peor, porque llegó un día en el que Fernando creyó que se trataba de algo que tenía que comprar. Cómo se rieron, recuerda perfectamente a Mariana doblándose de risa en el sofá, envuelta en su manta roja, cuando él llegó del supermercado y le dijo que no tenían DASF y que había tenido que comprar otra marca de jabón para la lavadora.

De repente se le ocurrió que quizás en la cocina sí había televisor y se levantó del sofá con cierta ilusión, que duró poco: tampoco allí había pantalla alguna. Lo que sí encontró, en cambio, fue una cadena de montaje dispuesta sobre la mesa: una enorme fuente con una masa beige que parecía pasta de croqueta —y qué inmediatamente lo transportó al delantal granate y al pelo de aquella señora—, al lado de un plato hondo con huevo batido, al lado de un plato con pan rallado, al lado de una bandeja con varias croquetas ya perfectamente formadas.

Dudó un poco si intervenir o no pero al final decidió que acabaría la labor. Total, no tenía nada que hacer, sentía que en aquel momento una tarea manual le iría muy bien para distraerse y entendía que, además, redondeaba el favor a los vecinos.

Fernando se lavó las manos y las metió en la pasta, todavía fría. Nunca en su vida había hecho croquetas pero era un reputado experto en hacer milanesas y pensó que no sería tan diferente. Pero se equivocaba: no fue capaz de imitar las croquetas originales ni de seguir una pauta con las suyas propias, por lo que el último plato acabó lleno de bolas surtidas en tamaño, forma y peso. Además, las últimas tuvo que rebozarlas con harina blanca, ya que no fue capaz de encontrar más pan rallado pese a husmear en todos los armarios de la cocina.

Cuando estaba lavándose las manos por segunda vez oyó de nuevo la tos cavernosa, esta vez más cercana. Levantó la mirada y vio al niño de pie, junto a la nevera.

—Ah, hola, hola… Juanito, ¿verdad? No te asustes, soy Fernando, el ve…

—Sé quién eres, mi abu ya me ha dicho que eres el vecino de delante. Pero, bueno, lo que no me ha contado es que ¡eres el hombre de las croquetas, el Croquetman de la canción! —exclamó, emocionado. Y se puso a cantar: “O nou nou nou, am a Croquetman. Croquetmaaaaan!”.

            Fernando se quedó descolocado entre la vergüenza ajena y la ternura que le había despertado aquel niño pequeño cantando a todo volumen.

—¿La conoces? —preguntó el niño, mientras se le acercaba.

—Pues la verdad es que no. Yo…

—¡Uaaaau! ¡Hiciste una familia de croquetas, con su papá, su mamá, los hijitos y los primos. Y las bolas blancas son los abuelos, ¿verdad?

Fernando sonrió.

—La verdad, no era mi intención. Lo que pasa es que no tengo ni idea de hacer croquetas. ¡Es mi primera vez!

La mirada de Juanito iba de Fernando al plato y del plato a Fernando.

—¿Me freirías unas cuantas antes de que me suba de nuevo la fiebre? Ahora estoy bien y tengo hambre.

—Bueno, supongo que no hay ningún problema. Pero ¿seguro que no tienes fiebre? ¿Me dejas? —dijo Fernando, acercándole la mano a la frente—. Antes te has despertado y te has vuelto a dormir, así, ¡chas!, de golpe, como por arte de magia…

En ese momento, Juanito, que volvía a tararear la canción, lo miró haciendo una mueca rara con la boca e hinchando las fosas nasales de forma exagerada:

—¿Te lo creíste, Croquetman? ¡Ja, ja, ja!

—¿Creerme el qué? Aaaah, ¿fue falso? Bueno, pensé que era curioso, pero fíjate que no tengo hijos ni nietos y no conozco a muchos niños de tu edad, por no decir a ninguno, ¡qué se yo lo que es normal y lo que no!

—Al principio creía que eras mi yayo Miguel pero cuando me he dado cuenta de que no, he hecho como las zari… zarigullas.

—¿Grullas? ¿Zarigüeyas?

—¡Eso, zarigüeyas! Cuando están en peligro se hacen las muertas, para disimular, ¿lo sabías? Y así consiguen despistar a los animales que se las quieren comer, hacen que pasen de largo, porque no les gusta la carne muerta. Nos lo contó el profesor de naturales el curso pasado.

Fernando soltó una sonora carcajada y pensó que aquel niño era muy listo.

—Oye, Juanito, ¿cuántos años tienes?

—Ocho. ¿Y tú, Croquetman?

—Setenta y dos. Madre mía, ¡ni yo me lo creo! —Fernando bajó los ojos mientras asentía lentamente, aquel era el gesto que desde hacía un tiempo acompañaba siempre a la verbalización de su edad—. Y, escucha, Juanito ¿sabes lo que ha pasado y dónde están tus abuelos? Ahora que lo pienso, antes has dicho que tu abu te dijo que yo era el vecino, pero ¿cuándo has hablado con ella?

—Sé que están en el hospital porque el yayo Miguel se puso malito. Después de hacerme el muerto —bueno en realidad yo me hice el dormido, aprovechando que estaba en la cama, y no saqué la lengua como hacen esos bichos, ¿eh? —, he llamado a mi abu desde el móvil —mamá me compró un móvil para emergencias, ¿sabes? Y también para poder hacer videollamadas cuando ella está de viaje— para decirle que un desconocido había estado a punto de entrar en mi cuarto, y me ha explicado muy rápido que tú eras el vecino y que me portara bien hasta que ellos llegaran del hospital.

—Entiendo. ¿Entonces qué? ¿Te frío unas croquetas?

—Sí, sí, yo te digo cuáles —y fue señalando por el plato—: ponme esta tan grandota, que eres tú, esta pequeñita, que soy yo, la de al lado, mi mamá, y a estas dos que son mis primos. Las blancas las dejaré para que se las coman los abuelos cuando vuelvan, y tú, ¿cuáles quieres?

Estuvieron un rato conversando en la cocina, aquello parecía una entrevista a cuatro manos en la que únicamente contestar a una pregunta les daba derecho a formular otra. Fernando sació la curiosidad del niño, que quiso saber si vivía solo y por qué, de qué había trabajado antes de jubilarse, cómo se llamaba en realidad, qué hacía en su tiempo libre, cuál era su animal favorito, etcétera. Por su parte averiguó —o dedujo, en algunas ocasiones — que los padres de Juanito se habían divorciado hacía poco, que su madre era vegana y muy estricta con la alimentación y que el niño aprovechaba cada una de sus ausencias por trabajo, que no eran pocas, para hincharse a comer las exquisiteces que le preparaba su abuela: croquetas de pollo y jamón, albóndigas en salsa, salchichas, roastbeef o cualquier elaboración de origen animal que su cómplice quisiera prepararle.

Juanito estaba apurando las últimas cucharadas de yogur-de-leche-de-verdad —así se lo había dicho, con un tono muy enfático—, otro manjar que dejaba de estar prohibido tan pronto como la abuela pisaba aquella casa, cuando sonó una melodía eléctrica:

—¡Es mi móvil! —chilló Juanito mientras corría hacía su habitación.

—…¿Se pondrá bien? Yo mejor…. Sí, tus croquetas, me las ha preparado el vecino….buenísimas, como siempre…Vale, se lo digo ahora.  —Fernando oía la voz del niño cada vez más clara, conforme se iba aproximando a la cocina.

—El yayo Miguel tiene que dormir en el hospital —para entonces Juanito ya había colgado el teléfono y volvía a estar sentado frente a Fernando—, tiene que quedarse en conservación.

—¿En observación?

—Sí, eso. Mi abu dice que muchas gracias por quedarte conmigo. Ah, y mira, aquí tengo tu canción, ¿quieres escucharla? —le preguntó, mientras le entregaba un mp3 y unos auriculares que había cogido de su habitación.

—Claro, ¡escuchemos Croquetman!

A Fernando le bastaron solo unos segundos para reconocer la canción: She packed my bags last night pre-flight, Zero hour nine AM, And I’m gonna be high as a kite by then. I miss the earth so much I miss my wife…

Era Rocketman, de Elton John.

Sonrío, todavía con los auriculares puestos y con la música en marcha, y justo cuando iba a explicarle a Juanito que la canción hablaba de un rocketman y no de un croquetman se acordó de una cena que había tenido lugar muchos años atrás. Silvia, una amiga de Mariana, los había convocado para que conocieran a Jerome, su nuevo novio francés. Justo después de las presentaciones, aprovechando que él había salido un momento para atender una llamada, Silvia les había dicho:

—Notaréis que Jerome utiliza mal la expresión “es bien”, todavía no domina el español. Por ejemplo dice: “comer pescado cuatro veces por semana es bien” o “tener una casa para escaparse los fines de semana es muy bien”. Y os pido por favor que ni se os ocurra corregírselo: me encanta ¡me derrito cada vez que lo dice!

Ser el hombre croqueta y tener una canción propia también era adorable, así que permaneció en silencio y terminó de escucharla con una sonrisa en los labios.

Seguim confinats, luego sigo escribiendo

Seguim “confitats” i lo que te rondaré, morena.

I, suposo que com tothom, estic molt, molt, molt espantada.

M’intento controlar, en realitat no em falten motius per estar bé i tranquil·la, el més important dels quals és que ningú de la meva família és un malalt de risc, ara mateix (toco fusta tot el dia). La mamà ja no té febre, això és una gran notícia, i el Leo encara sí, però espero que segueixi la mateixa pauta que ella, per què s’hauria de torçar? Em repeteixo constantment un mantra que fa molt temps que he identificat com a molt savi i que miro d’aplicar, en realitat sense gaire èxit, però amb constància, a la meva vida: no et preocupis abans d’hora, en intuir un problema. Espera, ja tindràs temps de fer-ho quan sigui una realitat que et caigui a sobre a plom. Però costa, costa: el puto coronavirus ja ha matat més de 30.000 persones a tot el món i es veu que lo bueno está por venir, al menys aquí. És devastador.

Em resulta summament fàcil saturar-me de pensaments negatius i angoixants, m’exploten al cap com palomitas: primer un, després un altre, amb un cert espai entre els dos —poop…., poop…— i, uns minuts més tard, poop-poop-poop-poop-poop, una explosió darrera l’altra. De sobte tinc el cap com un barril familiar del Cinesa. I, clar, la velocitat en què aconsegueixo espolsar-me’ls de sobre és inversament proporcional a la seva aparició. Ja no puc seguir aplicant la metàfora de les palomitas perquè al cine, espatarrada en aquelles butaques de vellut vermell, me les foto que és un contento, a la velocitat del rayo, plis plas, i en el cas dels pensaments costen molt més de fer desaparèixer: venga, pensa això, recorda allò, tingues present que tal… Al final, després d’un camí d’anada súper ràpid i curt i d’un de tornada llarg i trabajoso, en el que he hagut d’anar traient maleza a cops de machete, arribo a la Plaça de la Claredat (anda que no es cursi, la metàfora, jajaja!).

Estic nerviosa, salto sovint (metafòricament, dic: de brincus ni mig), ploro com una magdalena i ric molt menys que habitualment. I estic bastant en aquell plan que una mica tot em molesta. Procuro aguantar-me perquè sé que en molts casos peco d’injusta però, per exemple, comença a irritar-me aquesta gent tan positiva i tan optimista que veu joia i grans oportunitats en la situació que estem vivint. A veure, no és això, collons i, mira, no estaria malament que us fotéssiu els pastissos, els balls i les manualitats que esteu tot el dia penjant a les xarxes pel cul (ja he dit que molt probablement peco d’injusta…). També he descobert amb disgust que hi ha gent que contesta ràpidament als missatges que envio preguntant com estan però que en canvi en cap moment pregunta com estem nosaltres. I ho trobo lleig, francament.

Segueixo. Em fascina, i també em molesta, el grau de preocupació dels meus fills, zero, especialment el del Ja. i el T., que viuen el moment com una autèntica festa en què poden dedicar moltes més hores que habitualment, que ja són moltes, a la seva activitat preferida: jugar a l’ordinador i viure amorrats a la pantalla. Trobo que al marge de veure-li aquesta “gràcia” a la situació, que entenc perfectament, ja tenen edat de sobres per anar una mica més enllà. Però és un pensament/ palomita que mato d’un plumazo amb un curt diàleg: “preferiries que els teus fills estiguessin agobiats i angoixats? Quita, quita, que juguin i riguin davant de la pantalla fins a alelarse i ja maduraran!”. He de dir que la M., tot i ser la petita i estar bastant alineada amb els seus germans, està bastant més pendent dels seus pares, ens observa subtilment, mig ens vigila, i clarament és molt més empàtica. Nena havia de ser!

I també estic una altra cosa: esgotada! Treballo més hores que si anés a l’oficina per compensar la meva ineficiència i les constants interrupcions, i ho faig bastant incòmoda (tot i haver-me fet amb la cadira més acolchada de casa, la de gamer del Ja., però que dista molt de la comoditat de la del despatx, de la qual mai n’havia estat tan conscient, per altra banda). I mai a la meva vida havia fet tantes tareas del hogar (i tan poc lluïdes, per cert: la casa fa bastant fàstic) ni havia cridat tant perquè les fessin la resta de la família. Tots pringuem, però jo tiro del carro més, organitzo més i coordino més, com sempre, (això és així per molt que s’indigni el Jo.). Em lamento molt, sovint en veu alta i amb molt insult entre mig —ho reconec sense cap orgull—, de la poca iniciativa dels meus fills en aquest sentit, de la seva tendència a regatejar ajuda i de què només es moguin a cop de pito. La veritat, estàvem tots molt ben (o mal) acostumats en aquest aspecte i aquest confinament ens està posant a tots a puesto!

També penso que en realitat per a mi també és imprescindible anar esgotada (i curta de cafè) i poder agafar el llit amb moltes ganes per mantenir l’insomni a ratlla. Cada dia, això sempre i no només durant el “confitament”, procuro recopilar pensaments bonics, graciosos o que em donin pau abans d’adormir-me, com perquè donin pistes als somnis de les següents hores de la dinàmica que han de seguir:

– En el meu cercle íntim estem tots bé (pau i agraïment).

– La meva comunitat de veïns ha embogit amb la neteja i a la que et descuides els meus tios, per exemple, estan netejant el replà i la reixa de l’ascensor (riure).

– Hi ha molta gent bona al món (aquí entren coses que he llegit, que m’han explicat, etc., no és difícil) (bonic/ pau).

– L’obstinació del Ja. de no afaitar-se el bigoti mentre duri el confinament i el Jo. dient-li que només li falta la mesquita (riure).

– El sentit de l’humor del Jo. i de cada un dels nens, tots diferents i tots molt eficaços per mi (riure).

– Els looks lamentables, xandaleros i còmodes que estem adoptant tota la família (riure).

– L’aplaudiment sanitari de les 20h, ara de dia i veient la cara de la gent (bonic).

– Els nens estan creixent a ulls vistes i conserven intacta la seva alegria (pau).

Zzzzz….

Per compensar aquest post tan gris, una cançó preciosa:

https://www.youtube.com/watch?v=m4FSB6l8Y0k

Me confino, luego escribo

Divendres 13 – Dissabte 14

Feia temps que no sentia intranquil·litat i desasosiego com a membre d’un col·lectiu igualment intranquil i desasosegado. És a dir, no com a conseqüència d’una problemàtica exclusiva d’algú de la meva família o meva sinó extensiva a la resta de la societat. L’afectació és la mateixa perquè la segona inclou també la primera, però en el segon cas hi ha un component molt més de pànic, una sensació d’indefensió absoluta: on anirem a parar? Una mica com si estiguéssim vivint dins d’una pel·lícula de fantasia amb un argument dolent, alarmista i clarament sortit de mare: un virus que salta d’un rat penat a una persona a Xina i que es converteix en pandèmia en poc temps, cancel·lant tota activitat social, obligant la gent a quedar-se casa, tancant empreses, escoles, etc. i provocant una crisi econòmica terrible? Venga, hombre, apaga y vámonos, i els guionistes que deixin de drogar-se, cony. I resulta que és exactament el que està passant: la-fli-pas-neng.

És una sensació similar a la que vaig tenir l’11 de setembre del 2001, quan vaig veure els avions estrellar-se contra les torres bessones, edificis emblemàtics d’un país que mai hagués cregut tan vulnerable. La casa feia olor als canelons que es gratinaven al forn, i jo estava embarassada de casi 8 mesos i recordo haver pensat: “en quin món naixerà, el Jan?”, mentre m’acariciava la panxa amb els ulls fixats a la tele i el cor encongint-se’m per moments.

Em va passar el mateix l’11 de març del 2004, també embarassada, aquesta vegada d’un mes i pico però amb un panxot casi casi com l’anterior (i del que no m’he desprès mai, traguem-nos la careta). Estava al despatx i quan un noi que treballava al mateix local que jo em va venir a explicar l’”accident” de trens a Madrid i va deixar caure un “que diuen que ha estat Al Qaeda”, vaig pensar que aquell noi era una mica idiota (cosa que, tot i no ser bonica, penso sovint, normalment aplicada als altres, i que en aquest cas va ser un error garrafal, pobre noi: l’única idiota de la sala era jo, amb aquell embaràs incipient i encara secret però difícil d’amagar degut al volum, ja comentat, de la meva panxa).

I què dir de l’atemptat del 2017 a Barcelona, la meva ciutat, i nada menus que a les rambles, un lloc especialment familiar i proper per tots els barcelonins! Ja no gastava cap bombo (potser hagués sortit al Guiness d’aquell any com a mare vella en estat de gràcia, d’haver estat embarassada!), però tenia tres fills al món i la notícia em va trasbalsar i em va fer sentir molt fràgil i molt exposada a perills que, fins llavors, al meu entendre, no eren perills exactament quotidians ni especialment propers.

I acabo amb aquest recull de preocupacions “col·lectives” viscudes per mi (i que, ara que hi penso, no interessaran gaire a ningú) amb un altre “esdeveniment” que em va angoixar molt: el procés. Recordo aquells dies de setembre i octubre de 2007 amb molta angoixa, produïda bàsicament per la sensació que un grupillo desvergonyit i immoral s’havia inventat un conte i moltíssima gent, molta del meu entorn, molta molt estimada per mi i molta a qui tenia per gent intel·ligent i amb capacitat de raciocini, els l’aplaudia i els seguia, absolutament encegada. La diferència és que en aquest cas jo personalment no em sentia part de la bogeria, però precisament aquesta exclusió em va fer sentir fatal i em va regalar la desagradable sensació d’estar sola i de ser un bitxo raro en molts ambients habituals de la meva vida: la família, l’escola, els amics… Sempre, afortunadament, vaig tenir com a mínim una taula de salvament en cada un d’aquests àmbits, a qui no estaré mai prou agraïda, per cert.

Buf, aquest post s’està enfilant per les branques cosa fina, però aprofitant que tinc ganes d’escriure, tiro milles, que últimament estic seca.

Tornant al puto coronavirus: La meva mare té tos i febrícula i ens té a tots amb l’ai al cor, tot i que per sort des del primer moment els símptomes han estat bastant light i ella ha estat més o menys bé d’estat general i no ens ha arribat a treure mai la son ni la gana (reprendré aquest tema més endavant, possiblement amb un bocata triple de pa Bimbo i Nocilla a la mà). Però, oju, que el punt de neguit allà està, i tots estem francament impacients!

Diumenge 15 – Dilluns 16

A més de la por que estic passant i la sensació que estem a uns centímetres del barranc, a estones, he de dir que també m’estic rient com una boja amb alguns xats de whatsapp, alguns memes i la rapidesa, astúcia i creativitat d’algunes persones. Aquest tema em té meravellada i molt distreta: només cal buscar a twitter #MemesCOVID19.

Per altra banda la gent m’està entendrint moltíssim. En realitat, em sembla que ho tinc tot molt a flor de pell perquè combino riures exagerats amb nervis histèrics que acaben convertint-se en crits tremendos i amb una facilitat pasmosa de plorar d’emoció: que si els aplaudiments als sanitaris, que si el vídeo dels sanitaris com a agraïment als aplaudiments, que si el senyor de la guitarra adaptant la lletra de “Resistiré”, que si els cants finestreros d’Itàlia… Em passo el dia moquejant i dissimulant i m’emociona pensar que aquesta merda està traient el millor de la gent, en la majoria dels casos: el senyor fent una classe de gimnàstica des d’una teulada, els joves que s’ofereixen per fer la compra dels avis, els metges que fan consultes gratis online per evitar que la gent vagi als hospitals per consultes menors, la gent que deixa menjar a la porta de l’hospital, o que comparteix receptes, o descàrregues gratuïtes de productes audiovisuals o qualsevol cosa per distreure el personal… És bonic i entranyable.

La nota discordant? Alguns dels polítics indepes, amb el seu micromón obsessiu i malaltís, la seva curtedat de mires (i de ment també, en alguns casos), la seva enorme capacitat de donar pel sac, fer el ridícul i posar-nos en evidència als catalans. I aquesta gent tan sàvia que tot ho sap fer i tot ho sap gestionar infinitament millor que qui ho està manegant, i que va pel món bordant i mossegant. En fi, prou, no vull que tinguin pes entre aquestes línies: a tumarpelcul, macos.

Ara vull parlar dels nens.

De moment aquest confinament* és un somni fet realitat, per ells, les coses com són. Si ja és difícil limitar-los l’amorrament a les pantalles en circumstàncies normals, en confinament ja no et dic res. Els meus esforços d’avui per intentar simular un horari i ambient estudiantil han estat bastant un fracàs. Durant el cap de setmana els he deixat més cancha però en teoria avui havien de seguir unes normes que… Bueno, diguem que han de millorar molt a nivell d’obediència i, sobre tot, de col·laboració, de generositat i d’empatia (qualitats que normalment no són gaire presents a l’adolescència, o com a mínim a la que jo vaig coneixent). El crit va bastant que vola, més que habitualment (que no es que vagi escasset, precisament), estem molt nerviosos, a estones, però una cosa que em meravella de la meva família és la poca rencorositat que gastem i la facilitat de fer borrón y cuenta nueva entre nosaltres que tenim. També estem vivint moments bonics, de riures compartits i de conversacions entranyables i memorables. Som molt mixers (paraula que dedico a la Mia, que espero que d’aquí uns anys llegeixi el que escric en aquest bloc). Espero que anem polint caràcters, tots plegats, i que siguem capaços de tenir records bonics d’aquesta situació tan angoixant. També vull deixar constància del profund agraïment que sento de poder estar vivint aquesta situació els cinc junts. De veritat.

Més coses: em sembla que no he comentat que vam iniciar el confinament amb uns vells i coneguts amics de la família: polls! Després de més de mig any d’absència i quan ja em pensava que els havíem vençut per sempre, han decidit fer acte de presència precisament en aquestes circumstàncies, els molt cabrons. Així que dissabte vaig fer tractament i vaig passar la pinta, espero que em eficiència! No voldria haver de dir “éramos pocos y parió la burra”, en aquest retiru.

I això de parir em porta a un altre tema del confinament: l’abandonament dels meus bons hàbits alimentaris dels últims mesos! Des d’octubre que estic fent un règim d’aquests tan sans, ideals i equilibrats que figura que mai he d’abandonar i que m’ha proporcionat -6 o 7 Kg de pes i bastant orgull i benestar, i aquest puto bitxo me l’està matant d’un plumasso. Encara dissimulo, que vol dir que em prenc les meves amanidetes, els meus espàrrecs, les meves llegums, etc., però hi he incorporat patates, croquetes, les galetes que forneja compulsivament la meva filla (veure imatge per entendre que no estem parlant d’un tipus de galeta light) i totes les guarrades que pillo. Per si un cas, tu, no voldria estar fent el canelu. Aquest matí he anat a fer una compra ràpida i hi he incorporat quatre tabletes de xocolata que tinc convenientment amagades.

Després d’aquesta ràpida i matinera compra (8:30h) m’he estrenat en el teletreball amb molta il·lusió: he col·locat la tauleta de la terrassa a la meva habitació per tenir llum natural i per deixar l’estudi als nens (que en teoria havien d’estudiar i fer coses, moooooooc!), hi he posat un mantelet (en realitat era perquè els bolis no se’m colessin entre lleixa i lleixa de fusta, però ha quedat tot mono), he improvisat una tauleta auxiliar amb el cove de la roba bruta i una safata de fusta i hi he col·locat l’ordinador i papers que divendres ja vaig agafar del despatx amb aquest propòsit… Tot molt ideal, d’entrada. Després, entre que no m’ha funcionat la VPN, que al cap de 20 minuts ja em feia mal el colze com a conseqüència de no recolzar-lo, que els nens no paraven d’entrar, de preguntar, de distreure’m (o de barallar-se, o de descollonar-se quan suposadament estaven connectats a l’intranet de l’escola i de l’institut), que he parlat més que mai per telèfon, per feina i per no feina, que m’ha començat a fer mal tot a conseqüència de la cadira de fusta on seia, a pesar d’haver-hi anat afegint coixins, etc. Doncs ja no m’ha semblat tan estupendo, això de treballar des de casa!

Ha arribat un moment en què em feia tan mal el coxis que he pensat: fes un break abans de dinar, canvia de postura. I m’he posat a netejar els wàters. Y se conoce que m’he animat molt amb la el producte desinfectant perquè encara ara tinc els ulls plorosos i el coll irritat… La sessió laboral de tarda, que he allargat substancialment per compensar la dispersió matinal, ha estat més productiva, però ha comptat amb la desagradable companyia de la intensíssima pudor a lejía de les meves mans, que ni tots els rentats del món ni la colònia de llimona amb la que me les he regat han sigut capaços d’eliminar.

I, de moment, eso es todo amigos.

Ojalà les coses vagin millorant per tothom.

I molts petons per a la mamà, que no acaba de fer net, i el Leo, que sembla que ara comença…

*He llegit que hi ha molta gent que diu confitament i sí, em fa bastanta gràcia.

InFrame_1584429888352

23 de enero

Cuando por fin se paró ante la verja y vio la caja de madera a través de los barrotes —aquel recipiente que solo había visto en una ocasión, un año atrás—, no sintió la impresión que siempre había pensado que sentiría ante una situación como aquella. Llorar lloraba, cómo no, pero con el trasfondo de serenidad de afrontar un momento muy temido y constatar que había sufrido mucho más pensando en lo terrible que sería vivirlo que viviéndolo de verdad. También, seguramente, que a aquellas alturas del día ya hubiera llorado unas cuantas veces ayudó a restar intensidad al momento.

Aquel domingo de invierno se había levantado temprano y ya con el ánimo justito: era el primer aniversario de la muerte de su padre, fallecido tras lo que suele describirse como una larga y penosa enfermedad. La verdad, había sido mucho más penosa que larga: trece meses vividos bajo el denso nubarrón del “no podemos curar, solo paliar y acompañar”, que inundaba el ambiente de tristeza incluso en los momentos buenos, que en realidad solo eran momentos menos malos.

Como casi siempre, se había preparado un café soluble en la taza de Star Wars de su hijo T. quien, de no haber estado todavía durmiendo, seguro que le habría dicho:

—Jolines, mamá, ¿no puedes coger otra taza? ¿Siempre tienes que usar la mía?

Y ella, en vez de explicarle que la elegía porque era de las pocas tazas de la casa cuya asa no quemaba al sacarla del microondas, le habría contestado:

—Es que hoy necesito que la fuerza me acompañe, cariño.

Y aquel día habría sido bastante verdad.

Había cumplido a rajatabla su ritual mañanero de los fines de semana: levantarse temprano y después de un breve paso por la cocina, tumbarse en el sofá, todavía en pijama, y abrigarse con aquella manta tan suave y mullida. Móvil en mano, echar un vistazo a las novedades de Twitter e Instagram, jugar unas partiditas de Mahjong, revisar el correo electrónico y, por último, entre sorbo y sorbo de café, cambiar móvil por libro y leer hasta que M., la niña, la pequeña de la casa y también la más madrugadora, se había asomado por la puerta con los ojos hinchados y el pelo enmarañado.

Luego: preparar desayunos, despertar a J., el mayor —en plena adolescencia e incapaz de levantarse por iniciativa propia antes de las 13h—, ducharse, hervir arroz, comprobar que en la nevera había salsa de tomate y huevos, descongelar hamburguesas, obligar a los niños a hacer los deberes del cole… Un poco lo de siempre, solo que ella sentía como si alguien instalado en su interior le estuviera dando mordiscos ahora en el pecho, ahora en la garganta, ahora en el estómago: un desasosiego constante que le recordaba que aquél no era un domingo cualquiera.

Sobre las once, hora a la que supuestamente debían salir de casa, recibió un mensaje de su marido, M. G., que había salido en bicicleta con sus amigos: “¿Podemos ir al cementerio más tarde? ¿A las 12h? Voy con retraso”. Le contestó que sí, claro, pero a las 12:30h seguía sin aparecer y decidió ir sola. Después de mandarle una buena retahíla de insultos por whatsapp, salió de casa con la escoba en una mano y una bolsa con trapos, espray limpiador y un bote de aceite lubricante en la otra. Cruzado en bandolera, el bolso. Y un cabreo monumental.

Caminó hasta la placita, calle arriba, compró el periódico en el quiosco y luego se dirigió a la parada de flores que estaba justo delante. Entre los varios cubos de plástico naranja con ramos de distintos tipos y colores eligió uno de flores blancas, diminutas, cuyo nombre no sabían ni ella ni el señor que se las vendió, y que tenían pinta de quedar bien también una vez secas. La parada de taxis de la avenida estaba vacía y tuvo que esperarse un rato plantada en la acera, cargada como una mula con su kit-cementerio e intentando aparentar una fortaleza y una entereza que estaba muy lejos de sentir.

Ya en el taxi, la primera en la frente. Tras comunicarle al taxista cuál era su destino, unas notas de violín que reconoció al instante y la voz de Mayte Martín cantando a Manuel Alcántara: “No pensar nunca en la muerte, y dejar irse las tardes, mirando como atardece. Ver toda la mar de frente, y no estar triste por nada, mientras el sol se arrepiente”. Aquella canción le llenaba los ojos de lágrimas en cualquier circunstancia, así que en aquel momento fue como si le abrieran un grifo con las dos manos. Y además el taxista no era hablador, siempre le tocaban taxistas parlanchines excepto cuando quería que lo fueran; le hubiera ido de perlas escuchar qué opinaba aquel chico del gobierno, o de la liga de futbol o simplemente, oír de su boca lo mal que iba el mundo, “fíjese que el otro día…”. Pero no, le tocó mudito y respetuoso, así que no pudo más que entregarse a su llanto. Para colmo cuando rompió su silencio fue para preguntarle si quería que la dejara en la puerta Norte o en la puerta Sur del cementerio. Como no tenía ni idea, solo había ido dos veces y formando parte de un séquito que le había permitido andar sin fijarse mucho, optó por entrar por la puerta Norte: siempre era mejor buscar la ubicación familiar de bajada que de subida.

Empezó a andar fijándose en cada panteón, en cada nicho, en cada ofrenda. Algunos conjuntos eran realmente espantosos y otros, en cambio, formaban composiciones preciosas. Había muchos que en otro momento le hubieran excitado especialmente la curiosidad (era la típica que en la cola del supermercado hacía un retrato robot del comprador de delante, y de su vida, conforme la cajera le iba cobrando los productos).

Tras unos minutos de aquel deambular detectivesco se encontró en una curva con un tramo de escaleras que le sonó y por fin localizó el arco-cueva de su familia. Fue entonces cuando vio la cajita de madera, allí, tras la verja, protegiendo las cenizas de su padre. Dejó la escoba y las bolsas en el suelo y roció la cerradura con el aceite lubricante (su tío J. M. ya le había advertido de lo traidora que era esa puerta), pero ni así fue capaz de hacer girar la llave. Hizo varias intentonas hasta que aceptó que no iba a poder abrirla. Miró a su alrededor buscando a alguien que pudiera ayudarla, pero estaba más sola que la una. Pensó en dejarlo reposar un rato y volver a probar, sentía una impotencia rabiosa, en ese momento limitarse a ver la urna era totalmente insuficiente.

—¿Has estado un año sin ninguna necesidad de volver aquí y ahora te indignas porque no puedes tocar la urna? —se preguntó, contestándose inmediatamente:

—Sí, es exactamente esto, ¿y qué?

—Además, ¿qué diferencia hay entre hoy y ayer, o hace dos días, o hace dos meses y medio?

—En realidad ninguna, lo sé, pero en nuestra sociedad gustan mucho los números redondos y los aniversarios, todo gira en torno a ellos. Es así.

Se sentó en el murete de delante, desolada. Ya estaba completamente acostumbrada a sus diálogos (¿o monólogos?), a preguntarse y responderse con toda naturalidad. Había reflexionado mucho, desde la muerte de su padre, sobre algunas de sus curiosas ocurrencias y reacciones y sobre las tonterías que de repente había tenido la necesidad de hacer para intentar aliviar la pena, la añoranza. Absurdidades de diferente tipo que tenían en común haber resultado ser auténticos bálsamos para su ánimo. Al principio había sido bastante chocante encontrarse a sí misma pensando en ciertos términos o haciendo determinadas cosas inexplicables, y su parte racional —hasta la fecha supuestamente predominante—, había levantado el dedo, sulfurada, para acribillarla a preguntas:

—¿Desde cuándo crees en el “cielo” y en la capacidad de los muertos para verte y escucharte? ¿Qué sentido tiene que vayas dando besos al cristal de la foto de tu padre o a la pantalla del móvil? El día del entierro, les repetiste varias veces a los niños que el avi no estaba allí, que aquel cuerpo del ataúd no era él. ¿Por qué entonces te ha reconfortado tanto estos meses pensar que sus restos no se están pudriendo y deteriorando día tras día bajo tierra, sino que descansan en forma de cenizas, secas, inalterables y protegidas en una elegante urna de madera? Etcétera.

Había descubierto que el duelo es un camino de sorpresas pero enseguida había aprendido a aceptarlo sin prestar batalla y a darse permiso para hacer todo lo que la consolara o le trajera un recuerdo bonito, por muy absurdo que fuera, por muy contradictorio respecto a sus creencias que pudiera resultar. Hundir la nariz en dos o tres camisas suyas que había conservado y que todavía olían a él, o en sus libros, que mantenían el aroma de su casa, o en una botella de su colonia de lavanda. Mirar y hablar hacia arriba, besar y acariciar fotos de su padre o pedazos de papel que tenían su letra manuscrita. Ver series que le encantaban y que a ella en principio no le llamaban la atención, leer libros que a él le habían gustado, sabiendo perfectamente que sus gustos literarios no eran exactamente coincidentes, comer cosas que él solía comer, asistir a espectáculos a los que él habría asistido, a veces con sus amigos, intentar resolver el jeroglífico del periódico… Todas estas cosas, en realidad, le daban la bastante absurda sensación de tenerlo cerca, y a la vez eran pequeños (y estúpidos) homenajes sin reconocimiento del homenajeado pero que a ella le reconfortaban de una forma u otra.

Volvió a intentar girar la llave, sin éxito, y cuando empezaba a recoger sus cosas oyó una voz familiar a sus espaldas:

—Mosca.

Con una entonación que denotaba claramente culpabilidad, la cabeza gacha y un mono de lycra de colores vivos tremendamente feo y apretado, M. G, su marido, subía los escalones hacia ella.

—Perdona, nos hemos perdido por la montaña y se nos ha hecho tarde. He pasado por casa a dejar la bici y a coger el coche pero…

Seguro que en otras circunstancias le hubiera soltado un buen rapapolvo, se hubiera peleado con él, pero en aquel momento solo sintió alivio. Alimentando los estereotipos de género, M.G abrió la puerta sin el menor esfuerzo, tras lo que se retiró ligeramente para dejarle paso:

—¿Te espero en el coche?

—Sí, gracias, guapo.

Otro ataque de llanto, y el primer polvo que limpió fue el de la urna, con urgencia, con la palma de la mano. Y beso sobre la tapa de madera. Siguió con el de la repisa, ya con el trapo, y cuando estuvo limpia desplazó la urna hasta el único trocito que quedaba iluminado por el sol. Colocó el ramo de flores encima, barrió el suelo y, antes de volver a cerrar la puerta, lanzó un mensaje mental, esta vez mirando al frente y no hacia arriba: T’enyoro. Segur que ja ho saps.

Bajó las escaleras y la cuesta hasta el parking y subió al coche. El trayecto fue agradablemente silencioso, su marido muy atinadamente optó por no decir palabra, limitándose a acariciarle la mano de vez en cuando. Pero cuando llegaron a casa ¡pum!, su estado reflexivo se esfumó en pocos segundos:

—¿Podemos hacer el aperitivo? ¿Tenemos berberechos?

—¿Qué significa “doll” en inglés?

—Pero ¿dónde estabais?

Miró a sus tres hijos, apiñados en el recibidor, y sintió paz y gratitud.

—Sí y creo que sí, muñeca y en el cementerio.

Camino a la cocina, donde se dirigió para guardar la escoba y tirar los trapos a la basura, miró de reojo la foto enmarcada de su padre que estaba en la mesilla, junto al sofá. Pensaba seguir dándole besos siempre que tuviera ganas de hacerlo. Y luego intentaría encontrar en Google cómo se llamaban aquellas florecillas blancas.

Era 23 de enero.

1576774467070_IMG_3703

Our American trip (o un post proporcionalment molt més llarg que el viatge que descriu)

Per fi, ja el tenim aquí: el VIATGE. Així, amb majúscules, perquè es tracta d’un gran esdeveniment familiar, preparat des de fa molts mesos, esperat i desitjat i també una mica temut. El viatge més important que hem fet fins ara els cinc junts, la gran il·lusió per a l’un i la gran concessió per a l’altra (ni harta de vino hagués triat aquesta ruta, i menys en tan poc temps). Un súper viatge per celebrar els nostres 20 anys de casats que comença a New York i acaba a San Francisco, passant per Las Vegas, el Grand Canyon, el Death Valley i Yosemite, aquest tram de ruta en motorhome.

Barcelona – New York

Com no pot ser de cap altra manera quan una servidora marxa de viatge: nervis a flor de pell (en absolut exclusius ni els més exagerats del grup, ojo. A tothom li agrada molt destacar el meu histerisme però no és el més intens de la família. En fi…).

Iberia/ Level ens obsequia amb un bon retard, que genera un recàrrec al taxi que havíem reservat a New York (que ens costa molt de localitzar, per cert, provocant més nervis propiciadors d’insults, per descomptat). L’hotel Pennsylvania, al que arribem a les 2h de la matinada d’allà després de 8 hores de vol, resulta ser una mica l’hotel del terror: un mastodonte on tot és gran, tot té moqueta i tot està brut, vell i deixat. La recepcionista és bastant antipàtica, tot fa pudor i la nostra habitació, immensa, desangelada i cutríssima, només té quatre llits individuals. Aconseguim un plegatín per a la M. i ens posem a dormir, rendits. Al carrer, un merder que flipes: crits, sirenes, botzines i sorolls d’obra (sic).

Em desperto sobre les 5 de la matinada, que és l’estúpida dinàmica que adquiriré involuntàriament durant casi tot el viatge (i que encara mantinc a dia d’avui). L’habitació fa molta olor a porro (i, òbviament, cap de nosaltres està fumant). Això també és una constant d’aquest viatge: a Estats Units, o tothom fuma porros tot el dia, a tot arreu, o cultiven marihuana massivament, o tenen algun arbre que desprèn un olor similar (o potser passen totes aquestes coses) perquè diria que a tot arreu on hem anat ens han vingut bafarades constants (inclús estant circulant per la carretera).

M’espero un parell d’horetes i vinga, tothom a la dutxa, que hem d’aprofitar el dia.

Comencem per contemplar des de fora l’Empire State, que està al costat de l’hotel, i seguirem amb una visita a la Biblioteca Nacional. Les mirades constantment dirigides al cel, avui completament blau, per veure el final dels edificis. Mireu, aquest és el Chrysler, i aquí està l’Estació Central. Seguim per la 5th avenue i entrem a vàries botigues, sempre per petició dels nens, que ja s’interessen pel tema shopping. Adidas, Puma, el Rockefeler Center, Lego i FAO. El Jo., emocionat:

Nens, en aquesta botiga hi ha el piano gegant d’aquella pel·lícula del Tom Hanks, Big.

Per descomptat això només és un referent per a nosaltres, per als nens aquestes pel·lícules són prehistòria, com les mudes en blanc i negre per a la nostra generació, i es queden totalment freds davant tal informació. Però ell fa la cueta corresponent per tocar el piano gegant amb els peus i ens proporciona unes bones risas, que d’això ens sap molt. Nike, Gucci (sorprenent iniciativa del J., que diu que té curiositat per veure la botiga i que, a més, hi troba un maniquí amb un cabell similar al seu, cosa que em sembla que li fa una certa il·lusió).

A New York tot és immens, en tot moment et sents com una formigueta, i no tot però casi tot és bonic. Fins i tot els vehicles són enormes i preciosos. No ho hagués dit mai, però em fascinen els camions americans, els trobo meravellosos! Aquí tot és ràpid, tothom té pressa i tothom passa un quilo de la resta de gent. Es respira llibertat i tolerància, la gent fa el que li dóna la gana, vesteix i es pentina com vol i no genera cap mena de cuchicheo, ni tan sols mirades de sorpresa o de reüll (al marge de les nostres). Sense cap dubte, impressiona. Hi ha moltíssimes obres, molta gent treballant a peu de carrer però també a les alçades, construint nous rascacels o netejant els vidres dels existents.

Arribem al gran pulmó, el Central Park: quin gust, quina meravella, tant verd, allà al mig. El Jo. diu que la marató de New York, que ha fet 2 vegades, també passa per allà. Ho ha explicat unes 5 o 6 vegades des que passegem per la ciutat, cada vegada que som a un lloc que forma part del recorregut de la cursa i, pobre, la veritat és que a la resta de la família ens és completament igual (tot i així, tenim una mica més d’interès que el parell de taxistes amb els quals també s’entesta en compartir, de la manera més gratuïta, aquesta informació…). Anem cap a l’Imagine, tot i que el Jo. i jo ja l’hem vist i els nens no tenen cap interès en veure un tros de paviment dedicat a John Lennon, com han expressat amb claredat en vàries ocasions. Però hi anem i punt, el Jo. el vol tornar a veure (“creieu-me, nens, que a vegades surt més barato fer-li cas al vostre pare; és menys desgastant, es guanya temps i energia…”). Dinem en un bar d’aquests que tenen mil bocates, hamburgueses i pizzes i Do you have wi-fi? També una pregunta molt recurrent durant el viatge, i en realitat innecessària: només cal fixar-se en com de calladets estan els nens, de sobte, amorrats als mòbils respectius, per saber que sí, que en tenen. Buscar el wi-fi és el primer gest que fan cada vegada que entren a un establiment.

I seguim la ruta pel parc. Esquirols, tortugues, algun ratolí (tinc un imant per a les rates i família!), arbres immensos, un llac, una quartet de vent, verd a tot arreu… Em resulta inevitable pensar que si visqués en aquesta ciutat em passaria el dia llegint novel·les en algun racó del parc (però segur que no seria veritat; té pinta de ser un pensament de guiri entusiasta). I, ui, hem de marxar, arribem tard al One World Trade Center!

Trobem un taxi que està encantat de portar-nos als cinc (afortunadament, això també és una constant als Estats Units: els taxistes es passen molt pel forro el número de places dels seus vehicles). Aquest edifici és el més alt de New York (i d’Estats Units) i es va construir al costat d’on estaven les torres gemelas com a part del conjunt arquitectònic projectat a la zona zero després dels atemptats de l’11S. Impressiona moltíssim, tant des de terra com des del mirador, situat al pis 102 —que està a l’alçada que arribaven les torres—, al qual et porta un ascensor en 47 segons, des del que veus tota la ciutat des de dalt (és l’únic lloc en què no només no has de pujar la vista sinó que l’has de baixar).

Després, la zona zero, que no coneixia i em meravella. Els dos immensos quadrats que ocupaven les torres s’han convertit en un memorial a les víctimes dels atemptats i formen una composició per a mi preciosa i d’un gust exquisit. Es tracta de dos fonts gegants on l’aigua cau a un quadrat inferior més petit abans de desaparèixer. Les envolten unes plaques amb tots els noms de les víctimes i el so de l’aigua caient, els reflexos, la bellesa sòbria i fosca i l’elegància del conjunt transmeten pau i respecte i emocionen moltíssim.

A continuació, l’edifici “Óculus”, de Calatrava, una estació de metro i centre comercial que, sorprenentment, sempre des de la meva humil opinió, és molt lleig per fora (a banda de què em recorda a un xomino gegant) i preciós per dins (amb una estètica una mica “Blessed be the fruit May the Lord open”).

I cap a pillar el ferry que ens portarà a Staten Island, el districte oblidat de New York, que no ens interessa per sí mateix sinó perquè podrem veure l’estàtua de la llibertat durant el trajecte i Manhattan de nit, a la tornada. Per cert, tornant descobrim que a la nit les dos fonts de la zona zero projecten un feix de llum vertical, com si fossin els edificis que hi havia abans. Que bonic!

Estem absolutament rendits, però tanta bellesa i tant espectacle visual ens fa aguantar. “Ara a Espanya quina hora és?” A mi m’és completament igual, però als nens sembla que aquest tema els interessa molt, repeteixen aquesta pregunta durant tot el viatge.

Abans de la retirada: un passeig per Times Square —que no és precisament bonica però s’ha de veure, de nit—, una visita a la botiga d’M&M’s —a la M. li feia gràcia anar-hi— i a sopar a algun lloc al costat de l’hotel. Anem a parar a un restaurant que es diu Hooters i on només hi ha cambreres, que porten un miniuniforme dissenyat per a què ensenyin pit i cul. El Jo. ens diu que és una cadena famosa precisament per això. Quin fàstic, que masclista, segur que l’amo és un home obès de galtes vermelles que es fa fotos fent “morritos” envoltat de rosses tenyides amb pits gegants. Una mica de #metoo per a les pobres cambreres de Hooters (i per les noies de les fotos de l’amo)!

Finalment, tornem a l’hotel, a l’habitació, que fa la mateixa pudor de moqueta bruta i de porret, tot i que la chambermaid ha tingut el detall d’obrir la finestra del bany i deixar-la falcada amb un rotllo de paper de cul: Thanks, ma’am. Ja al llit, a les fosques, penso en la mamà i en quanta raó té quan escriu que veure/ viure la bellesa compartida amb els qui estimes val per dos, o per tres, o per cent. Ens adormim, tots, de seguida estem fets pols, però a les cinc de la matinada estic desperta: un client borratxo i/o drogat decideix trucar a la porta del davant i cridar pel passadís una bona estona abans de posar-s’hi a dormir. Shut up, collons, i ja no puc agafar el son. Vaig al lavabo, tinc agulletes a tot arreu, els peus trinxats, i hi noto una estranya sensació: vaja, tinc una butllofa enorme a cada dit gordo.

Preparem les bosses i les deixem a l’hotel (al soterrani, potser encara més brut i terrorífic que les plantes superiors). Camí a l’esmorzar, el J. i jo ens perdem, la qual cosa genera un gran nerviosisme familiar, una batalla campal d’acusacions i retrets creuats que afortunadament va perdent força durant la ingesta. Anem cap al metro i després de barallar-nos amb les màquines, molt, aconseguim comprar 4 bitllets. Es veu que totes s’han quedat sense paper i no hi ha cap treballador a l’estació, toca’t els ous. Què fem? Que un es coli no sembla una idea ni brillant ni sensata. Trobem una noia que precisament necessita quatre bitllets i li revenem, després de convèncer-la de què no som uns estafadors. I taxi cap a Brooklyn, que volem creuar el pont una sola vegada, de tornada. És tan bonic com el recordava.

Després, debat familiar de gran intensitat: ens queda una horeta escassa per a què un taxista ens reculli a l’hotel per portar-nos a l’aeroport i el Jo. vol que els nens vegin el Flat Iron, però nosaltres preferim anar a la zona de l’hotel (estem a uns 25 minuts en taxi) i matar l’última estona per les botigues d’allà. He de dir que aquest edifici m’encanta però que ja el conec, i que em sembla molt apurat anar-hi, estar-hi 5 minuts i agafar corrent un altre taxi cap a l’hotel. En fi, davant la pataleta extrema del Jo., anem al putu Flat Iron: els nens i jo sortim indignats a totes les fotos d’aquest moment.

Taxi, aeroport i vol cap a Las Vegas.

Las Vegas – Gran Canyon – Death Valley – Yosemite

Només sortir de l’avió ja es nota un cop de calor molt desagradable, la sensació és ben bé la d’entrar en un forn gegant precalentat des de fa hores (diria que quan arribem, a la tarda/ vespre, estem a casi a 40 graus). Taxi cap a l’hotel Flamingo, un altre mastodonte (en aquest cas, de 4.000 habitacions) que a la planta baixa té un enorme casino, botigues, bars, locals de massatge, etc. Després de fer cua pel check-in, aconseguim que ens donin dues habitacions consecutives i que es comuniquen entre sí. Són molt còmodes i funcionals, i tenen uns llits enormes i gustosos que ens fan veritable il·lusió. Sortim a fer una volta i a sopar.

A veure: Las Vegas és una ciutat tremenda, aberrant (per mi, sempre per mi), que ho té tot: és lletja, de molt mal gust, ordinària, ostentosa, xarnega, viciosa, absurda, calorosíssima, sorollosa… Sento incomoditat i certa vergonya de ser allà, i em consola pensar que només hi som de pas. Com és possible que algú decideixi, voluntàriament, passar-hi unes vacances? Me’n faig creus mentre sopem en un restaurant suposadament francès al peu de la “Torre Eiffel” fake, davant de les mítiques fonts —gens destacables, per cert— de l’Hotel Belaggio. De fons, els vehicles que anuncien “GIRLS direct to you 702 696-9696” circulen alegre i constantment.

Seguint la dinàmica del país, tot és enorme, els edificis, els carrers, les distàncies, tot. Tornem a l’hotel i per accedir a l’habitació hem de passar pel casino. És veritablement decadent: els tapetes de les taules de joc són cutres, les fitxes no brillen i són de colors apagats, i està plagat de gent amb xandall, mitjó blanc i gorra gastant-se els diners. On són aquell glamour, les perles, els diamants i aquelles elegàncies dels jugadors de casino de Las Vegas que surten a les pel·lícules? Hi ha moltíssimes màquines tragaperras (quin nom més ben trobat, per cert), de tota mena, moltes activades per velles que, assegudes en còmodes seients acolchats, cigarro i copa en mà, miren amb delit les llums que fan pampallugues. Aquesta imatge em fa somriure, aquesta sí.

L’endemà ens posem en marxa molt aviat, l’empresa del tour del Grand Canyon ens recull a les 7:30h per portar-nos a un aeroport d’avionetes. Des d’allà, volem sobre el desert de Mojave i la seva immensa presa fins a la muntanya. Fa un cert yuyu volar en avioneta, però les vistes i l’àudio explicatiu et distreuen fàcilment. Aterrem a l’altre aeroport i ens entreguen una bossa de pícnic. Ara es tracta de pillar un bus i anar parant als tres miradors que hi ha. El primer és Port Aventura, quin chasco: una pobre recreació d’un poble de l’oest. El J. es mostra indignat, diu que es sent humiliat i que no pensa fer ni una foto. El T., en canvi, amb aquella il·lusió infantil que encara gasta, li sap trobar la gràcia, tot i que mig fa veure que no és així. Següent parada: Eagle Point. Aquí ja es veuen les immenses roques vermelles, molt boniques i imponents, sí, però uix, me les imaginava més vermelles i més impressionants, honestly. Comença el festival de fotos, fa un sol espatarrant, i molta calor, “poseu-vos de perfil, així no feu ganyotes”. Arribem a l’Skywalk, un pont de vidre sobre les roques que ens fa especial il·lusió. Oh, desengany brutal: els molt cabrons et fan deixar el mòbil i les càmeres a unes taquilles perquè no puguis fer fotos! I allà, clar, hi ha 4 fotògrafs professionals que et conviden a fer absurdes posturetes “like a superhero” (que la gent —serà que és idiota perduda?— accepta gustosament). Doncs res, no volem les vostres fotos, fiqueu-vos-les pel cul, saltem la cua de les fotos i creuem el minipont. Impressiona molt el terra transparent, clar, veus muntanyes i corbs volant molt per sota dels teus peus. Estats Units està ple de corbs, per cert, mai n’havia vist tants ni de tan a prop. I, sí, confesso: la primera vegada que en veig un volar per sobre el meu cap exclamo: “mireu! Una àliga”.

Rematem aquesta parada amb una visita a un “poblat” indi, del qual queden 3 o 4 construccions de fang i fusta suposadament originals que no impressionen gaire, la veritat. També semblen de Port Aventura però fan una pudoreta que els aporta cert realisme. Els nens i jo en visitem una, la més grossa, i correm a refugiar-nos a una mena de plaça amb grades i toldo que hi ha allà al mig, però el Jo. s’atreveix a fer una incursió més enllà, pel desert, a més de 40 graus, entre plantes seques horribles i uns esquirolets petits i amb tirada a ratolí que d’entrada només veu ell (dies més tard, en un càmping, els veiem la resta de la família). Mentrestant, asseguda a les grades, observo una família d’indis que porten vestits també suposadament típics però que més aviat semblen vestits de nina de fira: fins als peus, de màniga llarga i molt tancats, de colors molt llampants i una sanefa a mitja faldilla, de teixit acrílic, molt allunyats dels vestits indis que jo hagués imaginat (fets amb pells, cuirs i plomes, no?). Són una família tronadíssima, tots súper obesos o en camí de ser-ho. La mare té una sola cama, i tant ella com les dos noies van descalces o amb bambes Nike. El noi no porta vestit, clar, porta una mena de xandall i xancletes de piscina amb mitjons. De sobte interpreten el que m’imagino que és un cant/ ball tradicional i que consisteix en una mena de gemecs del noi al que les noies responen amb uns contoneos molt subtils i sense cap mena de gràcia. El grotesc espectacle em fa pensar en una novel·la que em va desassossegar profundament, Ànima, de Wajdi Mouawad, on s’explica que a les reserves índies actuals pràcticament tothom és alcohòlic i hi ha un índex de marginalitat i delinqüència altíssim. Tot plegat molt impactant i, de nou, com moltes altres vegades, m’envaeix un sentiment de gratitud per haver nascut on i de qui he nascut.

Tercera i última parada, Guano Point: un altre mirador del canó, el més bonic i el més espectacular, i des d’on es pot veure, per fi, el riu Colorado, que dóna nom al canó. Més fotos, dinem, molts corbs i tornem a l’aeroport on, gràcies a un noi llatí molt amable, canviem el vol de retorn i podem arribar abans del que ens tocava. D’aquesta manera tenim l’oportunitat, si tot va bé, d’arribar a temps de recollir la motorhome, però primer hem de passar per l’hotel i fer-nos amb les maletes. Hi ha nervis i hi ha crits, sempre de la maneta, però finalment ho aconseguim.

A “El Monte RV” ens posen un vídeo suposadament il·lustratiu sobre el funcionament de la motorhome, també suposadament en espanyol (ho és, sí, però llatí “tancat” i amb moltes traduccions estranyes, suposo). El cas és que no s’entén una merda, i jo començo a espantar-me. Esperem, signem mil papers, ens informen que en aquesta època de l’any no t’assisteixen si tens un problema a Death Valley, doncs consideren que anar-hi és una activitat de risc degut a les altes temperatures. Un risc innecessari que tu has triat córrer. Quina por, millor no pensar-hi gaire i procurar creuar la zona tan rapidet com puguem. Després una noia ens ensenya el funcionament del vehicle in situ, i jo segueixo sense tenir-ho gaire clar: que si el gas, que si l’aigua, que si el generador, que si els dipòsits d’aigües grises i negres, que quan pareu feu això, que quan poseu gasolina sobre tot desconnecteu allò… Cada vegada estic més cagada, i em sembla que el Jo., que és qui conduirà el trasto, també ho està. Vinga, J., T. i M., guardem les maletes i pugem, comencem el viatge. D’entrada no participo gens de l’alegria dels nens, que es mostren emocionats amb aquest cotxe gegant amb cuina, lavabo, dutxa i tres llits dobles. Circulem una miqueta per Las Vegas, ens dirigim a un Wallmart a comprar aigües i provisions, i collons, com condueix, la penya! Ràpids, tensos i ah! Que aquí també poden avançar-te per la dreta… Passo bastants nervis i pateixo pel Jo.

A mi m’encanta anar al súper i entretenir-m’hi però aquest no és un remanso de paz, que diguem. És immens i no trobes res, i tot és diferent i XXL. Carreguem molta aigua, pasta, llom, coses per esmorzar i capritxets, bàsicament. I cap al càmping de motorhomes que tenim reservat. Una vegada allà enchufem el vehicle al corrent i començo a calmar-me. Fem uns espaguetis i el llom, sopem a les fosques en una taula que hi ha a la nostra parcel·la i quan em disposo a fregar els plats me n’adono que no hem comprat ni fregall ni sabó de plats. Una tovallola de cara i xampú servirà, o no, però és el que hi ha.

Vinga, a dormir, i els llits són francament còmodes, i segurament el tute i el cansament que portem a sobre contribueixen positivament a aquesta percepció. Bona nit, reis, us estimo.

Ens aixequem molt aviat perquè és recomanable no creuar el Death Valley durant les hores de més calor. Parem a posar gasolina i de pas ens fotem un esmorzar americà (ous, bacon, pancakes) a l’àrea de servei de Amargosa Valley, que resulta que es diu “Area 51, Alien Center” i té una cara d’extraterrestre al rètol. El T. comença a salivar, tant ell com el J. volien acostar-se a l’àrea 51 de veritat, que últimament està molt de moda perquè suposadament milers de persones planegen assaltar-la un dia d’aquests. Acostar-s’hi suposaria perdre un temps d’or, així que aquesta gasolinera oportunista ens va molt bé per calmar les ànsies alienígenes dels nens. Per postres, a la botiga, el T. hi troba una gorra negra amb les lletres “Area 51”. “Per favor, me la compres?”. Quan encara érem a Barcelona, uns dies abans de marxar, el T. em va dir: “Mamà, he pensat que vull anar tot el viatge amb un gorro o amb alguna cosa al cap, com ho veus?” Ho vaig trobar tan deliciós com comprensible (no és veritat que quan som de viatge ens traiem les vergonyes de sobre i estem menys carregats de manies i més disposats a “disfressar-nos”?). La resposta és un sí majúscul (i el joc que ha donat la gorra; ha passat per tots els caps!).

Iniciem la ruta, al final molt més tard del que havíem previst. El Death Valley és un desert que es situa per sota del nivell del mar i que és francament estrany: el panorama va canviant però en cap moment recorda gens a cap paisatge habitual o conegut (de fet, sembla un paisatge lunar): ara sorra fosca i sequíssima amb arbustos que hi creixen no sé com i muntanyes al fons, ara muntanyes arrugades i grogues (Zabriskie Point), ara extensions de terreny blanques perquè estan cobertes de sal (Badwater Basin, el punt més baix de Nord-amèrica, situat a 85,5 metres per sota del nivell del mar i amb aigua a sota), ara unes dunes com de sorra de desert del Sàhara…

Totes aquestes coses estan separades per kilòmetres de carretera (sempre impecable, també ho he de dir: em sembla que no he vist ni un bache a la carretera en tot el viatge, totes semblen noves i recentment asfaltades, vagis on vagis) i la idea és anar-te parant i baixar del cotxe per veure-les. Fa una calda acollonant i agobia bastant, la veritat: sues sense descans i has d’estar poca estona a l’exterior i beure molta, molta aigua freda.

A Badwaters coincidim amb un guia/ xofer alemany encantador (sic), que ens troba súper neighbours i s’empenya en regalar-nos aigües gelades i, just for the girls, something that is like gold: unes minitovalloles humides i fredes que ens posa a la nuca i les espatlles a la M. i a mi i que li agraïm molt.

Per mi, el Death Valley és més curiós i impressionant que bonic, la veritat, i bastant inquietant (arriba un punt en què només tinc ganes de creuar-lo i entrar en zona segura). El Jordi segueix conduint fins arribar a Lone Pine, un poblet on dinem unes hamburgueses boníssimes.

Després seguim la ruta, i els primers verds i grocs apareixen, quina alegria! Just en aquest moment l’aire condicionat de la motorhome (el del cotxe) falla, sort que ha aguantat tot el Death Valley! I vaques, o toros, i algun llac, això ja és una altra cosa! Ens relaxem, cantem les cançons que sonen a la motorhome, Cuando se trata de elegir, Contando lunares, Bella Ciao…. I se’m neguen els ulls de llàgrimes, i de nou em sento tremendament agraïda amb la vida, pel que tenim, que és moltíssim, per poder estar junts, per poder compartir moments com aquest.

Arribem al càmping on tenim la reserva, ens adverteixen dels constants avistaments d’óssos: que no deixem restes de menjar per la parcel·la, que llencem les escombraries a les papereres antióssos, bla, bla, bla. Em sembla que tots volem i dolem, amb els óssos. Però res, ni un. Sopem uns bikinis, de nou a les fosques, a la taula exterior, i a dormir. Novetat: a la nit, fot un fred que pela i hem de treure mitjons i mantes de l’armari.

Vinga, a les dutxes, Yosemite ens espera! Més quilòmetres i més canvis de paisatge, cada vegada més verds i més bonics. Aquest parc natural és increïble i abans de parar condueixes molta estona entre paratges meravellosos, boscosos, amb un riu que et vas trobant a cada moment, muntanyes i roques enormes a banda i banda. De nou, cartells avisant dels óssos i de nou fracàs absolut, ni un.

I per fi veiem El Capitán, la roca reina del parc, i la cascada, i el Half Dome, que sembla una ungla. El conjunt és realment preciós i abrumador, et fa sentir diminut. Mirem d’aparcar a un dels pàrquings sense saber que ens estem ficant en una trampa. El Jo. ha de fer milers de maniobres amb aquell trasto i, sí, inevitablement, crash! Ens hem menjat un pi majestuós amb la part dreta del darrera del vehicle. Bueno, tranquil, l’arbre pràcticament no ha patit i nosaltres només tenim una rascadeta i ai, bueno, la peça del toldo també està bastant trencada. AlabatSigaDéu, que deia l’àvia Montserrat.

Finalment aconseguim aparcar en un lloc menys estratègic, però des del que tenim una vista esplèndida d’El Capitán. Hi trobem vàries persones que segueixen amb telescopis gent que està escalant la muntanya. És esgarrifós perquè sense el telescopi és impossible veure’ls i amb el telescopi te n’adones de la immensitat de la roca. Un d’aquests “seguidors” xalats convida tothom a mirar pel seu telescopi a canvi de conversa. És el típic ianqui súper ianqui i ens explica que era aviador de l’exèrcit, que pilotava un dels avions de la pel·lícula Top Gun i que després va ser infermer. Ens pregunta d’on som i quan li diem que de Barcelona es desfà en elogis (això també és una tònica general del viatge, als americans els encanta Barcelona). Nota curiosa: ens explica que un cop que va ser-hi va menjar that delicious grilled green onions, with an orange sauce… Que li encanten els calçots, vaja. Admirem l’entorn, descansem una miqueta, fem una mini excursió pel bosc, la M. suca els peus al riu i ja marxem, estem morts i encara hem de conduir una mica fins arribar al càmping on passarem la nit.

Un cop allà: enchufem la motorhome i relax la poca estona que ens queda de llum. Els nens es banyen a una piscina, bullim espaguetis, mengem i a dormir, ben tapats i amb jerseis. La veritat és que ja tinc ganes de ciutat i d’hotel.

San Francisco

Al dia següent, marxem cap a San Francisco, concretament cap a Dublin, que és la població on hem de tornar la motorhome. Nervis de nou, perquè tenim pressa per no perdre el shuttle que ens ha de portar a San Francisco i certa por pel tema del pinyo. El paisatge torna a canviar: molt groc, molt verd i molts arbres fruiters. Als marges de la carretera, paradetes on venen la fruita que es cultiva, i que fan agafar moltes ganes de parar-s’hi.

Finalment el pinyo es materialitza en 200 $, segons em comunica un senyor bastant antipàtic, també exmilitar i que va estar a Barcelona amb l’armada americana l’any 75 (però Franco no els va deixar baixar del vaixell i només va veure les Rambles des de la nau). Curiós, tot plegat. Li comunico que si hi hagués anat uns mesos més tard potser hagués pogut passejar-hi, doncs Franco va morir a finals d’aquell any. No sembla gens impressionat per la meva aportació, que ignora totalment.

Un xofer ens porta cap a la city i ens deixa al centre, des d’on hem de pillar un taxi fins al nostre hotel, ubicat a la zona de Fishermans warf. L’hotel, el San Remo, resulta ser una monada rebossant d’encant (per fi!). És una caseta com anglesa, de tres pisos, sense ascensor i atiborrada de detalls, no hi ha ni un tros buit: fotos en blanc i negre, pòsters, retalls de diari emmarcats, mobles antics, plantes, tauletes amb bolígrafs, informació, caramelets i chuches a cada racó, estanteries amb llibres, objectes com raquetes o bicicletes penjats a la paret… És tan encantador que les incomoditats (bany i dutxes compartides, però també amb tot tipus de kits com palets per a les orelles, crema hidratant o col·lutori bucal) es fan invisibles. He de dir que em sembla que els dies de la motorhome, durant els que ens vam dutxar cada dia als càmpings on dormíem, m’han curtit bastant en termes de fàstics i manies.

Deixem les maletes en una habitació perquè el check-in no es pot fer fins les 15h i anem a dinar al port, a la zona de Fishermans warf, súper animada: música, gent, restaurants, colorido, bicicletes, flors, gavines descarades. Prenem una bona ració de fritanga i passegem fins al Pier 39, on els lleons marins son els grans protagonistes (visual, acústica i olfactivament parlant). El Jordi ens regala un dels seus balls ridículs. Riem molt, estem contents. Quan caminem pel carrer, la M. encara ens busca sovint al Jo. o a mi, alterna amb justícia, per donar-nos la mà. Quina delícia, em temo que això ja deu estar a punt d’acabar-se. Que duri, que duri.

Després d’instal·lar-nos a l’hotel, caminem cap al principi de Lombard Street, collons com puja! El tram superior, “the crookeded street”, és el típic de revolts que baixen amb molta pendent, 27º, envoltats de parterres de flors. Seguim el passeig i prenem un geladet. Ostres, mira, uns pantalons verds Nike de bàsquet a terra (de seguida m’imagino l’amo i l’escena: un negre de 2,10 m. al qual li han caigut els pantalons d’una bossa en sortir del cotxe). El J. se’ls mira, desitjós però dubtós, i jo m’ofereixo a posar-los en una bossa de plàstic que duc al bolso i ficar-los directament a la rentadora, quan arribem a Barcelona. Accepta (és la típica cosa que mai haguéssim fet a Barcelona, ni l’un ni l’altra, ho tinc clar: una altra concessió de guiri).

Passegem una mica més i m’agrada el que veig, és com molt divers, a vegades contradictori, bonic i especial, una barreja de nou i modern, cases baixetes i acolorides i, al fons, un barri de rascacels, graffitis (bonics, figuratius, no basats en lletrotes que brutegen, com la majoria dels graffitis que hi ha a Barcelona), raconets amb encant, pujades i baixades, fred i calor, arbres gegants, zones enjardinades i testos amb flors que no havia vist mai. També aquí es respira llibertat. Passa el tramvia, l’agafem. Òbviament no hi ha ni un sanfrancisquenyo, és una turistada més, però té molta gràcia i és molt pràctic (tot el que sigui estalviar-se les pendents pròpies de la ciutat és benvingut!). Caminem per Little Italy, per Broadway street, i quan comencem a endinsar-nos a Chinatown girem cua. Tornant a l’hotel, passo una mica de por, de sobte tots els carrers són foscos i solitaris.

Sopem al restaurant italià de l’hotel, Fior d’Italia, molt bo i bastant car. I pal sobre, que demà ens espera un dia molt intens. Mentre em rento les dents al lavabo compartit penso en el X., em faria gràcia veure’l però estic bastant segura d’haver fet bé no trucant-lo: tenim una agenda molt atapeïda, és entre setmana, ell no està de vacances i, sobre tot, no vull gens forçar situacions que segur que la meva trucada forçaria. A més, la seva germana S. m’ha comentat que per aquestes dates el X. té una feina addicional en la que no voldria veure’m involucrada per res del món (ja, ja, ja): organitzar una Diada (no dubto que amb notes indepes) per a la comunitat catalana de la ciutat! T’imagines, X., que em trobo atrapada entre estelades a San Francisco? “Ma moru”! (que diria una amiga nostra o pràcticament qualsevol membre de la seva família). Glopejo, m’eixugo la boca i penso en el plan de demà. De refiló, veig al mirall una dona esgotada però feliç.

A les 8:30h som al Pier 33 per agafar el ferry que ens portarà a visitar l’illa d’Alcatraz i la seva presó. És una visita que em fa molta il·lusió, tot i que jo mateixa me’n sorprenc una mica (sempre m’han encantat els escenaris reals, imaginar-me i visualitzar els seus inquilins en aquells espais (és el cas de Verdi, Freud o Dickens, les cases museu dels quals vaig disfrutar molt, en el seu moment). Però en el cas d’Alcatraz no sé trobar-hi la raó concreta. Les pel·lis, potser? N’he vist més d’una, però l’única que recordo una mica és El hombre de Alcatraz, sobre Robert Stroud, l’home dels ocells. Un cop allà, un senyor ens informa que Alcatraz és l’atracció turística més visitada d’Estats Units, així que deixo de donar-hi voltes, està clar que el lloc atrau. I no em decep ni una mica, tu! M’agrada veure les dutxes, el lloc on els donaven l’uniforme en entrar a la presó, les cel·les, la biblioteca, el pati, la zona d’aïllament, la cuina i el menjador… La visita inclou un àudio on s’expliquen les diferents parts de la presó i es narren els diversos intents de fuga. Hi parlen presoners reals, i allà mateix, a la botiga, n’hi ha un que ven les seves memòries. Tot plegat molt pel·liculero, però interessant. Una cosa que no sabia és que Alcatraz és també un parc natural ple d’ocells, de flors, plantes i arbres fruiters (cultivats per les famílies dels treballadors de la presó, que hi vivien). Això sí, cauen dos mites: Robert Stroud no va tenir ni un ocell a Alcatraz, només a presons anteriors, i sobre Al Capone, el pres més famós i explotat com a gancho, no s’acaba de saber a quina part de la presó va estar.

Tornem al port de San Francisco i allà lloguem un tàndem i tres bicicletes per creuar el Golden Gate, el mític pont vermell, i dinar a Sausalito: una altra prova d’amor per part meva, em fa una mandra espantosa anar amb bicicleta (deu fer uns 35 anys que no m’hi passejo). He de dir que sóc, som, víctima/es d’un dels enganys típics del Jordi: “Res, amb una horeta estem a l’altra banda, i és tot pla”. Moooc i requetemoc, mentida podrida, tot i que es tracta d’una mentida de potes molt curtes, ja que és evident que per arribar, des del port, a un pont que queda molt per sobre del mar s’ha de pujar, a la força, de nivell. Diguem que la resta de la família, especialment els més reticents, el J. i jo, ens fem una mica els bojos i comencem a pedalejar cap al pont. Jo m’esgoto de seguida i tinc molt mal de cul des del minut u (encara me’n ressento, per cert). A estones tiro dignament, a d’altres baixo de la bici i agafo les pujades amb la bici al costat i a d’altres vaig de paquet al tàndem i deixo que el Jordi faci tota la força (amb el seu vistiplau). També porto molta estona la bici infantil de la Mia perquè ella pugui anar al tàndem. Anem parant a fer fotos i vídeos però igualment, per mi, Doña Sofà, és molt dur. La resta de la família ho porta de cine, també ho he de dir. De tota manera val molt la pena, la veritat: el pont és preciós i al menys una vegada —dos ja trobo que és totalment innecessari– és molt millor creuar-lo en bicicleta que caminant o en cotxe.

L’entrada a Sausalito és una monada, amb la muntanya plena de casetes a l’esquerra i el passeig marítim i el mar a la dreta. Allà aparquem les bicis i busquem desesperadament un lloc per dinar, ja són les 16h, ja que el trajecte s’ha allargat unes 3 hores. Prenem una hamburguesa i un gelat i quan ens disposem a descansar una mica a les roques del passeig ens adonem que se’ns ha escapat l’últim ferry bo (el que ens permetia tornar les bicis a temps i a on tocava, sense haver de pedalar gaire). Abocats a pagar multa per incomplir l’horari i a sobre a fer un recorregut considerable, decidim tornar en taxi, a lo grande (100 $). Ens toca un taxista negre, guapíssim i estilós, que escolta música negra i estilosa i que mentre condueix balla molt subtilment, amb aquella gràcia natural que tenen els de la seva raça. Al final tot acaba bé, tornem les bicis on time i santes pasqües. I cap a l’hotel, sense sopar ni res. Abans d’adormir-se, la M. em confessa que ja té certes ganes d’estar a Barcelona. “Ets de les meves, reina”. Un petó i bona nit, princesa.

Últim dia! Doncs va, anem a veure les Painted Ladies, unes cases victorianes que hi ha en mig de San Francisco i que no entenc gaire per què són una atracció turística. Fins que hi arribo. Les cases en sí mateixes són boniques però casi són el de menys, el que és preciós és que tinguin els rascacels del barri financer just al darrera i la magnífica Alamo Square al davant. Aquesta plaça, un parc enorme situat a un turó elevat, està plena de verd i d’uns arbres immensos i és realment bonica. Baixem fins a Duboce Park, esmorzem i ens dirigim a Castro, el barri gai de la ciutat (i primer barri gai d’Estats Units). És un barri amb gràcia i encant, amb cases i locals monos, amb banderes gais a tot arreu i on tot gira en torn al tema de l’homosexualitat.

Per últim caminem per un carrer immens i sense cap interès que, després d’una hora i mitja aproximadament (no passa ni un taxi), desemboca al centre de la ciutat on, per primera vegada, veig molts homeless i gent penjada. Entrem a algunes botigues, els nens volen comprar-se alguna cosa, el Jo. visita Apple i ens prenem un hot dog callejero boníssim. Això s’acaba, recollim maletes a l’hotel i cap a l’aeroport. Ens toca un taxista de Guatemala que parla molt i acaba totes les frases amb tres o quatre “sí” que van perdent intensitat: “Mi esposa es de El Salvador, SÍ…. Sí…. sí”.

10 hores de vol i Barcelona, i casa nostra, quina emoció estar aquí de nou, també. El Jo. no ho entén, però per mi tornar a casa és una part molt feliç de qualsevol viatge, independentment que m’ho hagi passat molt bé i hagi estat molt feliç fora, que és exactament el cas. I fi de l’aventura, d’aquest VIATGE amb majúscules, que espero que tots guardem a la bossa de bons records que ens ha d’acompanyar tota la vida.

P. D. – Collons, quanta lletra junta: es veu que tenia ganes d’escriure!

IMG_2019-09-14_05-44-11 (1)

IMG_2019-09-14_21-25-25

IMG_2019-09-14_21-56-32

(Absurdo) Homenaje a mis últimos 25 años de lecturas

En el palacio de la luna, las mejores intenciones no necesitan convertirse en hechos y si no que se lo pregunten a quien se especializó en las vidas de John Lennon y escribió la trilogía de Nueva York.

Lolita presume de saberse al dedillo el documento R y es que esa no respeta ni el silencio de las sirenas y nos estuvo leyendo sin descanso todos los cuentos 47-72. Para mí es como caer en la teranyina del dinero, en la que quedan atrapados todo tipo de ratones y hombres mientras suena la música del azar y Marlene Dietrich y un viejo que leía novelas de amor se huelen la magnitud de la tragèdia, desde el jardín (d)el Cairo nuevo, y se asustan por miedo a estropearse mutuamente, como agua para chocolate. 

Yo fui médico del diablo, quizás por ello una princesa en Berlín me contó pequeños cuentos misóginos durante el año del diluvio, aunque en realidad no éramos más que dos extraños en un tren desafiando la flecha del tiempo.

Rebeca, la que viene a ser la Sra. de Winter, siempre dice que la vida está en otra parte y que si no fuera por el jazz y por la sonrisa del gato, apodado Leviatán, ingresaría inmediatamente en el club Dumas (total, ya sabe su ubicación, la plaza (d)el peso de la paja, y la contraseña que debe pronunciar ante la puerta: l’agulla daurada).

Nena querida, no te quedes como Bette Davis al desnudo por el beso de Peter Pan, hazme este favor, y cuando vayamos a la casa de los espíritus y tengas oportunidad de releer el libro de la risa y el olvido y de cuestionarte el perquè de tot plegat, haz el salto de la paloma y mándalo todo a la mierda.

Buscando al emperador en la isla inaudita, el maestro de esgrima nos comentó que de eso no se habla: (d)el honor perdido de Katharina Blum, quiso decir. Entonces, antes de la despedida, todos lo anotamos en el cuaderno rojo.

La defensa (d)el retrato de Dorian Grey convirtió la ciudad de los prodigios en un territorio comanche del amor y otros demonios, en una caricatura (d)el país de las últimas cosas. Y, hablando del asunto: la próxima luna nos dirá si Salvador Dalí escribe a Federico García Lorca o si Buñuel, Lorca, Dalí: el enigma sin fin se consolida finalmente como el libro de los amores ridículos. ¡Qué nervios!

Esperando un respiro reflexiono sobre la invención de la soledad mientras me visualizo en el mundo del fin del mundo, donde la insoportable levedad del ser une al que lleva nombre de torero con la reina de las nieves. Vaya parejón.

Es una cuestión personal, claro, Jasmine, pero mi recomendación seria: vete a Brasil o donde el corazón te lleve, sin una mirada atrás y siempre escuchando tu música para camaleones y sin dejarte seducir por el amor en los tiempos del cólera.

Tenía el corazón tan blanco como el papel y decidí ir a(e)l balneario que estaba en medio de los puentes de Madison County y apuntarme al seminario Suspense: cómo se escribe una novela de intriga. Lo impartía mi querida Almudena, la de Malena es un nombre de tango.

Una pena en observación: el coronel no tiene quien le escriba pero sí a quien decirle “mañana en la batalla piensa en mí”. Y todas las almas, en el columpio, lloran desconsoladas por él.

Mr. Vértigo y el hechicero cazan relatos de lo inesperado pero solo consiguen la presa de Sinhué el egipcio.

La broma consistió en leer el fantasma de Canterville y otros cuentos ante pretenciosos representantes (d)el nuevo periodismo que en realidad solo suspiraban por releer los retratos lésbicos de Patricia en Small G: un idilio de verano. Vaya panda de morbosos.

El cuento de nunca acabar (ZZZZZZZZ…) es poner en una coctelera a la familia Pérez, el Horla y el hombre sentimental y agitar con firmeza. Y luego, observar, a ver qué pasa.

El cine según Hitchcock consistía en llevar a la pantalla una mezcla de los crímenes de la calle Morgue, la Mortaja y el arte de amargarse la vida. Pero él mismo recomendaba, siempre que sea posible, instalarse directamente en la cabecera de los protagonistas de la historia. 

Antes de conocernos no tenía a quién dedicarle veinte poemas de amor y una canción desesperada, así que contacté con el cartero de Neruda, de Patagonia Express, y le dije: “chaval, lleva este paquete a cumbres borrascosas, donde van a morir los elefantes. Ya me entiendes”.

En el mundo según Garp lo mejor que puedes hacer si sigues sin noticias de Gurb es tomarte un buen desayuno en Tiffany’s y acompañarlo de una relectura de bola de sebo y otros relatos. Verás que en menos que canta el urogallo ¡tendrás más información que la vida y música de Verdi y la de Mozart juntos!

Sostiene Pereira que, después de tragarse smoke & blue in the face, el general en su laberinto se puso a tensar la piel del tambor. Es una curiosa reacción, pero yo le creo.

¡Qué épocas aquellas en qué devoré el viejo y el mar, amado monstruo y Pedro Páramo! Según alguien, de cuyo nombre no quiero acordarme, éste último era el mejor Cuento de cuentos del mundo pero yo, francamente, disfruté mucho más del paranoico y delicioso tonto, muerto, bastardo e invisible de Millás.

Mientras ellas duermen, Jane Eyre orea sus aposentos (d)el castillo de la carta cifrada para poner en práctica unos cuantos modelos de mujer y celebrar el nocturno hindú y sus historias extraordinarias.

Lo raro es vivir entre las retahílas que forman las palabras perdidas y los poemas que la tía Julia y el escribidor crean cada jueves para las mujeres de ojos grandes.

No digas que fue un sueño lo que explican de los tres últimos días de Fernando Pessoa: que fueron un auténtico frenesí de cartas de amor a Ofelia y que ni siquiera el ojo crítico de Romeo y Julieta pudo salvarse del Contagio.

Eleven short stories, African adventure, The night of the green dragon, The importance of being Earnest y My cousin Rachel me remiten a mis (bienintencionados) años mozos y a mi terrible candidez (ambos me empujaban a creer que leyendo en inglés aprendería mucho inglés. ¡Ja! Que se lo pregunten a caperucita en Manhattan y se llevarán el premio de la verdad).

¿Pues qué canción va a ser? Sapore di sale. Esa es la canción preferida de la dama del mar. Y por arrimarse tanto a ella, aunque ellos afirman que no pasó nada, Marco recibe un apodo muy salado: el caballero de la armadura oxidada.

El Hotel Kempinsky, situado nada menos que en los dominios del lobo, recibía a Madres e hijas el último viernes de cada mes, para celebrar su absurdo rito, su trilogía de la soledad, que en realidad era un boicot a ellas mismas: leer en voz baja sus vidas escritas, romper en mil pedazos los 10 relatos de amor que cada una tenía que haber producido y representar una comedia ligera ante un auditorio inexistente.

Picasso no fue precisamente un alma valerosa y tampoco podemos afirmar que muriera estando en deuda con el placer: dicen que su estudio estaba abierto toda la noche porque desprendía un calor tan cercano que era el lugar donde las mujeres pedían a gritos protagonizar incesantes marranadas.

Don’t ask me why, pero no tengo nada contra periodistas si son honestos y humildes. No puedo decir lo mismo de quienes simplemente se limitan a recopilar en sus publicaciones textos ajenos (léase el Dossier Paul Auster).

Me flipa la belleza de algunos títulos de libros como historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar o la cabeza perdida de Damasceno Monteiro. Verdaderamente son las armas secretas de la venta inmediata. En cambio hay otros que producen el efecto contrario: “El enigma y el espejo”, “Cómo se escribe un cuento”, “Frases que han hecho historia… Autores/ as: ¡esmeraos un poquito más!

El retorno de Verdi con la composición “El secreto de las flores” hubiera ido como la seda si unos minutos antes del estreno no hubiera tenido sus desencuentros con the witches en el cuarto de atrás de la casa de muñecas. Parece ser que el diablo de los números se coló en el jardín vacío y los espió, presenciándolo todo entre visillos. Por él sabemos por qué dicha ópera nunca vio la luz.

Barcelona, un día de aquellos en los que la tempestad congela la ciudad y lo único que tenemos ganas de hacer es quedarnos en la cama. Pero the eco (d)el banquete y la juerga que se están pegando el lector, el anatomista, el insensible, the man in the brown suit, el extraño en el paraíso y lulú on the bridge provoca un cánon inverso que es pura vida.

En mi caso particular, el libro de los libros (al que titularía “Serrat y su época”), seria una interminable carta a mi madre escrita con el lápiz del carpintero que ella misma me regaló, en la que listaría, siguiendo estrictamente el orden alfabético, todas mis andanzas desde el momento clave que supone irse de casa hasta aquel día en que la hermana pequeña del olvidado rey Gudú me dijo con voz suplicante: ¡dime algo sobre Cuba! Sería un completo atlas de la geografía humana pero omitiendo el misterio del solitario y esos desastres íntimos que, junto a las típicas pequeñas infamias, es mejor que nadie sepa para evitar que se convierta todo en papel mojado.

¿Dónde has estado, Robert? ¿En la casa del sueño? No me escuchas, te estaba haciendo una pregunta: ¿crees que es una buena idea especificar en el título que el libro que tienes entre las manos es un conjunto de cuentos o relatos? “La casa tomada y otros relatos”, “La viuda incompetente y otros relatos”, “La niña lunática y otros cuentos”, “Dos cuentos maravillosos”, “El rockero de Mollet y otros relatos”…A mi no me parece un perfecto equilibrio sino más bien una ampliación del campo de batalla totalmente innecesaria.

¿Qué me quieres, amor? Espero que en tus fragmentos de interior estés organizando por fin el último encuentro entre amigas, mis amigas, y los detectives salvajes, tus amigos. Me da igual si se celebra en Tombuctú o en París pero hazlo ya, por favor, antes de que el ensayo de la ceguera acabe con lo nuestro.

Antes de que te duermas, no mires debajo de la cama. De lo contrario, las hijas de Hanna te negarán el desayuno de los campeones y los pájaros de América no te llevarán a pasear por esos cielos de barro de nubosidad variable del reino de Aranmanoth.

Príncipes de Maine, reyes de nueva Inglaterra, observad las maravillosas hojas que caen y grabad a fuego dos cosas en la cabeza de la hidra: que habéis nacido en el siglo de los cirujanos y que la española cuando besa, besa de verdad.

Mientras vivimos nuestro calvario particular porque X está en Paradero desconocido, la quinta mujer se funde la herencia de Eszter y organiza la fiesta del chivo, creándonos estupor y temblores y deseando que la sangre ajena corra abundantemente.

La composición consiste en un retrato en sepia de la novia de Matisse, pobre chica, enterrada entre 1000 Extra/ordinarios objetos. Perdonen la tristeza, pero es que es tal cual, no puede negarse que es pura desolación, como una música constante y sin destino o, mismamente, los poemas que escriben los pacientes psiquiátricos en el pabellón nº6.

Querido Miguel, te escribo para contarte las últimas noticias del paraíso y, ventajas de viajar en tren, lo hago mientras me dirijo al Montseny a divisar aves migratorias. Resulta que aquel chico al que apodaban el pianista del gueto de Varsovia… —sabes a quién me refiero, ¿verdad? El hijo de la Manuela, sobrino de Fermín y primo de Pepe. Bueno, no me hagas caso con los parentescos, ya estoy que chocheo—. Bueno, sigo: pues a ese pobre chico, el Samurai le dio la mala muerte… Lo que oyes, Miguel, ¡lo encontraron con los ojos vacíos! Y eso no es todo… Fíjate que Balzac y la joven costurera china, junto con Pantaleón y las visitadoras, decidieron tenderle una trampa maestra  a(e)l ladrón de orquídeas que no veas! Hasta los agresivos soldados de Salamina parecen inocentes criaturas a su lado…

Consejito desde el teléfono “Línea materna 24h”: Preparaos, papás: la noche siempre llega, tanto en los días de números pares, impares e idiotas como en días más convencionales. Y entonces, ante la salida de los dientes blancos de vuestro bebé no os quedará otra que entonar la canción de Dorotea o desempolvar aquellas memorias de un bufón que tenéis en el prestatge del salón y darles uso.

Cuando empezaron a soplar los aires difíciles y a caer la lluvia amarilla, una de las dos mujeres en Praga recibió un mensaje que decía: soy Julia, la dama de blanco, y te suplico, por lo que más quieras, que no vuelvas al museo de la soledad. Yo también creía que mi padre era Dios pero pronto aprendí que más vale tener 11,99 euros en el bolsillo que ciento volando de catorce formas distintas. La mujer quedó atónita, claro, y deseó tener en el bolso su ejemplar de Harry Potter y la piedra filosofal: podría haberle inspirado un hechizo adecuado para aquella ocasión.

Lo mejor que le puede pasar a un cruasán es que tu rostro mañana le susurre, a la sombra del viento y con la voz dormida, el lema (d)el club de la buena estrella: es fácil dejar de fumar si sabes cómo pero encontrar algún amor que no mate es misión imposible.

Déjame ir, madre, que entre mis dos hermanos (el que se cree que es el dios de las pequeñas cosas solo porque conoce todos los nombres de la casta familiar y el que se dedica a narrar cuentos perversos en el vagón de las mujeres) y tú, con las correcciones dichosas que me haces constantemente, me tenéis frita.

En aquella época, en el tiempo de las mujeres velles (amb v de vida) –no, no estoy hablando de cuando éramos una girl with a pearl earring ni una panda de pájaros a punto de volar -, era de lo más normal cruzarse con el trompetista del Utopía paseando colgado del bracito de Marcovaldo, la falsa Identidad (d)el afinador de pianos. Ellos te regalaban la sensación de estar viviendo dentro (d)el libro de las ilusiones, ya que en aquellos tiempos los homosexuales eran los renglones torcidos de Dios y si por ejemplo te pillaban leyendo cuentos de adúlteros desorientados te esperaba algo más inesperado que la muerte.

El inimitable Jeeves recibió la visita del médico de cámara quien, tras la exploración rutinaria, le comentó: protégete de la niebla y la doncella te cuidará. Es decir: tú de momento entrégate a la amante de Bolzano que yo iré en busca de Kingsor, Erec y Enide. Te llamaré viernes y te contaré cómo sigue el tema”. A Jeeves no le costó ningún esfuerzo seguir las órdenes del doctor.

Aquel capítulo de la vida de Pi se escapa de mi entendimiento, sinceramente, o hay algo que no es como me dicen sus biógrafos, eso también puede ser. Según él, estaba en el bosque disfrutando (d)el silencio de los árboles cuando apareció la Mennulara y le soltó: no te muevas, guárdate de los intrusos y céntrate en descifrar el código Da Vinci. Ten en cuenta que debes usar el raciocinio: pétalo carmesí, flor blanca sería un buen ejemplo del camino que no has de seguir, ¿me entiendes? Yo no podré ayudarte, lo mío es escribir y todavía tengo pendiente la redacción de tres novelas, pero si estás estancado puedes llamar a la hot line. La palabra clave para que te atiendan es “elephant”.

Háblame, musa, de aquel varón de la hermandad de la sábana santa antes de la noche del oráculo: recuerda que Blanca vuela mañana para anunciar la liquidación definitiva de los castillos de cartón situados en Tobacco road y si Harry Potter and the order of the Phenix se adelantan, esto va a ser un auténtico delirio.

Vita, déjame que te lea estos cuentos para pensar, auténticas espuelas de papel para la mente, y ya luego decides si el curioso incidente del perro a medianoche formaba parte de las confesiones de Max Tivoli o era directamente una mentira más del sinvergüenza (d)el hijo del acordeonista.

Quisiera que alguien me esperara en algún lugar pero lamentablemente no es así, por lo que me limito a vivir la lectura en casa (ahora mismo me estoy tragando los cuentos completos de la niña del faro). Mi tiempo ya pasó y vivo encerrada entre cuatro paredes, pero mi visión de Nueva York es que es la ciudad ideal para que la gente joven corra aventuras y disfrute de los amores imprudentes. Así que invito a las chavalinas a partir hacia allí e instalarse en un hostal muy económico llamado “the family way”. Y les digo: hasta siempre, mujercitas (allí os llamarán little women), pasad unos días memorables antes de que el tiempo y los infortunios os conviertan en almas grises.

Mi querido Mijael me contó la historia de un abrigo que los hombres de lluvia, apodados Centaures, vestían cuando admiraban los reflejos de luna en la puerta de Brandeburgo (pues ya sabes que no hay cielo sobre Berlín) al son de la suite francesa, que es puro bel canto, casi como escuchar a Eris, la diosa.

Me encontraba leyendo la historia de amor de Laura y Julio cuando oí una palabra tuya:sábado”. Sé perfectamente que el diablo viste de Prada y que cuando tú dices esa palabra clave tengo diez minutos para ponerme el vestido de los girasoles ciegos, coger el ejemplar de Travels on the scriptorium y bajar a la calle a practicar Brooklyn follies mientras pronuncio a grito pelado: ¡Llámame Brooklyn!

Para ser franca, des de la meva pisarra yo no me enteraba de la misa la mitad, pero se ve que el quinto en discordia se pasaba todo el tiempo escondido debajo del pupitre y si alguien le invitaba a salir amenazaba con saltar y hundirse en el mar o en el pozo: “Y teniendo en cuenta el tamaño de la piedra en el corazón que tengo —afirmaba lloroso—, me hundiré en un periquete y no me veréis nunca más”.

En tiempo de prodigios y en el mundo de los prodigios, bajo el sol de los Scorta, aconteció la fortuna de Matilda Turpin; aún hoy siento el corazón helado cuando el presidente del jurado, a pesar de las horribles travesuras de la niña mala, dictaminó: “esta niña debe vivir. Creo que sacar de su cabecita el absurdo Nocilla dream y comer una ración de los peces de la amargura infusionados en hierba mora y servidos por una mantícora será suficiente escarmiento para la criatura”.

El cuento número trece dice así: la nieta del señor Linh su boca más que nada prefería, pero el niño con el pijama de rayas se escabullía con la elegancia del erizo y entonces ella pensó “oye, tú, mañana será otro día”, dejó al margen la ofensa y se marchó a practicar la pesca del salmón en Yemen.

No me gustó ni un poquito Tokio Blues, recuerdo que me forcé a acabarlo como método de expiación de los pecados que había cometido: intentar demoler los pilares de la tierra, ser la ladrona de libros más cabrona (d)el mundo o destrozar la carta de una desconocida que unas cometas en el cielo le habían entregado a Firmin. 

Perdona si te llamo amor pero hace mil años que estoy aquí, en Villa Diamante, entregado al cortejo de sombras y esperando el consuelo de los hombres que no querían a las mujeres y que para más inri les contaban siete mentiras cada día. De momento me conformo si viene Chiquita y me deja la boca sellada a base de besos.

El asombroso viaje de Pomponio Flato acabó en la isla de los campos de amapolas blancas. Allí entendió el significado de la noche: el lado oscuro del amor suele personificarse en un hombre en la oscuridad contemplando cómo un árbol crece en Brooklyn.

El secreto de Christine está en lugar seguro, en un paraíso Inhabitado donde solo el lector tiene acceso a las vidas privadas de Pippa Lee (el otro nombre de Laura) y donde mil soles espléndidos iluminan a la mujer de verde hasta el punto de que es posible divisar las nueve caras del corazón de la muchacha.

Vilanovines, de l’arxiu a l’evocació es la historia de un matrimonio lésbico cuyo alimento principal era la piedra de la paciencia porque una de las dos mujeres quería conseguir ser invisible. Aquellas compañeras de viaje pretendían girar su maldito karma y averiguar cuál era el secreto del calígrafo para vivir en carne propia la soledad de los números primos, pero no fueron más allá de resolver el misterio del cuarto amarillo.

Lo que esconde tu nombre no lo encuentro yo ni lo encuentran las Bruixes en la casa de los amores imposibles y menos todavía Inés y la alegría enfermiza que gasta en Sunset Park. Y ya podemos recitar la elegía para un americano, perder el tiempo entre costuras o releer el diario de invierno de Stoner: nadie va a salvarnos (d)el olvido que seremos.

La última noche en Twisted river, Mr. Gwyn viajó contra el vent del nord hasta llegar a la gran casa (d)el lector de Julio Verne, donde encontró a la acabadora enfrascada en la operación dulce de enseñar el lenguaje de las flores a los hermanos Burguess.

La dona que va decidir no sortir del llit durant un any también pasó el verano sin hombres, claro, y se perdió nada menos que las tres bodas de Manolita (y te aseguro que la que tuvo lugar en el país de la nube blanca fue espectacular). Mientras los demás brindábamos por los recién casados, ella releía el libro de los amores ridículos y escribía haikus tipo “la felicidad es un té contigo”. La verdad, estaba com una reina hasta que escuchó los disparos del cazador.

Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea y por eso Olive Kitteridge diseñó una cocina a prueba de ratones: quería cantarle canciones de amor a quemarropa con toda el ánima, leyendo las letras entornadas por la emoción durante el tiempo de vida que le quedaba. Son puramente asuntos de familia, no luches por entenderlos. Tú ve y pon un centinela rápidamente en tu vida o si no sabrás lo que el día debe a la noche.

Hay niveles y niveles de vida: no veas la diferencia entre el agosto de Charlotte, todo el santo día memorizando la ley del menor, haciendo purga de la lección de August y estudiando a fondo el informe de Brodeck y el de la nieta del señor Linh, intocable, cuya única actividad fue contar los besos en el pan que su panadera particular, algo chalada, les dedicaba a las hogazas al sacarlas del horno.

Desde la sombra, intuirás La luz que no puedes ver y te sentirás como en tierra desacostumbrada, es normal. Mi consejo es que te dirijas como puedas al departamento de especulaciones y les sueltes a bocajarro ¿aquí viven leones? Si tienes suerte de encontrar ahí a las Estimades Zambrano, te entregarán el manual para mujeres de la limpieza y ya. Pero si son Rosy & John los que están allí, prepárate para una intensa y agotadora jornada deshojando alcachofas.

La mujer de la libreta roja pretendía salvaguardar la memoria del amor entre aquellas páginas que le había regalado la amiga estupenda de Limónov cuando regresó de su patria. Pegó en la tapa una imagen de la mujer bajando una escalera y en la primera página escribió: “Me llamo Lucy Barton y siempre que un monstruo viene a verme pienso en 100 piscinas vacías, sin agua, colocadas una tras otra en la avenida de los misterios”. Luego abrió de nuevo la libreta pero por la última página y añadió una despedida, por si la vida no le brindaba la oportunidad de hacerlo cuando tocara (pues sabía perfectamente que el tiempo es arena que se escurre entre los dedos): “Nos vemos allá arriba. Adiós, Hemnigway”.

Cuando leyó el diario del hombre pálido descubrió un secreto: a veces, aunque parece que fuera es primavera, Chesil Beach es un lugar extremadamente inadecuado para preparar la cena. Es mejor pulir bien una cáscara de nuez y trasladarse en ella hasta el olimpo de los desdichados, pues de sobra sabemos que la lluvia antes de caer es más irritante que nosotros en la noche cantando los grandes éxitos de Arthur & George.

La tía marquesa, con su collar de perles cultivades y desprendiendo aquellos aromas de lavanda y cebolla tan suyos, dictaminó solemnemente: “la construcción de la nueva comunidad tiene que ser aquí, bajo el árbol de los Toraya”. Entonces a la primita Iréne se le ocurrió comentar: pero no estamos teniendo en cuenta qué está pasando en Cataluña, a ver si al final vamos a tener que irnos con lo puesto… A lo que la tía replicó: vete con el cuento de la criada a otra parte, chiquilla, y céntrate en aquello que los pacientes del doctor García tienen tan claro: en la biblioteca de los libros rechazados, todo es posible.

La delicadeza de Álex con la extraña Camille era tan desconcertante como el insólito peregrinaje de Harold Fry hacia Ordesa, tierra donde una madre lideraba la investigación para conocer la verdad sobre el caso Harry Quebert, el asesino de un matrimonio de provincias.

Para morir iguales, el rey recibe a(e)l adversario. Como además de rebosar excentricidad es innegable que tiene una educación, le instruye en l’art de portar gavardina y le lee una novela rusa todo un fin de semana. Antes de cerrar la habitación herméticamente y abrir la llave de paso del gas, tararea una noche en el paraíso, besa la portada del Manual para mujeres de la limpieza, abre el libro y se cubre con él la inmensa cara de pan, en señal de duelo.

Si has arribat fins aquí, encara que sigui saltant-te trossos, no puc més que admirar la molta paciència que tens i agrair-te el gest d’amor que em dediques havent-te empassat totes o algunes de les absurditats anteriors. He volgut fer un homenatge als llibres que he llegit durant els últims 25 anys i això és el que m’ha sortit. Jo m’he divertit i m’he distret moltes hores fent aquest post, però comprenc que el resultat és bastant grotesc.

Vaig començar a apuntar els llibres que llegia per donar ús a uns objectes preciosos que em va regalar l’àvia Montserrat l’any 1993 (eren seus i ja llavors antics, els vaig trobar a casa seva un dia que estava de visita. Sempre m’ha agradat pensar que havien sortit de la joieria, però això molt em temo que m’ho vaig treure de la màniga, francament). Es tractava de dos mini arxivadors, un verd i un “granate”, d’uns 8 cm d’alçada, amb separadors amb forma d’acordió, i un paquet de minifitxes ratllades moníssimes, tallades a mida. Em va semblar un privilegi disposar d’aquells objectes tan especials i petits, i em vaig “empenyar” en fer-los servir per a alguna cosa. Em va costar una mica trobar-los una utilitat, la veritat, però al final vaig decidir apuntar a les fitxes els llibres que llegia i la data en què els acabava i guardar-les als arxivadors. Després, amb els anys, quan vaig tenir ordinador, ho vaig digitalitzar —primer en Acces, després en Excel—, i he anat nodrint la llista amb regularitat, sent plenament conscient del friquisme i la inutilitat del gest però, una vegada més, donant “rienda suelta” a la meva distracció i “disfrute”.

Crec que els llibres que una persona ha llegit formen part de la seva història personal, com tantes altres coses. I no només poden constituir records amb entitat pròpia sinó que també poden ser-ne fils conductors o atrezo, com aquelles peces de roba que recordem haver portat en determinades ocasions, per exemple. Em resulta relativament fàcil casar situacions, imatges, pensaments o sensacions viscudes al llarg dels anys amb la lectura que m’ocupava en aquell moment.

Molts dels llibres que he llegit en aquests 25 anys, potser la majoria –per no parlar dels dels anys anteriors–, han caigut a l’oblit més fosc (i fent aquest post m’ha quedat claríssim, la de vegades que no m’ha sonat ni una mica el títol, l’autor i/o l’argument descrit a la contraportada!). Tot i que si els vaig acabar —he exclòs els llibres que he abandonat pel camí, que són bastants— vol dir que algun paper han tingut a la meva vida, encara que només fos el de distreure’m.

Però en canvi em visualitzo perfectament anant cada dia en tren a Bellaterra, a la facultat, carretejant diari i llibre (tant una cosa com l’altra eren susceptibles de ser exhibides o amagades a dins de la carpeta que també portava sempre, clar –tapant-me els pits, com si tingués unes bones “peracas” necessitades d’abric–. Per exemple: El Periódico: dins! Era la premsa “facilona” i obrera! El País: fora! Mostrem que som lectors del diari més progre i intel·lectual, home. Los puentes de Madison County: dins! On vas llegint aquesta “cursilada” frívola? La broma o Música para camaleones: fora i amb el cap ben alt, Kundera i Capote eren de molt bon exhibir al tren i a la facultat de periodisme de la meva època, plena d’esnobs). I recordo l’eufòria amb què el papà ens va regalar un exemplar d’El Caballero de la armadura oxidada a cada fill, anunciant que ens canviaria la vida, o d’algunes de les seves recomanacions carregades d’entusiasme, unes vegades compartit (per exemple: Las almas grises) i d’altres completament incomprensible, pel meu gust (seria el cas de Los soldados de Salamina, que vaig acabar només per no fer-li un lleig). O el llibre que intentava llegir al dispensari del c/ Bergara, Pura Vida, mentre esperava, al costat del Jordi —molt nerviós per la imminent punxada— que ens vacunessin (just abans de casar-nos i cara al nostre pas per la selva de Perú durant la lluna de mel). La lectura de quan vam saber que esperàvem el Jan (Una música constante). La sensació i emoció de tenir a les mans i llegir la primera novel·la escrita per la mamà, En el prestatge, el dia que me la va venir a portar a casa, i molts, moltíssims dels llibres que m’ha regalat, per recomanació pròpia o de la Rosanna. El llibre, dolent-dolent, que vaig acabar la nit abans de tenir el Toti (nit d’insomni profund, clar, qui dorm sabent que l’endemà tindrà un fill? O, molt més precís: quina dona dorm sabent que l’endemà tindrà un fill?), La hermandad de la sábana santa. La deliciosa lectura que em va amorosir algunes de les hores de repòs que vaig haver de fer durant l’embaràs de la Mia, El corazón helado. Etcètera.

Recordo bastant, també, els llibres que he recomanat i regalat a altres persones al llarg dels anys i, de molts llibres, com i per què han anat a parar a les meves mans: qui me’n va parlar, qui me’l va regalar (la mamà, molt possiblement), qui me’l va deixar, per què m’el vaig comprar… Ah, i qui me’l va perdre. Això també ho tinc controlat.

Els llibres i els autors m’han donat de tot: distracció, “enganche”, companyia, coneixement, plaer, riures, plors, patiment, alegria, indignació, fascinació, esgarrifança, horror, pau, desassossec, eufòria…. També n’hi ha que m’han deixat freda, clar. Però, en qualsevol cas, a tots ells:

Héctor Abad · Simonetta Agnello Hornby · Antonio Álamo · Louisa May Alcott · Isabell Allende · Martin Amis · Federico Andahazi · Fernando Aramburu · Uzma Aslam Khan · Margaret Atwood · Bernardo Atxaga · Paul Auster · Orazio Bagnasco · John Banville · Muriel Barbery · Alessandro Baricco · Julian Barnes · Joaquin M. Barreiro · Frédéric Beigbeder · Christine Bell · Esther Bendahan · Allan Benett · Ingmar Bergman · Lucia Berlin · Constantino Bertolo · Benjamin Black · Albert Boadella · Roberto Bolaño · Heinrich Böll · John Boyne · Carlotte Brönte · Emily Brönte · Dan Brown · Jorge Bucay · Quint Buchholz · Nickolas Butler · Jaume Cabré · Erskine Caldwell · Ítalo Calvino · Peter Cameron · Truman Capote · Màrius Carol · Allan Carr · Emmanuel Carrère · Raymond Carver · Carlos Castán · Javier Cercas · Dulce Chacón · Irma Chacón · Antón Chejó · Tracy Chevalier · Rafael Chirbes · Agatha Christie · Philippe Claudel · Jonathan Coe · Wilkie Collins · Marquesa Colombi · Julio Cortázar · Michael Cox · Micharl Cunningham · Roald Dahl · Marie Darrieussecq · Robertson Davis · Gerard de Cortanze · Concita de Gregorio · Enrique de Hériz · Juan Manuel de la Prada · Manuel de Lope · Guy de Maupassant · Suso de Toro · Álvaro del Amo · Miguel Delibes · Jesús Díaz · Joel Dicker · Vanessa Diffenbaugh · Dorothy Dixon · Anthony Doerr · José Donoso · Daphne Du Maurier · María Dueñas · Hans Magnus Enzesberger · Mike Esplen · Laura Esquivel · Michel Faber · Cristina Fernández-Cubas · Agustín Fernandez Mallo · Elena Ferrante · Laura Ferrero · Carlos Fisas · Robert Fisher · David Foenkinos · Ken Follet · Mercè Foradada · Aminatta Forna · Jonathan Franzen · Michael Frayn · Marianne Fredriksson · Laura Freixas · Carlos Fuentes · Nadia Fusini · Juan Gracia Armendáriz · Gabriel García Márquez · Adelaida García Morales · Jostein Gaarder · Laurent Gaudé · Anna Gavalda · Natalia Ginzburg · Paolo Giordano · Marcos Giralt Torrente · Daniel Glattauer · Albert Goldman · Almudena Grandes · Andrew Sean Greer · Philippe Grimbert · Faïza Guène · Mark Haddon · Eduardo Halfon · Robert Hardcastle · Kent Haruf · Ernest Hemingway · Miguel Hernández · Gonzalo Hidalgo-Bayal · Charles Higham · Patricia Highsmith · Susan Hill · Helen Holzman · Khaled Hosseini · Michel Houellbecq · Siri Hustvedt · Henrik Ibsen · Margaret Iggulden · Arnaldur Indriðason · C. y P. Iradier · John Irving · Boris Izaguirre · Rachel Joyce · Jerzy Kosinksi · Imre Kertész · Yasmina Khadra · Herman Koch · Nicole Krauss · Milan Kundera · Eduardo Lago · Jhumpa Lahiri · John Lanchester · Sarah Lark · Stieg Larsson · James Lasdun · Antoine Laurain · Harper Lee · Pierre Lemaitre · Gaston Leroux · Tracy Letts · C. S. Lewis · Elvira Lindo · Julio Llamazares · Julio Llinás · Cristina López Barrio · Torcuato Luca de Tena · Néstor Luján · Naguib Mahfuz · Henning Mankell · Sándor Marai · Javier Marías · Eduard Márquez · Yann Martel · Carmen Martín Gaite · Gustavo Martín Garzo · Ignacio Martínez de Pisón · Antonio Alonso Martínez · Daniel Mason · François Maspero · Ángeles Mastretta · Luís Mateo Díez · Hisako Matsubara · Ana María Matute · Paolo Maurensig · Margaret Mazzantini · Melania G. Mazzucco · Ian McEwan · Terry McMillan · José Membrive · José María Mendiluce · Eduardo Mendoza · Javier Menéndez Flores · Ricardo Menéndez Salmón · Olga Merino · Sara Mesa · Juan José Millás · Andrew Miller · Rebecca Miller · Rohinton Mistry · Federico Moccia · Terenci Moix · Quim Monzó · Lorrie Moore · Tony Morrisson · Wajdi Mouawad · Teresa Moure · Bharati Mukherjee · Haruki Murakami · Michela Murgia · Vladimir Nabokov · Anita Nair · Julia Navarro · Irène Némirovsky · Pablo Neruda · Patrick Ness · Amélie Nothomb · Maggie O’Farell · Kenzaburo Oé · Jenny Offill · Sofi Oksanen · Per Olov Enquist · Antonio Orejudo · Antonio Orlando Rodríguez · Susan Orlean · Luis Otero Fernández · Amos Oz · Leonardo Padura · Raquel Palacio · Alejandro Palomas · Sergi Pàmies · Tony Parsons · Roberto Pazzi · Arturo Pérez Reverte · Cristina Peri Rossi · Fernando Pessoa · Jayne Anne Phillips · Annabel Pitcher · Edgar Alan Poe · Álvaro Pombo · Carmen Posadas · Philippe Pozzo di Borgo · Soledad Puértolas · Marta L. Puig · Atiq Rahimi · Rosa Regàs · Rafael Reig · Laura Restrepo · Lourdes Reyes · Julián Ríos · Maria Riva · Manuel Rivas · Marta Rivera de la Cruz · Margarita Rivière · Montserrat Roig · J.K. Rowling · Arundhati Roy · Fernando Royuela · Carlos Ruiz Zafón · Juan Rulfo · Eva María S.F · Joaquín Sabina · David Safier · Mercedes Salisachs · Agustín Sánchez Vidal · Clara Sánchez · Mamen Sánchez · Rafael Santos Torroella · José Saramago · William Saroyan · Marcelle Sauvageot · Sam Savage · Fernando Savater/ Sara Torres · Rafik Schami · Bernhard Schlink · Helga Schneider · Miguel Sen · Luís Sepúlveda · Marcela Serrano · Maria Serrat · Vikram Seth ·Diane Setterfield · Saira Shah · William Shakespeare · Dai Sijie · Lorenzo Silva · Georges Simenon · Antonio Skármeta · Betty Smith · Zadie Smith · Arthur R.G. Solmssen · Wallace Stegner · John Syeinbeck · Elizabeth Strout · Giani Stuparich · Patrick Süskind · Magda Szabó · Władysław Szpilman · Antonio Tabucchi · Susana Tamaro · Amy Tan · Kathrine Taylor · Granville Calland Thornley · Jürgen Thorwald · Javier Tomeo · Paul Torday · Maruja Torres · Michel Tournier · Sue Townsend · David Trueba · François Truffaut · Esther Tusquets · Pablo Tusset · Fred Uhlman · Linn Ullmann · John Updike · V.V.A.A. · Mario Vargas Llosa · Manuel Vázquez Montalbán · Mariolina Venezia · Manuel Vicent · Manuel Vilas · Jorge Volpi · Karl Von Vereiter · Kurt Vonnegut · Irving Wallace · Robert James Waller · Mika Waltari · Minette Walters · Edith Warthon · Sarah Waters · Paul Watzlawick · Lauren Weisberger · Tara Westover · Oscar Wilde · John Williams · Tennessee Williams · Jeanette Winterson · P. G. Wodehouse · Anna Wjhlgeschaffen · Tom Wolfe · Adeline Yen-Mah · Markus Zusak · Stefan Zweig

GRÀCIES!

IMG_6190.jpg

Hola familiars, amics, porcs i d’altres víctimes de Google!

Confesso que que sóc la típica matada que vaig mirant amb certa regularitat les estadístiques d’aquest bloc: em fa il·lusió (il·lusió tonta, però il·lusió, al final) pensar que algú ha llegit el que escric.

En principi sóc perfectament capaç de posar cara, nom i cognoms als meus quatre lectors, tots ells familiars i amics que m’estimen o em tenen un cert carinyo i que llegirien i fins i tot lloarien (amb més o menys intensitat) qualsevol merda escrita per mi. Els ho agraeixo molt, la veritat. I també m’encanta llegir els comentaris que m’escriuen tot i ser conscient que moltes vegades son un “avui tens el guapo subido” (o sigui: fórmules més amables que sinceres. Que benvingudes siguin, tu: em temo que cada any que passa resto valor al concepte “veritat” i en sumo al de “gentilesa”).

[Els comentaris de la Mercè Foradada, conseqüència directa del més pur “amor de madre”, mereixerien un post a part. Gràcies, mamà, jo també t’estimo amb bogeria].

Segueixo. Tot i així, he de dir que alguna vegada no puc evitar fantasiejar una mica, especialment quan fa temps que no escric res i veig que algú ha entrat al bloc: qui i per què deu haver passat per aquí? Com hi ha anat a parar? Què deu haver pensat dels meus escrits? És, de nou, una tonteria, un pensament infantil, però moltes vegades deriva en un microrelat mental la mar d’agradable. Tampoc és que estigui tot el dia donant-li voltes, ojo, és només algun moment concret de somiar desperta, una mica com quan després de veure una pel·lícula romàntica m’imagino protagonitzant alguna de les escenes a la pell de l‘actriu principal (al costat, per no dir a sota, de l’actor de turno, que està boníssim i que ha caigut rendit als seus/ meus peus, evidentment).

Però és que fa poc he descobert una llista dins les estadístiques del bloc que m’ha obert els ulls i que m’ha fet riure (per no plorar, sospito) bastant. Ara ja, aquella fantasia que acabo de descriure, pum!: morta i enterrada.

El titular de la meva troballa podria ser: “Anda que no són tontets i/o cabrons, Google i el seu algoritme!”

En primer lloc: resulta que, no sé amb quin criteri, Google decideix protegir la majoria de les recerques (és a dir: gairebé sempre indica que la gent ha arribat a les webs i als blocs mitjançant “términos de búsqueda desconocidos”. I, apa, et fots. Això ja és una botifarreta per als redactors/ administradors d’aquests espais, francament). Però la cabroneria de Google no s’acaba aquí, té una segona faceta més enfocada als mateixos visitants (la categoria de “lectors”, en el meu cas, està també morta i enterrada –excloent els ja esmentats familiars, amics i coneguts–, al costat d’aquella fantasia), que consisteix en conduir-los a llocs que no tenen res a veure amb el que han buscat.

O sigui: quines paraules han teclejat a la barra de Google les persones que han anat a parar als meus textos? Bé, doncs per una banda algunes combinacions molt raonables tipus “blog Anna Serrat” o “blog bella figlia dell’amore”, i per l’altra veritables sorpreses que transcric literalment i llisto per ordre alfabètic:

  • animal que te brazos coll i punys i no te mans cap ni ulls (1)
  • chica sela follan con todo y pagineta (1)
  • com puc gestionar la meva alegria o un moment molt feliç per no caure en picat quan acabi (1)
  • estan comentan unes coses i jo no m´en entero, ¿em passa alguna cosa? (1)
  • follaamigos cuarentonas (1)
  • follem, es la primera vegada (1)
  • fotos de culs blanc i negre (1)
  • frases boniques per a anunciar que ja soc tia (1)
  • guatlles rostides (1)
  • k signifika k se tracten de mater a t casa a robar estando uno ai (1)
  • la española nuria milf por fin conoce a jordi el niño polla (2)
  • milf follamigos (1)
  • nadala la camiseta del nen petit repuntadeta de fil bonic lletra (1)
  • nom individual de aviram (1)
  • on cony esta la meva llibreta de bio (1)
  • paula ubeda mira folla gratis (1)
  • qui es posa a buscar sales de xat i parla amb gent desconeguda (1)
  • realismo y el hombre (1)
  • realment les vacances serveixen per a descansar? (1)
  • se puede romper la pantalla de un movil por el frio (1)
  • te el nas aguilenyo (1)
  • tenir la regla molts dies seguits (1)
  • tetas voluminosas (2)

En fi, gràcies Google per convertir el meu “A quatre mans, a quatre veus” en una inesgotable font de decepció i per carregar-te les meves minifantasies blogueres! I disculpes a qui ha vingut a parar fins aquí buscant tetes, culs, follaamigas cuarentonas, la llibreta de biologia o animals francament curiosos: “sigue buscando”, com deien les tapes de iogurt Danone de la meva època, i molta sort! (Especialment per a la senyora –no tinc cap dubte que es tractava d’una senyora–, que buscava com dossificar la felicitat que sabia que no duraria per sempre… A ella també una abraçada enorme, per moníssima).

I a vosaltres, família i amics: moltes gràcies, una vegada més, per la vostra fidelitat i estima, que és recíproca. Gràcies!

IMG_4571

Recull de pensaments d’insomne i bon Nadal

Ni dormo ni tinc son.

I penso en moltes coses.

Que fa temps que no escric res en aquest bloc, cosa que, absurdament, em neguiteja una mica. Que quina decepció més tremenda el resultat electoral del dijous, que (encara que sigui de mal dir), crec que els catalans devem ser una mica idiotes. Que quina poca il·lusió i quina mandra el moment polític que ens ve a sobre i les seves conseqüències, ja no en “plan” general (llavors mandra no seria la paraula més adient) sinó en la nostra intimitat, en el nostre dia a dia. Que sort de la mamà (no només pel seu suport en aquest terreny, per favor! T’adoro, mamà, ja ho saps) i de les quatre persones amb les que puc parlar d’aquest tema des de la mateixa postura.

Que fa uns dies vaig saber que ja he fet tard per provocar que les meves (les nostres) plantes de Nadal tornin a tenir fulles vermelles. Però que m’és igual, perquè tot i ser molt més lletges que boniques i en definitiva no ser una alegria per als ulls (ara menys que mai, doncs ja tenen una companya jove i fresca al costat —gràcies, un any més, Lel!—), tenen gràcia pel que simbolitzen, i a mi em fa il·lusió veure-les resistir. Que com és la ment humana, que sembla mentida que en un moment donat una tonteria pugui desencadenar tanta pau, tanta tristesa, tanta emotivitat, tanta il·lusió, tanta ràbia o tanta barreja d’emocions i sensacions. Que quina merda el puto càncer, quant patiment, quanta devastació i quantes morts fora de lloc, fora de temps. Que quina por que fa.

Que aquest any he tingut molts dies tristos però moltes vegades combinats amb riures francs, pletòrics. Que ja deu ser això, sí, mira, i realment ja és molt. Que, en qualsevol cas, jo personalment no em puc queixar ni una miqueta. Que aquest escrit està agafant un aire que no m’agrada i que voldria evitar. Que ja tenim el Nadal a sobre i les compres estan sent molt menys estressants, més agradables, ja que la Mia ha confessat saber la veritat i això ha relaxat enormement la meva logística. Que l’esperit nadalenc em continua defugint (es veu que encara no sóc prou vella): el Nadal en sí mateix no m’estova gens. Que quina tristesa, el dia de Sant Esteve (alternat amb que quina bestiesa, aquest pensament: què tindrà de diferent respecte a la resta de dies de l’any?). Que aquest Nadal serà trist però serè. Que enyoro moltíssim el papà.

Que no estic tenint gens d’èxit intentant evitar els “derroteros” que està agafant aquest escrit. Que continuo tenint poca energia per fer coses que no em venen de gust i que l’esperit de sacrifici, en aquest sentit, m’és igual d’”huidizo” que el nadalenc (a saber on deuen estar, de farra, aquest parell de cabrons!).

Que tinc uns fills meravellosos i ja molt grans que, a part d’indignar-me, a moments puntuals, profundament, omplen d’amor la meva vida. I que em fan moltíssima companyia i em fan riure constantment. I que ells estan contents de fer-me riure. Que com es repeteixen els patrons generació rere generació, que com ens agrada fer riure, en aquesta família, i com ens agraden les persones que ens fan riure.

Que aquesta nit iniciem la marató de “comilonas” familiars. Que he de comprar mandarines d’aquelles tan bones (per casa! No “a modo” d’obsequi cutre), i herbes per al caldo i Gelocatil. Que he d’ordenar les fotos de l’ordinador. Que com m’agradaria parlar anglès com Isabel II i preguntar tot el dia “what for?” amb el seu mateix posat i entonació. Que ja començo a notar la son. Que Bon Nadal a tothom.

IMG_3394

The process of the balls (= el procés dels collons)

El dimecres venen unes noies de fora a treballar tres dies al despatx i hauré de passar moltes hores amb elles. Una és americana, l’altra alemanya. Segur que en algun dels àpats que compartiré amb elles em cau alguna pregunteta sobre el procés dels collons i no vull que m’agafi per sorpresa. Serà francament difícil contestar en el meu anglès macarrònic i macrodeficient, però miraré de donar-ho tot.

A veure, he decidit que els diré el següent:

In my opinion…

-Fa uns anys, l’independentisme era un tema molt minoritari, pràcticament inexistent, sostingut per quatre gats, ja de certa edat, que havien patit de primera mà la repressió del franquisme (serien els únics independentistes que podria arribar a entendre), per les seves famílies i per alguns casos aïllats de gent amb unes mires francament curtes (condició sine qua non per combregar amb qualsevol nacionalisme).

-Catalunya és una comunitat autònoma que sempre ha estat molt orgullosa de ser “diferent”: llengua i cultura pròpia (eternament elogiada. Per la gent d’aquí, clar), història, art, riquesa, indústria, etc. Sempre ha mirat amb certa superioritat la resta d’Espanya, desenganyem-nos, i ha enaltit (ensalzado) desmesurada i indiscriminadament (i per mi també de manera molt vergonyosa) tot allò que és català pel sol fet de ser-ho.

(Until here: are you following me, girls?)

-També és veritat que Catalunya paga més impostos que cap altra comunitat a Espanya i després en rep molt pocs de l’estat i això no és molt just (tot i que no seria una mica que el ric paga més impostos que el pobre?). Bé, l’economia no és el meu fort en absolut, que quedi clar, em sembla que arribats a aquest punt, els hauré de deixar anar un: I can’t deepen in this field, girls, to be honest. Sorry. (Perquè si parlant anglès no deixes anar algun sorry de tant en tant, clarament no estàs parlant anglès).

Segueixo:

Diria que tot es va desencadenar per una revisió de l’Estatut de Catalunya, que no passava per l’independentisme però proposava més autosuficiència en l’àmbit econòmic. A partir d’aquí, i al llarg dels anys, la clau: el govern central del PP s’ha dedicat a negar qualsevol petició de major autonomia (o, directament, qualsevol petició provinent de Catalunya) i a putejar tot el que ha pogut, les coses com són, a tots els nivells possibles i sovint pixant fora de test. Yes, this is like this, girls. Bàsicament s’ha instal·lat en la negativa sistemàtica, ha xinxat i ha fet d’element incendiari, col·laborant, però, en generar l’efecte contrari: transformar molts no-independentistes en independentistes.

I a Catalunya? Què ha passat? Ha passat que el partit que havia estat governant uns 30 anys gairebé consecutius (amb una petita pausa) ha perdut credibilitat, la gent comença a qüestionar-lo, sent que el seu barco s’enfonsa: la gestió de la crisi econòmica per part del govern autonòmic ha estat lamentable, dedicant-se a practicar retallades essencialment en àmbits intocables com la sanitat o l’educació, ha sortit a la llum que a CIU hi ha els mateixos corruptes que a la resta de partits, que fins i tot els més honorables (i les seves famílies) són uns lladres de merda sense escrúpols… “I llavors què fem, xatos?”, es devien plantejar. I algun il·luminat va tenir una idea: “amaguem-nos sota l’estelada, desviem l’atenció de la gent, que se n’oblidin de tot! I així ho van fer, ni cortos ni perezosos (aquí els soltaré: “never one to miss a trick”, es veu que es diu així, en anglès. Quedaré com una queen). I, la gran sorpresa: els va sortir bé; bastant bé, diria!

-Are you, kidding me, Anna? Em dirà, segurament, alguna de les meves interlocutores. I jo mouré el cap en senyal de negació i amb solemnitat al rostre. Potser aprofito per beure un glop de cervesa abans de proseguir.

A partir d’aquí: tot val, todo vale, anything goes.

Que de sobte som els més independentistes de Catalunya, quan el nostre partit mai a la vida ho ha estat? Venga!

-Que cal que ens agafem de la maneta amb partits polítics amb els que no només no som afins sinó que som diametralment oposats i amb qui només tenim en comú l’independentisme (en el nostre cas, recentment adquirit)? Avanti!

-Que per formar govern ens hem de sotmetre a un grup de radicals antisistema l´únic projecte del qual és ser independents i carregar-se indiscriminadament tot el que ja està establert? Why not?

-Que, quan ja està vist que la gent ha picat i ens està seguint bastant, ens convé netejar-nos una mica la cara de corrupcions i del nostre passat no independentista? Doncs res, amb dos collons, ens canviem el nom, posem un president que triem nosaltres a dit i aquí no ha pasado nada (total: la penya ens continua aplaudint).

-Que hi ha algun conseller/ a que no està d’acord amb el brusc viratge del seu partit/ govern i gosa qüestionar alguna cosa: destitució, guapo/ a. Igual que als mitjans oficials del procés, TV3 i Catalunya Ràdio: que hi ha algun directiu que no està per la labor? Porta i deixa el teu lloc a algú que sí que ho estigui.

-Que és necessari que ens passem pel forro la constitució, la legalitat, els drets parlamentaris i tot el que calgui? Doncs som-hi, som-hi, som-hi!

Segur que els “som-hi” acompanyen els copets a l’esquena i les carcajadas quan decideixen que muntaran unes sessions de teatre amateur (9N, 1O) ja sabent que no van enlloc però jugant amb la gent, que ha resultat tenir unes tragaderas de la hòstia (per no dir una altra cosa. Beeeee, beeeeeee, hiaaaaaaa, hiaaaaaa. Ai, sorry, que se m’escapen les onomatopeies!!!). Me’ls imagino perfectament: “Ei, sobre tot, nanos, recordem les paraules clau abans d’acabar la reunió, aquelles que hem d’incloure al nostre discurs tant com puguem: democràcia, el poble català, llibertat, decidir. I referèndum amunt, referèndum avall, encara que aquesta farsa que estem muntant no compta amb cap dels requisits essencials dels referèndums de veritat, dels legals”.

En fin, Pilarín (em sembla que això els ho diré en castellà, no sé si entendrien Finally, Pilarín), a aquestes alçades del monòleg em sembla que hauré de deixar-me de paraules i posar-me a emular directament El grito de Munch. Potser l’acompanyaré d’un o vàrios Oh, My God!

M’ho pensaré.

3174501470127809257_

Fa uns dies vaig tornar al Liceu

Fa uns dies vaig tornar al Liceu.

[En realitat, ja fa més d’un mes; m’ha costat moltíssim acabar aquest post].

“Rigoletto”, casi res.

Era la primera vegada que hi anava des de la teva mort, la segona des del diagnòstic de la teva malaltia: recordo com si fos ahir l’esforç infrahumà que vaig haver de fer per comportar-me amb normalitat. No havies pogut venir a veure “I Capuleti e i Montecchi” perquè havies començat a patir els efectes secundaris de la medicació que estrenaves aquell dia —primera dosi, primers efectes—, però jo vaig anar-hi igualment, sense tu. Mesos abans, m’havies regalat una entrada al Liceu perquè jo t’havia dit que em feia molta il·lusió anar a veure aquesta òpera en concret: quedar-me amb tu no era una opció i, a més a més, estàvem immersos en la fase de l“aquí no pasa nada”, motiu pel qual renunciar a aquella entrada hagués estat d’un fora de lloc molt sospitós. Així que vaig anar sola al Liceu, amb una angoixa i una tristesa tremendes, i allà em vaig trobar amb els teus amics i companys de llotja, i vaig haver de fingir un optimisme i una serenitat que no sentia (que era impossible sentir, donada la quantitat d’informació de què disposava i la seva poca ambigüitat), obligant-me a mostrar enteresa davant d’una representació operística especialment emotiva —l’òpera que m’agrada m’emociona per sí mateixa, independentment del meu estat anímic, però aquesta és una de les que més.

Però tornem a fa uns dies, al “Rigoletto”.

Per a mi era una prova de foc.

Hi havia pensat molt, en aquest moment. O potser no tant en el moment precís de tornar al Liceu un cop haguessis mort sinó en com canviaria la meva relació amb l’òpera quan tu no hi fossis. Estava convençuda que em resultaria insuportablement emotiu escoltar-ne, doncs la tinc totalment associada a la teva persona des de sempre, des que tinc ús de raó. No em costa gens visualitzar-te escoltant òperes, encara en vinil, ni assegut al sofà del teu pis d’Aribau, mostrant-me les teves àries preferides (“fixa’t que és bonic, això”), ni cantant-ne una caminant pel carrer (aquesta és l’escena: tu i jo circulem per l’acera i comences a entonar una ària mentre camines. Sempre arriba un moment, però, en què et pares i estires el braç dret fins que la mà et queda a uns 50 cm de la cara. La mà queda suspesa a l’aire, només efectuant petits rebots per emfatitzar el que cantes. Més tard o més d’hora, depenent del que duri el moment àlgid de la teva interpretació, la mà dibuixa un arc imaginari cap a la dreta, poc a poc, a “lo torero” i finalitza el moviment coincidint amb el final del recital. Reprenem, llavors, la marxa, jo morta de vergonya però també de riure). Tu vas ser qui em va introduir al món de l’òpera, qui em va regalar els primers cassets, qui em portava a veure representacions en directe (al Liceu, a la Faràndula de Sabadell, al Fortuny de Reus, a l’Escala de Milà, al Regio de Turín…), qui em va donar la pista sobre la superioritat de Verdi. Tu i l’òpera, agafats del bracet.

Però la sorpresa ha estat que tot i que —per descomptat—, ploro cada vegada que escolto òpera (potser una mica més del normal), també li he descobert un efecte màgic que li agraeixo enormement: em transporta al tu enèrgic, fort i apassionat i m’allunya de l’ocellet fragilíssim en què t’havia convertit la malaltia. T’allunya de la imatge que conservo del tram final de la teva vida i que em pensava que mai aconseguiria esborrar de la primera línia del pensament. I per això, lluny del meu pronòstic, ara escolto molta més òpera que mai. I, a més, disposo d’una troballa pòstuma que em va fer molta il·lusió descobrir: tenies un ipod, que algú et devia gravar m’imagino que de cara a un viatge, amb una selecció d’àries indubtablement dirigida per tu: totes són interpretades per Corelli i, la majoria, pertanyen a òperes de Verdi. Escoltar aquest directori és com tenir-te al costat dient-me contínuament “fixa’t que es bonic, això”. Ara, els meus trajectes caminant pel carrer, que és quan escolto música amb auriculars, van carregats de llàgrimes però també de somriures i d’absurdes mirades al cel. (Un altre dia faré una llista de totes les coses absurdes que faig des de la teva mort. Coses sorprenents, que mai hagués pensat que faria, però que d’alguna manera sento la necessitat de fer).

Però ara torno al Liceu, al “Rigoletto”, que al final ha tingut ben poc protagonisme en aquest escrit.

Va ser un desastre, la veritat. El baríton, Carlos Álvarez, va estar molt bé, però la resta no, i ell, pobre, va quedar molt deslluït per culpa dels altres. En general va ser com un seguit de despropòsits: el tenor va fins i tot entrar a deshora en una ària i a continuació va mig caure per l’escenari i li va trepitjar el vestit a Gilda, a qui li va faltar poc per quedar en bragues allà al mig. Tot això va teure molta emotivitat a la nit, la veritat, i jo ho vaig agrair perquè no vas deixar d’estar gens present entre nosaltres (diria que tothom a la llotja et tenia en ment), però amb termes més festius. Jo, per exemple, t’imaginava tota l’estona fent comentaris sobre l’escenografia, el vestuari o el tenor, estic segura que el seu físic no t’hagués passat desapercebut i hagués propiciat vàries frases teves que haguéssin desencadenat vàries carcajadas meves).

Em faltes molt, papà.

He de deixar de penjar escrits dirigits a la teva persona, sóc conscient que em fan bastant boja però ara mateix no me’n puc estar.

papàpost

He trobat aquesta foto tan mona i m’ha semblat molt adequada per al post. Els nens, atònits, observen una interpretació operística de l’avi (Ella giammai m’amo). Deu ser fa 5 o 6 anys.

Les nostres plantes de Nadal

Volia que fossis present al meu bloc, volia dedicar-te unes línies però que no ens despullessin gaire, que no fossin molt íntimes, i he xocat amb una imatge que m’ha estirat un fil del pensament: les nostres plantes de Nadal, la teva i la meva, ara totes dues al meu menjador.

Ens van arribar de la mà del Lel qui, cada any, a mitjans de desembre, té el bonic detall de regalar-ne una a cada veí de l’escala.

A la meva li vaig dedicar una mirada justeta, sense gaire interès; sincerament no estava gens per plantes, ni per Nadals, ni per res. Vaig trobar-la ja al menjador, el Jordi la devia entrar, i allà es va quedar, amb “celofán” i tot, un parell o tres de dies.

La teva, en canvi, que vam recollir de l'”alfombreta” del replà tornant de la Vall d’Hebron (amb aquell desànim i aquella tristesa amb què arribàvem de l’hospital en aquella època, amb aquell esgotament brutal teu, només endolcit per la imminència de poder desvestir-te i recuperar la comoditat recollit en aquell menjador que havies convertit en un santuari de confort i estètica i també amb el gran consol de trobar-te a la distància temporal màxima respecte a la següent visita), es va convertir immediatament en un símbol. O més aviat al revés: me la vaig prendre com a objecte de culte per impedir precisament que es convertís en un símbol.

Igual és que tinc molt gravat un dels relats d’O. Henry que forma part de la pel·lícula Lágrimas y risas, pot ser perfectament.

La vaig col·locar al moble de davant del sofà, entre la tele i el llum, al centre del teu camp de visió, i m’hi vaig dedicar amb unes ganes totalment insòlites en mi tractant-se d’una planta: mai a la vida havia cuidat un ésser vegetal amb tanta motivació. Jo, que només puc tenir cactus i plantes crasses d’aquelles que són pràcticament immortals, a la teva planta li dedicava atencions diàries: comprovava si la terra era humida, la regava, n’arrencava les fulles que groguejaven per la calefacció, recollia les que havien caigut, seques, sobre el moble… No volia de cap manera que es fes lletja (com s’estava fent la meva al pis de dalt, tot i que ja li havia tret l'”envoltori” i havia començat a regar-la, de tant en tant) ni que es mostrés deslluïda. El meu propòsit era mantenir-la vermella, llisa i hidratada, vigorosa, alegre, viva: volia impedir que davant la visió de la ponsètia decaiguda pensessis que s’anava deteriorant igual que tu, que us pansíeu simultàniament. No volia posar-te aquest pensament en “bandeja”.

I quina tristesa el dia que em vas dir: “oi que està sortint una altra planta?” Vaig aixecar-me per comprovar-ho i era veritat: a la dreta, hi naixia un tronc nou. “Sí, i tant”, et vaig contestar. Però no vaig atrevir-me a mirar-te, vaig preferir no comprovar si et brillaven els ulls, perquè d’haver-hi trobat una llumeta em sembla que no hagués pogut seguir amb la comèdia de falsa normalitat que acostumàvem a protagonitzar tots dos, sota la teva direcció. Vaig canviar ràpidament de tema, com sempre feia, com sempre fèiem, cada vegada que ens semblava que ens estàvem acostant a un tema delicat o emotiu. En sabíem molt, de seguida ens recomponíem de nou i ens concentràvem en la següent banalitat. Després, això sí, les abraçades i els petons parlaven per si sols.

Seguiré cuidant la teva planta i la meva, no crec que s’arribin a igualar a l’alça, com a molt a la baixa. En realitat dubto molt ser capaç d’aconseguir que visquin tot l’any i que tornin a ser boniques el Nadal que ve, però ho intentaré amb més èmfasi que els altres anys.

I a tu, papà, no cal que et digui que et recordaré i t’enyoraré tant com t’he estimat: moltíssim. Una barbaritat.

Mil petons, mil riures i quatre mil donuts

No em marxes del pensament, Janvergés, de cap de les maneres, ni del cor, per descomptat. Als dos llocs hi tens i hi tindràs sempre un espai reservat, i em sembla que parlo en nom de tots els qui, de més lluny o més a prop, t’hem vist “créixer” (entre cometes, naturalment: en realitat, només t’hem vist començar a créixer. Que absurd, quin despropòsit de la vida, o de la mort, consentir que algú deixi de créixer amb només 12 anys!).

Sempre he pensat que la mort petrifica alguns records, convertint determinats trossos de vida que en circumstàncies normals el temps faria desaparèixer de la memòria, abans o després, en material totalment indeleble. La mort s’emporta les presències, però alhora projecta una font de llum permanent sobre moments, vivències, anècdotes, veus, riures, imatges, sensacions, etc. per assegurar-se que els qui hem estat allà, compartint algun d’aquest fragments de la vida amb els que se’n van, no ens n’oblidarem mai.

Sé segur que sempre recordaré vívida la teva veu i la teva entonació —moltes vegades amb un puntet d’indignació teatral—, les teves mans, petites i enèrgiques, les teves galtes tan summament “petonejables”, el teu sentit de l’humor, aquell posat tan típic teu, deliciós, mig “enfurruñado”-mig a punt d’escapar-se’t el riure. Em quedo amb els petons que et feia i amb els que et “convidava” a fer-me cada vegada que ens vèiem, casi sempre al carrer Muntaner o al parc Moragas. I guardo també, com un tresor, el que vaig anar recollint intent rere intent de fer-te riure: a vegades, sovint, un “que pesada!” acompanyat d’un esbufec que et posava el serrell a ballar (només et faltava dir: “Santa paciència!”). En altres ocasions, un mig somriure de costat, enigmàtic i seductor, i d’altres el teu superriure, marca Janvergés: un riure entregat, sense cap resistència, amplíssim, que et feia brillar els ulls i arrufar molt el nas en un gest molt característic, i que a vegades acompanyaves de dos o tres aplaudiments i d’un signe d’aprovació amb el polze.

El Toti va escriure en un peu de foto que et va dedicar la setmana passada que “havies pirat”. No sap on, però té claríssim que ets en un altre lloc. I jo també n’estic convençuda.

Allà on siguis: mil petons, mil riures i quatre mil donuts, príncep.

img_5338

Piñako GO!

Una madre de familia contusionada, sentada en el sofá de su casa, con un ordenador portátil en el regazo. Sonríe, aunque los puntos de dolor (leve, leve) se están empezando a definir (el extremo de la palma derecha le hace “chup-chup”, y el dedo pequeño parece una morcillita de Burgos de negra y tersa piel). La sensación de ridículo absoluto por fin está remitiendo y también celebra tener algo que escribir en su blog (que últimamente parece el desierto del Sáhara). Además, otro motivo de satisfacción: Zubat ha ido a visitarla y ha recibido su merecido castigo. Cosas del destino, supongo. Ha osado colarse en su salón mientras ella tecleaba estas líneas en el ordenador y finalmente está en el saco, junto a todos los demás. Ahora ella ya puede anunciar a sus hijos que es Nivel 5, camino al 6.

Unas horas antes, a primera hora de la mañana…

La misma señora, ya no se le puede llamar chica, camina por el lado montaña de Ronda General Mitre, casi llegando a Mandri. Se esfuerza en proyectar normalidad, incluso finge cierta dignidad pero, pobrecita, no engaña a nadie, se nota que está claramente turbada. La piel facial luce granate, parece estar a punto de reventar de puro sofoco, y la boca se tuerce en un rictus extraño, generado por la batalla entre una sonrisa que quiere manifestarse y una tensión nivel extremo que no se lo permite: en definitiva, está pasando muchísima vergüenza. De vez en cuando, se sacude la camiseta negra con brío, sobre todo en la zona pectoral, de la que se desprenden volutas de polvo y suciedad (al sobresalir un poco –muy poco, francamente–, ha pillado más mierda del suelo. Afortunadamente, la marca de la cuadrícula del pavimento urbano ya no es visible).

Unos metros atrás, en la esquina Muntaner/ Mitre, durante los minutos anteriores…

Un par de manzanas Pink Lady rodando calle abajo, tres paquetes de magdalenas en el suelo, una ensalada con queso de cabra boca abajo, apiñada sobre la tapa de celofán de su envase. Monedas, caramelos, llaves y el móvil, un poco más allá y todavía encendido. Ella, nuestra protagonista, ya está agachada, de cuclillas, recopilando el contenido del bolso e intentando remeterlo todo a gran velocidad. Un instante de lucidez; lo primero, máxima prioridad, apagar el móvil: cuanta menos gente conozca el porqué de su accidente, mejor. Y vaya con el bolso, se diría que quiere boicotearla, alargando el mal rato que está pasando; de repente su lona parece de mantequilla, no hay manera de que aguante lo que siempre aguanta tan ricamente.

Afortunadamente, lleva el pelo suelto y mojado, lo que favorece que varios mechones le tapen el rostro durante su recolecta de comida y objetos personales. Además, está escuchando música con auriculares a todo volumen, y al estar aislada disfruta un poco de la ilusión infantil de que nadie ha visto ni escuchado su caída. Qué ridículo, por favor. Y cómo le duele la mano. De repente, en plena lucha con las huidizas manzanas, dos constataciones. La primera: la escenita ha tenido lugar delante de una granja/ panadería con amplios ventanales que dan a la calle y hacia los que están enfocadas todas las mesas del local. La segunda: los coches y motos parados en el semáforo de Muntaner/ Mitre, que han presenciado su caída, le están viendo, además, el medio culo blanco que, al estar agachada, asoma por encima del pantalón. Doblete, oigan. Pero, por supuesto, no se va a girar para comprobarlo. Se levanta y empieza a andar, la mirada fija hacia delante, el cuello rígido como si llevara collarín.

Dos minutos antes, en la otra acera de Muntaner…

Nuestra cuarentona, camino al trabajo, espera el cambio de color del semáforo, móvil en mano. Lo lleva encendido desde que ha salido del supermercado, donde ha comprado lo que tomará en el despacho a la hora de comer y alguna provisión extra, pero mantiene su pantalla apretada contra la pierna mientras circula: la verdad, siente cierta vergüenza, como si estuviera jugando a muñecas o preparando una sopa ficticia en un cacharrito de hojalata mientras anda por la calle. Disimula, pues. Pero mientras espera en el semáforo, echa un vistazo a la pantalla. Todo está tranquilo. Su avatar, Annalavieja, descansa con actitud chulesca, apoyada sobre la cadera: sin novedades en el mundo virtual. En el real, en cambio, la luz verde del semáforo ya se ha encendido. Y de repente el móvil vibra: ¡por fin un Pokémon anda cerca! La señora mira la pantalla y sonríe ante la presencia de un Zubat Salvaje. Un lanzamiento de Pokeball y nada, Zubat sigue agitando sus alas libremente. Entonces recuerda el consejo de sus hijos: “Mamá, si giras la pokeball antes de lanzarla le das efecto y apuntas mejor”. Y en esas está nuestra protagonista cuando la punta de su zapato colisiona con la acera. Mal cálculo, señora. Antes de caer, durante el pretencioso caigo-no-caigo típico de cuando una está convencida de que va a poder mantener la verticalidad, se acuerda de cómo se rió de los japoneses que tuvieron que ser rescatados en el túnel de la Rovira, al que habían acudido a cazar Pokémons, e incluso imagina un titular en la prensa y el inicio del primer párrafo: “Conmoción cerebral por caída cuando cazaba Pokémons en las calles de Barcelona: Una madre de familia numerosa… “. Y paffff: lo ha intentado pero no consigue tenerse en pie. Al suelo. Cuan larga es. La toma de contacto ha sido casi absoluta: por los pelos, ha salvado la barbilla, los dientes. “Uf, eso ha sido una suerte” –piensa mientras se coloca bien las gafas, aposentadas cual bigote, entre el labio superior y la nariz, y se pone rápidamente de cuclillas.Una manzana rueda Mitre abajo (¿o se trata de una pokeball?).

Piñako GO! (o Yo cazaré Pokémons por vosotros).

 

En defensa d’una vida lliure d’esport (o, simplement, lliure)

Ja fa temps que em ronda un post a modo de mosca cojonera, que m’he anat apartant del pensament perquè em feia certa mandra, però avui se m’està dibuixant bastant nítid, sembla que vol veure la llum (o potser és que ja se m’han inflat una mica els ovaris?).

El tema és l’esport, l’esport dels collons o, en realitat, la gent, directament la gent, que em sembla que cada dia s’està tornant més imbècil i aborregada: al final, només existiran tres o quatre perfils de persones, com a molt, vista la falta de personalitat generalitzada i la facilitat malaltissa de molts per sumar-se indiscriminadament a les majories (aplíquese al tema de la independència de Catalunya, per exemple, ja comentat en un post anterior, o al tema que ens ocupa avui). I el pitjor és que aquest aborregament és mig sectari, no es limita a les accions sinó també als discursos, ja no n’hi ha prou amb fer una cosa: cal convèncer els altres que també la facin.

En fi, al trapo: l’esport.

No m’agrada. Ni una mica. M’avorreix de mala manera. Podria trobar-ne algun més distret de practicar que uns altres, això segur, però no n’hi ha ni un que m’interessi i sempre disposo de 30.000 opcions molt més atractives que posar-me a córrer o anar al gimnàs si compto amb temps lliure: llegir, resoldre el crucigrama de Fortuny, navegar per internet, fer sudokus, veure sèries, fer puzzles, jugar a jocs d’ordinador o a cartes, escriure, prendre el sol, etc. Tampoc m’agrada caminar, i menys per la muntanya (anada: costa amunt, mal d’esquena i de cuixes. Tornada: costa avall, mal de genolls i de peus). M’estimo més seure al sofà i entregar-me a qualsevol de les activitats ja esmentades que, aquestes sí, m’encanten.

I què? Quin problema hi ha? Què collons passa? Es veu que passa i molt. Es veu que sóc una rara avis, un perfil preocupant per a la majoria de la societat, una persona davant la qual la gent es pot permetre fer cara de fàstic, d’incredulitat i/ o de menyspreu en conèixer la informació: A l’Anna no li agrada cap esport!!!!!!!

[Mans al cap, ulls en blanc, boca oberta].

És veritat que l’esport és una activitat que practica gairebé tothom, en qualsevol de les seves múltiples varietats, d’una manera o d’una altra i per diversos motius: perquè és bo per a la salut (amb moderació!), perquè ajuda a mantenir la línia, perquè senzillament agrada i entreté, perquè hi ha gent que necessita esgotar-se i/ o competir, perquè està de moda, perquè brinda constants ocasions de marcar cony o paquet sota llampants peces de lycra, perquè regala oportunitats d’or per fer-se selfies i compartir-los a les xarxes (acompanyats de frases de motivació sobre esforç i superació i hashtags tipus #GoGoGo o #canyaaaaaaaa), etc. Sigui quina sigui la raó (o les raons, no són excloents) per la qual la gent s’aboca a la pràctica compulsiva de l’esport, totes tenen una cosa en comú: encoratgen els esportistes a sermonejar els qui no compartim la seva afició i a assumir el rol de reeducadors (de moral molt superior, per descomptat) dels no-practicants.

Descripció d’una situació típica, en la que m’he trobat moltes vegades: formo part d’una reunió social o d’una trobada espontània amb coneguts o amics (traient el meu grup d’amistats més íntimes, clar). Si aquesta reunió/ trobada és amb algun amic runner del meu marit la situació empitjora considerablement, hi ha més intensitat. En algun moment de la conversa sempre se’m pregunta:

—I tu què fas, Anna?

Òbviament, no se m’està preguntant a què em dedico professionalment sinó quin esport practico. I, davant la meva resposta, “res, cap”, arriba el moment d’obrir els ulls com plats i d’intentar “ajudar-me”:

—Has de començar corrent poca distància i poc a poc.

o

—I caminar? Has provat de caminar?

o

—I una mica de zumba amb les amigues?

o

—Has d’anar a la piscina una hora diària!

o

—Et recomano una gimnàstica passiva a base de descàrregues elèctriques que ha sortit ara…

Etc., etc.

Les possibilitats són infinites: n’he sentit de tots colors.

Se’m veu com una persona realment en apuros, quan jo mai he sentit el més mínim neguit, ni l’he expressat, per la meva no-afició a l’esport (només, en alguna època molt concreta i als meus allegados, buscant exclusivament l’efecte quemacalorías del tema, he manifestat la voluntat de posar-me a córrer regularment. Voluntat que s’ha evaporat després d’acabar de verbalitzar la frase, clar).

En certa manera és comparable a la ingesta de verdura: tothom sap que és necessari prendre’n per mantenir-se saludable, oi? Però jo, si veig que algú, en un sopar, es serveix pasta i carn i deixa l’amanida i el pebrot escalivat de banda, per dir algo, ni em passarà pel cap dir-li, despectivament:

—No t’agrada la verduraaaaaaa?

I llavors:

—Has provat d’arrebossar-la? I gratinar-la amb beixamel? I amb un toc de salsa de tomàquet? I refregideta amb all?

O, calla, un altre supòsit: que arribi a les meves oïdes que algú no és aficionat a la lectura! Podria donar-li uns consells:

—Mira, comença per una lectura fàcil i atractiva, amb dibuixos: tens algun Teo dels teus fills? Després pots saltar ja a una opció més completa però que no sigui carregosa, eh? Una mala selecció podria suposar un pas enrere! Què et sembla una aventureta d’Els Hollister o Los Cinco o un Diari de Greg? A continuació ja pots saltar a Corín Tellado o Federico Moccia…

En el meu cas personal hi ha un altre factor que no puc ometre: he estat víctima de l’abús de l’esport per part del meu marit, la qual cosa probablement me n’ha vacunat, en certa manera (tot i que, insisteixo, la base de les meves aficions sedentàries sempre ha estat molt ferma). En qualsevol cas, això segur, m’ha fet veure i viure en primera persona que l’esport (com tot abús) pot ser també molt perjudicial, crear “víctimes” colaterals i, en definitiva, ser font de disgustos i conflictes familiars. I he pogut constatar, amb molta ràbia, que l’esport està ben vist peti el que peti, que gaudeix d’una aprovació universal, que a una persona que corre o que fa molt esport mai se la jutja per córrer o per fer molt esport (cosa que em sembla francament lamentable).

He passat molts moments de la meva vida sola amb els meus fills petits, primer dos, després tres, perquè el seu pare estava fent una cursa, o havia d’entrenar per fer una cursa, o havia d’anar a recollir el dorsal per una cursa, o necessitava descansar perquè no es podia ni moure després de fer una cursa. Han estat moltíssimes hores, dies i caps de setmanes sencers mano a mano amb els meus fills perquè el Jordi participava a un esdeveniment esportiu, i puc assegurar que fins i tot la meva família, que m’estima, ha tendit a aplaudir cegament l’afició del meu marit. La pregunta principal de la trucada del diumenge sempre era:

—Com li ha anat al Jordi la cursa de Nova York (o Lisboa, o Sevilla, o Londres, o Mallorca, o París, o Sant Sebastià o La Isla de la Palma, o els Alps, o Madrid o Amsterdam o al Sàhara o Múnich o… ). L’ha acabat? Quin temps ha fet?

Ni la meva família ni aquesta gent que em dona tants consells per reeducar-me esportivament parlant m’han preguntat mai què em sembla que el meu marit administri el seu temps lliure sense tenir-nos en compte als meus fills i a mi (ojo: ho expresso molt sovint, encara que no m’ho pregunti mai ningú), ni com he viscut totes aquestes hores que en teoria són per passar junts, en família, ni com em senta, i com m’ha sentat tots aquests anys, la seva escala de prioritats vitals o la forma de gestionar la seva “afició” a l’esport. Tampoc ningú, a part de mi mateixa, sembla haver-se plantejat mai com seria la vida dels nostres fills si jo fes el mateix que fa el seu pare. En fi, no voldria posar-me melodramàtica, el que vull dir és que a tothom li ha fet sempre molta gràcia que el meu marit participi a maratons per tot el món i ningú l’ha jutjat amb una mirada gaire crítica per aquest fet. I per què? Perquè fa esport, i fer esport és saludable. I necessari. I boníssim per a la ment i el cos. I compta amb un beneplàcit social absolut, sense fissures.

La de vegades que, davant les meves queixes, he hagut de sentir:

—Nena, millor això que no que es drogui o surti de marxa tot el dia!

[¿Mande?]

Fa temps, després d’un llarg sopar on havia estat el blanc d’abundants mirades de desconcert i la receptora de multitud de consells sobre com iniciar-me en el món de l’esport per part de la resta comesals, tots ells molt esportistes, una noia que es veu que havia estat reflexionant molt sobre el pobre rumb que la meva vida, carent d’activitat física, havia près, em va dir:

—”Bueno”, però almenys tu llegeixes molt, no?

Li vaig dir que sí, que llegia molt i que era una persona amb vàries virtuts. I vaig ser suficientment astuta com per no verbalitzar la coletilla, no gaire amable, que mentalment tancava la meva resposta.

En fi, que tothom miri d’enriquir-se l’ànima com més li convingui/ complagui, procurant, sempre, tocar el menys possible els collons als altres. Estaria bé.

DSC_0102.JPG

ISLAMARTA

Fa unes setmanes, immersa en aquell espiral de compres compulsives pròpies de l’època nadalenca (espiral en el que cada any em cago i recago tot i que, al mateix temps, em reconec incapaç de no entrar-hi i de no participar-hi activament), carregadeta de bosses, vaig decidir agafar un taxi fins a casa.

Només sortir de l’Illa Diagonal en vaig parar un i immediatament després de pujar-hi i especificar al taxista l’adreça de destí, ell va iniciar una conversa telefònica apassionada i llarguíssima amb un altre senyor (no era manos libres, però jo sentia perfectament la veu de l’altre). Vaig considerar que parlaven en àrab i, tot i que sóc absolutament incapaç d’entendre ni una sola paraula en aquesta llengua, vaig sentir clarament, cinc o sis vegades, la paraula “Islam”.

I, sí, ho reconec: em va passar pel cap la idea d’estar en mans d’un terrorista islàmic! (Massa pel·lícules, hi estic d’acord, però, per sobre de tot, massa ignorància, també, com es constatarà més endavant).

Immediatament després que aquesta estúpida idea em creués el pensament, vaig decidir que no tenia cap sentit que dos terroristes diguessin molt la paraula “Islam”, encara que estiguessin preparant l’atemptat més cruent del món en nom d’aquesta religió, i després d’una anàlisi ràpida de les mans i el clatell d’aquell home, i de fixar-me bé en el to de la conversació, emfàtic, sí, però amb un punt de diversió, de picardia, vaig anar-me relaxant i acomodant en aquell taxi que, per cert, feia una pudor espantosa de cotxe-vell-amb-una-tapisseria-tremendament-viscuda.

—Deu estar parlant amb un cunyat sobre un altre cunyat: allò típic que dos són molt avinguts i el tercer és diferent i cada dos per tres criticat pels altres dos —vaig pensar.

I ell dale que te pego: “islam” per aquí, “islam” per allà.

Arribats a aquest punt (he de dir que la ciutat estava francament congestionada de cotxes, per la qual cosa el trajecte va ser llarg), vaig decidir que l’“islam” que sentia tota l’estona devia ser el final d’una paraula acabada en “is” enllaçat amb el principi de la següent, començada en “lam” o, directament, una combinació de quatre lletres que formava part d’altres paraules més llargues.

Llavors vaig pensar en una possible (però francament improbable) situació inversa: una persona estrangera que conegués el so i significat de la paraula “bala” en castellà, per exemple, també podria detectar-la constantment en qualsevol diàleg, fins i tot en una cançó infantil, i pensar-se que està escoltant un relat d’allò més bèl·lic:

Cucú cantaba la rana. Cucú debajo del agua…

O

Estaba la pastora, laralaralarito, estaba la pastora cuidando un rebañito…

O aquesta, ja directament per fer un infart perquè, para más inri, es tracta d’una cançó infinita:

Un elefante se balanceaba en la tela de una araña, y como veía que no se caía fue a avisar a otro elefante.. Dos elefantes se balanceaban en la tela de una araña, y como veían que no se caían fueron a avisar a otro elefante…

Total, que pensant en això, mentre mirava per la finestra del cotxe, concentrada i gaudint del silenci estrenat uns segons enrera, el taxista per fi havia penjat el telèfon, va i m’apareix en primer pla…. [redoble de tambores]… La mismísima Marta Ferrusola!

La Marta.

Caminava molt decidida, amb el bolso agafat amb força, i una expressió facial severíssima, que em va fer pensar en una tortuga amb bec, a punt de fotre un picotazo mortal a qualsevol presa que se li posés al davant, com deixant clar que no toleraria cap mena d’increpació o apropament de la ciutadania (em sembla que fins i tot si el motiu de l’apropament hagués estat saber quina és la millor època per plantar bulbs de tulipes, l’emissor de la pregunta hagués rebut).

Clar, que en aquell moment, mentre cantava mentalment “cucú cantaba la rana”, m’aparegués al davant la dona de l’ex molt honorable, amb el seu abriguet marró de senyora gran i la seva expressió de tortuga indignada, amb el coll llarg i ben separat de la resta del cos, em va causar tal sorpresa que se’m va escapar un sonor:

Mira! La Marta Ferrusola!

El taxista es va girar amb bastanta il·lusió (atenció: estàvem aturats en un semàfor), ja es veia que esperava veure per la finestra algun tipus de mite esportiu-televisiu, amb la qual cosa va quedar de pedra quan va veure una senyora amb el cabell blanc, vestida amb tota una gamma de marrons, ja mig d’esquena, i allunyant-se amb pas ferm del nostre taxi.

—¿Quién?

—Marta Ferrusola.

—Mi no conocer.

—Es la mujer de un expresidente de Cataluña, Jordi Pujol.

—¿Presidente? ¿Ahora?

—No, ahora no, antes, durante muchos años.

—Mi no conocer, no.

—Jordi Pujol es aquel presidente que nos robaba tanto.

—¿Ladrón?

—Sí, muy ladrón. Y su mujer y sus hijos tambén.

[Un incís: sí, ja en aquell moment, mentre parlava, vaig pensar que potser el meu relat, tot i ser veraç, pecava de cert simplisme, jajaja].

—Aaahhh —va afegir llavors, com si de cop ho hagués entès tot—. En mi país también pasar, esto.

—¿Cuál es su país?

—Pakistán.

[Aquí em vaig sentir francament avergonyida dels meus pensaments anteriors i de la meva ignorància: a Pakistán no parlen àrab, parlen urdú].

—En Pakistán muy normal que gente en poder robe. Y mi no entender, porque si uno roba para comer es bien….

I jo, com si fos la més “open mind” i tolerant del món:

—Síííííí, claro, claro, en ese caso está muuuuuy bien robar.

—Pero robar para tener más y más dinero no es bien…

—No, no, claro que no.

Vaig estar a punt d’explicar-li que en el cas de la família Pujol el descobriment públic de les seves fechorías havia estat especialment dolorós perquè socialment se’ls tenia molt associats al seny, a la integritat moral, a l’ètica, però —crec que amb gran encert— vaig optar per no afegir res més.

Aquell taxista encara va tenir temps, en el que quedava de trajecte, de girar-se dos o tres vegades per preguntar-me:

—¿Cómo era? ¿Cómo se llamaba? ¿Marti?

I jo:

—Marta, Marta Ferrusola.

Finalment vam arribar, i va deixar-me a la cantonada de casa amb cinc bosses a cada mà, 15 euros menys a la butxaca, un somriure als llavis i una anècdota que ja en aquell moment va començar a dibuixar-se com a esborrany d’un post per a aquest bloc.

 

imagen

 

Per a vosaltres

Aquest post és per a vosaltres.

En certa manera, tot aquest bloc ho és: mai escric directament per als vostres ulls però sempre tinc present —i espero no estar pecant de pretenciosa— que sereu futurs lectors d’aquests textos. Suposo que tard o d’hora els llegireu, crec que sou les úniques persones del món que podeu tenir la curiositat i les ganes retrospectives de fer-ho, i m’agradaria molt que hi sabéssiu reconèixer la vostra mare (en les paraules reals i en les fictícies, en les cursis i en les boniques, en les avorrides i en les gracioses) i vosaltres mateixos, així com algun trosset de la nostra vida familiar. I també m’encantaria que en algun moment somriguéssiu, que llegir-me fos una mica com tenir-me al davant i sentir-me parlar, i que la lectura us proporcionés la mateixa sensació d’abraçada afectuosa que provoca la visió d’una foto que plasma un moment feliç viscut amb anterioritat.

[Faig un incís per tranquil·litzar la meva mare, l’Abu, que a aquestes alçades de la lectura es deu pensar que tinc una malaltia terminal: mamà, estic bé, tranquil·la. Però en aquest post volia explicar un moment familiar recent, que em va fer pensar en moltes coses. I resulta que mira, m’ha sortit així: tovet, tendre, carrinclonet. Tu ja saps que aquestes coses passen].

Fa uns dies, tota la família vam participar en una cursa solidària. Solidària amb la discapacitat intel·lectual però, sobre tot, amb el nostre marit/pare: el Jordi. A l’única persona de la família que li fa il·lusió córrer una milla un diumenge al matí (o qualsevol altre dia de la setmana, qualsevol altra distància i a qualsevol lloc del planeta, com més lluny millor) és al Jordi; la resta preferim quedar-nos a casa i fer qualsevol altre activitat/ no-activitat del món abans que posar-nos a córrer. Però com era una cursa per una bona causa, es celebrava al costat de casa, i anava acompanyada de la promesa d’anar a prendre unes braves al Tomàs en acabar, a tots ens va resultar més fàcil fer-li una concessió al Jordi (que sempre va boig perquè ens involucrem en el món del running,) i participar-hi. Ell va marxar el primer de casa, en cotxe, per anar a recollir els dorsals i córrer en la categoria masculina sènior (i resulta que no va córrer, finalment, ¡manda huevos!) i els nens i jo vam sortir més tard i vam anar a la cursa en ferrocarrils. Quan estàvem esperant que arribés el tren, a l’andana, equipadíssims (tots amb lycra, com si fóssim autèntics professionals del tema), el meu mòbil va vibrar per la recepció d’un missatge de text: “ANNA SERRAT FORADADA crossed the Finish at 10:35. Course time:00:06:13. Pace: 03:52 min/ km.”.

Hala, nens, mireu: acabo de creuar la meta, jajaja!

Em van mirar estranyats i els vaig explicar el què deia el missatge. Llavors se’m va ocórrer:

—Bueno, nens, m’heu pillat, us diré la veritat: jo no sóc la vostra mare, ella és a la cursa, de fet acaba d’acabar-la ara mateix. Jo sóc un robot que tinc la missió de portar-vos fins a allà.

Vaig començar a fer gestos robòtics i a dir bestieses amb veu com metàl·lica i entretallada:

—Ca-lleu imme-dia-ta-ment, nens. Sóc un ro-bot hu-ma-noi-de… Entran-do en re-po-so…

I deixava caure el cap cap a endavant, com si m’hagués quedat sense bateria.

La broma va durar 10 o 15 minuts més entre repeticions, perfeccionaments i riures (sobre tot meus, no ens enganyem. Ja ho diu el Jordi, que em faig molta gràcia a mi mateixa), durant els quals els nens col·laboraven bastant, especialment el Jan, amb els seus 14 anys fets el dia anterior, el seu bigotet incipient i la seva (la seva sí, veritablement) veu metàl·lica. Insistia en què la frase prèvia a la caiguda de cap s’havia de quedar a mitges per donar més realisme al tema:

—Entrando en r….

I llavors feia picar la barbeta contra la clavícula.

El Toti reia, combinant la petició de què finalitzés la broma —“mamà, vale, ja, mamà, en sèrio, vinga, que no som idiotes”— amb preguntes suposadament capcioses del tipus de:

—I quan heu fet el canvi? I per què tens la seva roba? I quan arribis allà, què faràs?

Lulituuuuu…

La Mia, pobreta, reia i m’agafava la mà. No s’ho va creure, però en algun moment li vaig veure aquella mirada de “no m’ho crec però…”, similar a la què li vaig veure el dia que el meu pare ens va convidar a l’espectacle del Mago Pop. Tots vam al·lucinar, el tio fa desaparèixer persones davant teu com si res, i la Mia va estar tot l’espectacle com mig espantada, barallant-se entre el “no pot ser” de la seva mini-racionalitat de 7 anys i l’”és” inqüestionable que li mostraven els propis ulls. Vaig recordar, també, que quan era petita vaig tenir una època de preguntar-li molt a la meva mare que jo com podia saber segur que ella era la meva mare de veritat i no una impostora que l’havia matat i es feia passar per ella. Recordo vagament l’ocurrència, el pensament, i una certa sensació de por llunyana, però penso que la que devia estar francament angoixada és la meva mare. Quin agobio i quina por de filla!

Tornant al moment robòtic del dia de la cursa, i per tancar-lo, no puc ometre el detall que tots tres van estar molt d’acord en què els robots no eren tan tous de carn, ni tenien cuixots, ni bombo, ni lorzas, ni cul-plaça-de-toros:

—Són molt més durs, mamà —em deien.

I jo:

—No ve-ieu que sóc hi-per-realista, bu-rrets? Per dins sóc com-ple-ta-ment de fe-rro: po-seu-me un i-mant a qual-se-vol lloc del cos, ja veu-reu!

Finalment vam arribar a Reina Elisenda i la broma del robot es va acabar per donar pas a una altra broma: la de la meva cursa. Quin espectacle més grotesc, per favor! Vaig córrer una milla amb la Mia, sense saber ni quant era una milla, 1,6 Km., i vaig patir com una bèstia. Vaig haver de demanar-li que caminéssim en vàries ocasions i vaig arribar suada, congestionada, ofegada, esgotada i dolorida com si hagués fet una marató. I l’última, per descomptat (casi 12 minuts, el doble que el meu alter ego!). Encara ara, mentre escric aquestes línies, em noto les agulletes de les cames…

Mentre em tirava silenciosos rots de coca-cola i allioli al Tomàs no autèntic, al del carrer de sota, que té les mateixes delicioses patates braves que a la casa madre, vaig pensar que tot i que l’experiència del running havia estat nefasta, estava vivint un moment familiar especial, d’aquells que sumen una mica de felicitat al còmput final, d’aquells que voldria que recordéssiu.

També vaig pensar que escriuria aquest post.

I que acabaria dient-vos que us estimo més que cap altra cosa al món.

Fotos:

Un selfie fet mentre esperàvem el tren, amb el meu braç/ pols robòtic de màxima precisió, i una foto de la meva patètica arribada a meta, de la mà de la Mia i amb els nens d’espectadors.

la foto (44)   la foto (45)

Jornada de reflexió (caducada)

Doncs sí, la idea era penjar aquest post el 26 de setembre, i començava així:

“De moment la meva jornada ha estat molt més de maestra-pastelera-de-pacotilla que de “reflexionadora” política: avui celebrem dos aniversaris a casa, i per altra banda, evidentment, ja ho tinc tot reflexionat. Em costa d’entendre que hi hagi gent que no tingui clar a qui votar, a 24 hores de les eleccions, però aquest matí encara he llegit algun tweet que esquematitzava gràficament quins partits eren independentistes i quins no. “Para los indecisos”, deia. Realment és possible que algú no sàpiga quins partits estan a favor de la independència i quins no? I que encara tingui pendent una reflexioneta política, a aquestes alçades? ¡Manda huevos! I parlant d’ous, ara em toca batre quatre clares a punt de neu i incorporar-les a la barreja de xocolata, rovells, sucre…”.

Lamentablement, no sóc gens ràpida escrivint, ha passat casi un mes fins que he pogut tornar a agafar aquest text. I que llunyanes semblen les eleccions i que passat de moda aquell estúpid intriga-dolor-de-barriga pre-27S! Vaig viure la campanya electoral amb una gran divisió. Per una banda, em vaig divertir moltíssim gràcies als debats de TV i essencialment al Twitter, agrupador d’articles i comentaris i camp de batalla absolut de les posicions pro i contra independència. Per l’altra, en el món no-virtual, vaig acabar fins als monyo de l’actitud de la gent independentista, majoria en el meu entorn (dels “aborregados”, dels de la “nova fornada”, evidentment. Els genuïns, els que fa més de 6 o 7 any eren independentistes, els puc comptar amb els dits d’una mà). Perquè, curiosament, tenen un tret comú per mi summament irritant, que és el creure’s amb dret de:

  1. Pressuposar que tothom és independentista,
  2. Fer cares de sorpresa davant la negació de l’anterior (afortunadament) falsedat.
  3. Demanar explicacions! “I com és aixòòòòòò?”
  4. Desdenyar-te: “No et feia d’aquestes. Però, en fi, hi ha d’haver gent per tot” —m’han arribat a dir.
  5. I com a última fase: imaginar-te com a “pepero” espanyolista recalcitrant, dels de la bandera pintada a la galta i el “Que Viva España” tot el puto dia a la boca…

No deixa de meravellar-me que tantíssima gent s’hagi tornat independentista. Com s’interpretarà d’aquí uns anys, el “procés”? Com s’explicarà que tantíssima gent s’hagi deixat portar d’aquesta manera? Persones de tota mena, diverses, afins a diferents partits polítics, perfils de gent completament diferents en tots els sentits i tots allà, de cap, intransigents, incapaços de contemplar posicions del mig, per dir-ho d’alguna manera, i tan ofuscats amb el tema que han estat capaços de votar un grup de govern autonòmic que és una barreja incasable i dantesca, amb un líder corrupte i amagat a la 4a posició de la llista… Hale, per la causa, el que faci falta…Però com ha pogut agafar tal envergadura, aquesta causa? I tal nivell de pantomima? El Mas mereixeria un post a part, però quina mandra, la veritat, i sé segur que no seria gaire amable… En fi: sociòlegs, a treballar!

P.D. – Tenia vàries coses més sobre les que volia reflexionar, em sembla que la indefinició de la tardor sempre em dóna ganes d’escriure (el desafortunat departament de màrqueting d’Assistència Sanitària, la vellesa, el bigotet del meu fill gran, l’Amy Winehouse), però no peguen ni en pintura, així que penjaré aquest post avorrit i caducadíssim tal qual està, sense imatge: no sabria gaire com il·lustrar-lo.

Desviats sexuals

Que resulta que la gran majoria de parelles que al juliol encara treballen i que envien els fills uns dies fora de casa perquè treguin partit de les llargues vacances escolars, es posen a follar desenfrenadament així que deixen les seves criatures a l’autocar, al tren o a casa els avis. Es veu que sí, que és sabut per tothom, que, fora de l’horari laboral —amb el qual, en principi, segueixen complint—, aquests matrimonis dediquen qualsevol moment del dia per practicar el fornici, sense pausa ni descans, com per aprofitar l’absència de la prole. Clar, no hi havia caigut, però coneguda aquesta informació he entès per què aquests dies he estat veient tantíssimes persones amb un caminar tipus vaquer i un ampli somriure a la cara, circulant per la ciutat escaldats i feliços. Era a primera hora, quan anaven a treballar i potser l’únic moment del dia en què no estaven en ple procés d’omplir el buit dels nens amb una activitat sexual frenètica. També he entès aquells guinyos i riures nerviosos generalitzats quan algú em preguntava què fèiem amb els nens al juliol i jo els contestava que els deixo uns dies a Vilanova amb la meva mare… I el procés de desertització de Barcelona per aquestes èpoques? Jo, burra de mi, tota la vida pensant-me que hi havia molta gent que agafava les vacances familiars al juliol i resulta que no, que són els nens qui estan a la platja o a la muntanya i mentrestant, els pares, de l’oficina al llit i del llit a l’oficina, dale que te pego. Total, que es veu que jo, que he aprofitat aquests dies per dedicar-me a activitats tan excitants i lascives com ordenar la casa a fons i buidar les habitacions dels nens (en tinc dos amb Diógenes), anar-me a fer una neteja de boca, renovar-me el carnet de conduir caducat o classificar les fotos de l’ordinador, tinc un problema greu. Jo i el meu marit, s’entén: som un parell de desviats sexuals. I, parlant del meu marit: deixo d’escriure, que ja arriba, sento les claus a la porta, i fa estona que l’espero. Hem quedat que ell portarà pa i farà uns bocatas per berenar. Després de la ingesta, jo posaré una rentadora de roba blanca i ell anirà a córrer una mica.

I demà ja recollim els nens (i tornem al recte camí).

Bones vacances.

El hombre del mal entendido realismo (según su mujer) o El Su(pe)rrealista compulsivo (también según ella)

Él se consideraba una persona extremadamente realista:

—Yo las cosas las tomo como son, sin adornos ni artificios, y así mismo las digo, te gusten o no. De mí no esperes azúcar o miel si no hay ni azúcar ni miel. Y punto.

La frase anterior podría muy bien haber salido se su boca de no ser porque… Bueno, él probablemente habría dicho algo más sencillito, para qué engañarnos. Algo del estilo de:

—¿Qué pasa? ¿No puedo decir lo que pienso? Yo soy superrealista.

Y es que como buen representante del género masculino, aquel hombre no era muy elaborado ni hilaba excesivamente fino en sus planteamientos, ni en la construcción de sus argumentos y frases. Lucio, así vamos a llamarle, era una muy buena persona, no es que fuera malintencionado ni mucho menos. Pero, entre nosotros, sus luces —ya sin entrar en si eran abundantes, normales o más bien escasitas—, parecían apagarse repentinamente cada vez que salía de su zona de confort: aquel triangulo básico-obvio-elemental formado por comida-sexo-deporte. Efectivamente, Lucio también era de los que dudaba entre si sutileza era una película italiana o un perfume francés.

Además, algo muy curioso, el “realismo” de Lucio solía aflorar durante la segunda parte de sus intervenciones. Es decir, tenía la habilidad, siempre, de estropear sus propias sentencias. Él solito, pim, pam, “Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”; cuando ya parecía que estaba terminando… ¡toma “realismo”! Habitualmente empezaba bien (además, era comunicativo, simpático y parlanchín), y al menos la primera parte de sus planteamientos transcurría con total normalidad y sin pistas indicativas de que estaba a punto de soltar una de sus dosis letales (y siempre ahorrables) de “realismo”. Incluso el soniquete de la frase parecía indicar que ya estaba encaminándose pacíficamente hacia el punto final, pero de repente… ¡Zasca!

Reproduzcamos algunas escenas, a modo de ejemplo.

Primera escena

En casa, una tarde de domingo, todos los miembros de la familia en el salón, medio mirando la tele, medio leyendo el periódico, medio jugando a alguna maquinita: relax absoluto. El hijo mediano, que se lleva tres años tanto con su hermano mayor como con su hermana menor, se levanta y camina hacia la puerta, con la intención de ir a la cocina, y ahí va Lucio, el (“realista”) observador:

—Hijo, estás creciendo mucho: serás muy alto.

El niño sonríe.

Pausa de 3 o 4 segundos, tras la que Lucio añade:

—Muchísimo más alto que tu hermano mayor.

—¡Lucio, coño! —exclama su mujer.

—¿Qué? Oye, yo soy realista —replica él.

Segunda escena

En la cocina, mano a mano con su mujer, cuarentona en pleno declive físico y moral que lleva un mes y medio siguiendo una estricta y desesperante dieta hipocalórica. Ella está delante de la nevera abierta, dubitativa entre comerse un yogur desnatado de pera o uno de frambuesa y granada, ofreciendo a Lucio, involuntariamente, un nítido plano trasero de cuerpo entero. Y ya tenemos a Lucio, el (“realista”) apuntador:

—Cariño, ya se te nota el adelgazamiento.

—¿Sí? ¿en serio? Ay, ¡gracias! —responde ella, animada.

—Todavía estás muy lejos de lo que eras, ¿eh? Pero ya se te nota un poquíííííííííííto la dieta.

—¡Cabrón! No hacía falta —responde ella, ya hundida en la miseria.

—Ay, oye, ¿no se te pueden decir las verdades? Yo soy realista, lo siento mucho.

Tercera escena (de distinto estilo pero de igual representatividad)

Años ha, en el coche, llegando a Barcelona por la Diagonal una tarde de domingo en la que, extrañamente, los niños duermen tranquilísimos en sus sillitas. Se trata del dulce final de un trayecto familiar largo y pesadísimo. Precisamente la esposa de Lucio acaba de susurrarle, bajito y con gran alivio: “Uf, ¡por fin duermen!”. Pero Lucio, el (“realista”) enseñamundos-maestro-educador, considera que es el momento de que sus hijos sepan algo nuevo:

—¡Niños, niños! ¡Niños, despertad!

—¿Eh? —responde el mayor, con los ojos a medio abrir y totalmente empanado. El mediano, que por entonces es todavía el pequeño, se ha erguido de golpe, todo tenso y con los ojos como platos, aparentemente preparado para recibir cualquier lección que le quiera brindar la vida.

—Mirad: ¿veis este edificio de ladrillos tan enorme de la izquierda? ¿Veis que tiene muchísimas ventanas?

Los niños musitan un “sí” todavía semidormido, pero miran a través de la ventanilla del coche, obedientes.

—Pues detrás de cada una de estas ventanas hay un niño que tiene muchísima “pupa”, pero “pupa” de verdad, ¿eh?, o que está muy,  muy enfermo. Es un hospital sólo para niños.

—Joder, Lucio, ¡qué agradable! Y qué gratuito, ¡la verdad! ¡Qué ganas! ¿Encuentras que hacía alguna falta aportar esta información? —grita su mujer, indignada.

—Ya va siendo hora de que los niños aprendan que no todo el monte es orégano: tú ya sabes que yo soy superrealista.

Cuarta escena (afortunadamente, frustrada): la del “realismo” sofocado

Lucio y su esposa están cenando en casa de unos amigos íntimos. Como casi siempre, acaban hablando de la vejez, del deterioro físico e intelectual que el paso de los años acarrea inevitablemente. En un momento de diversificación de la conversación, chicos con chicos (=futbol) y chicas con chicas (variado), la anfitriona le comenta a la mujer de Lucio que le ha salido una mancha marrón claro en el dorso de la mano y que quiere llamar urgentemente a su dermatólogo. Parece que Lucio no lo ha oído, pero mientras los anfitriones recogen la mesa (Lucio y su esposa tienen prohibido entrar a la cocina), se levanta y coge un ordenador portátil que está encima del sofá. Y ahí va Lucio, el (“realista”) detective, tecleando una búsqueda en Google: “tienda pelucas Barcelona”. La mujer de Lucio tiene el tiempo justo para borrar el historial y cerrar precipitadamente el ordenador, antes de que la pareja de anfitriones irrumpa en el salón-comedor con una tarta de limón y merengue y los platos de postre.

Y, bueno, lo que suele pasar: el tiempo fue curtiendo a los familiares de Lucio, que aprendieron a limitarse a intercambiar miradas cada vez que, en el hogar, las sentencias de su marido/ padre tomaban un giro inesperado (en realidad, ya no tan inesperado, claro). Pero cuando intervenían elementos externos al clan familiar, la situación era un pelín más violenta, pues Lucio convertía la timidez e incomodidad de un primer encuentro, por ejemplo, en una verborrea incontenible, protagonizando entonces auténticos festivales de pirotecnia “realista” (a los que, en ocasiones, si se daba el caso, incorporaba, ¡atención!, el acento—maño, gallego, italiano o el que tocara— de su interlocutor).

Ante estas situaciones, su mujer intentó establecer varios signos y lenguajes para indicarle a Lucio que parara de hablar en el momento justo. Primero probó suerte con aquél gesto típico de los directores de orquesta, que siempre le había encantado: brazo en alto y trazo vigoroso de un pequeño círculo en el aire con la mano, que concluía con el puño muy apretado, como queriendo atrapar todos los sonidos dentro (en su caso, en lugar de sonidos y notas se trataba de atrapar “realismo” puro y duro). Ante los nulos resultados de esta modalidad, probó con el típico silbido breve y monótono acompañado de un mini desplazamiento lineal de la mano derecha —como queriendo decir: “ya está”, “fin”—, con el fingimiento de un ataque de tos fulminante, con el tarareo de una canción, con un exagerado arqueamiento de cejas… Incluso llegó a llenarse los bolsillos de pelotas de goma con la idea de taponarle la boca a Lucio. Cualquier argucia para distraer a su marido y a su audiencia e intentar que éste perdiera el hilo del relato era bienvenida. Tan bienvenida como poco exitosa, esa es la verdad, y además la mujer de Lucio se dio cuenta rápidamente de que sus intervenciones eran formas de exposición mucho más ridículas que el propio “realismo” de su marido. Por no mencionar la verdadera gran barrera: que Lucio se encontraba comodísimo en su mar de “realismo”, estaba francamente satisfecho de sí mismo y no veía ningún motivo para cambiar las cosas.

Así que nada, cada loco con su tema y a correr (nunca mejor dicho).

Fin.

image (2)

Bona Mandra i Feliç 2015

Ja fa uns quants anys que em posseeix l’esperit de la mandra només començar a intuir les festes de Nadal —sospito que s’ha carregat l’esperit nadalenc i l’ha enterrat molt lluny de mi— tot i que reconec que abans el tema encara era més esgotador i jo i els meus nervis de metxa tremendament curta el portàvem bastant pitjor que ara. Tenia molt més trajín per les festes, més cases on anar, tot el dia amunt i avall, i els desplaçaments eren molt més pesats, degut a l’existència de bebés amb horaris poc flexibles, alimentacions diferents de tothom i necessitat d’ordre i pau (per no parlar d’aquella enorme quantitat de coses que carreteges amunt i avall quan tens un bebè: panyals, tovalloletes, chupete, vàries mudes, la manteta, el babero…). Mai vaig estar una mare d’aquelles tan laxes i adaptables que carreguen la seva prole sota el braç mentre fan exactament el mateix que feien sense nens, a l’hora que prediquen serenament que la seva vida no ha canviat ni una mica des dels naixements de les criatures. Quin horror, per favor! La meva ha canviat moltíssim, des del primer segon de vida del meu primogènit i in crescendo conforme ell es feia gran i els seus germans naixien i, a su vez, creixien, i trobo que què menys, cony, no pot ser de cap altra manera!).

Ui, ¡hola, Cerros de Úbeda!

Segueixo amb el Nadal. M’estressa. Tot i que ja no tinc nens tan petits m’agobia moltíssim, en general, i això que encara no m’ha tocat mai ser l’amfitriona i responsable de cap d’aquelles comilonas multitudinàries i casi immorals tan característiques de l’època i vaig de convidada tant el 24 com el 25 i el 26. És a dir: que no foto ni cop, en aquest sentit, i ja és molt —no em vull ni imaginar el dia que hagi de fer sopa o canelons per a 15 o 20 persones—, però el que més m’estressa, en realitat, és el tema dels regals. M’hauria de fer il·lusió? Potser sí, però no me’n fa perquè per mi ara es tradueix en un plus de feina altament desagraïda i amb la que tampoc estic gaire d’acord, que comença ja a finals de novembre dirigint cap a la meva pròpia conveniència les cartes als reis dels meus fills (amb més o menys subtilesa, depenent de quin dels tres es tracta, i amb la boníssima intenció de mirar d’evitar grans decepcions i d’ajustar les interminables demandes a les possibilitats reals). Continua durant la primera quinzena de desembre, especialment a partir de la Puríssima, sempre fent-me càrrec (del primer a l’últim pas) dels regals col·lectius, distribuint les llistes dels nens de manera equitativa i raonable entre avis i padrins, preguntant, indagant, buscant, comprant i amagant per tot arreu obsequis per a tothom, anant posant fre, em temo que a base de mocs molt poc nadalencs, a les angoixes de la meva mare —que sempre troba que no n’hi ha prou—, donant idees a tothom sobre regals aliens, comprant joguines per als nens de part d’altres persones, gastant quantitats indecents de diners que no tinc, patejant-me tota Barcelona per trobar aquella cosa específica que a no sé a qui li fa tantíssima il·lusió, més els cinc regalets de l’amic invisible del dia 25 —toca’t els ous—, fent malabarismes per intentar que la quantitat i el valor dels regals que els nens rebran a casa per reis, i el volum, si pot ser, siguin més o menys similars, i la xocolata, i els caramelets, i el carbó, i…

El tema culmina la vigília de reis: passa aquell dia tan tonto i de tant histerisme infantil (que repercuteix directament en el meu personal), ves al carrer Pelai a veure la cabalgata, fes-te un lloc per a tu i per la família entre la multitud, aguanta impassible els insults de la gent que s’ha plantat allà a les 16h i acaba en una posició menys avantatjosa que la teva, controla que cap carrossa xafi un dels teus fills quan es llancen a la carretera per agafar un caramel trencat de La Vanguardia, mira la cabalgata (això m’agrada, la veritat, sempre és molt bonica), torna a casa anxovadeta dins un vagó dels FFCC, sopa, mira una pel·lícula amb els nens, envia’ls a dormir i espera una llarga estona fins que s’adormin molt adormits. Tardíssim, recopila els regals amagats per tot arreu, sense fer soroll, munta-ho tot, embolica alguna cosa, col·loca-ho tot al voltant de les sabates, prepara els plats amb chuches i carbó, llença el pa que els nens han deixat per als camells, deixant unes molles com per donar més credibilitat al tema, buida les copes dels reis (també deixant-ne uns culets desiguals pel mateix motiu), amaga els dibuixos que ses majestats s’han d’haver endut, vigila que no vinguin els nens i constata amb desesperació que sí, que aquest any també, que al teu marit, absolutament despreocupat respecte al tema fins al moment, li sembla tot malament: “Només aixòòòòò? Pobreeeets. I això d’on és, dels “xinos”, no? Ja es veu! I aquestes coses no les emboliqueeees?”. Etcètera, etcètera, etcètera.

Em salto la meva resposta/ reacció, perquè no vull que aquest post contingui cap mena de violència, així com el dia de reis en sí mateix, que és de traca i mocador, un terrible sinsentido durant el que tots, però especialment els nens, ens tornem com robots agilipollats dedicats a obrir regals compulsivament —“Què més? I què més? I què més?…”—, sense casi ni mirar-los. Ui, i la guinda de la mandra: els canvis! El Nadal sempre genera canvis, fruits d’errors i desencerts (que a vegades són fins i tot ofensius: encara recordo un any en què els reis em van portar unes bambes del 36, tenint una llesqueta del 41. Raro, no?).

Ja sé que això no és un problema a la vida ni res que se li assembli, ho tinc claríssim, ¡ojalá todo el mundo pudiera llorar por mis ojos!”, però no puc evitar sentir certa mandra davant el tema i tampoc sé veure on collons està la màgia del Nadal, francament. Amb la saturació de regals que comprem bàsicament provoquem que es converteixin en objectes sense valor que sobresaturen els espais i que sacien una mena de set patològica que no reporta casi ni satisfacció i que ens torna desagraïts. Els nens ho viuen amb il·lusió, sí, clar, però després tampoc vibren gaire amb res, ni ho valoren especialment, i troben que quan una cosa es trenca doncs ja la tornarem a comprar o la tornarem a demanar als reis, i no deixen de dir cíclicament la casi-insultant-frase “m’avorreixooooo”, per moltes opcions que tinguin. Ara no faré veure que vaig tenir una infantesa espartana, seria mentir descaradament, però per a mi el Nadal no era una vomitera imparable de regals, i recordo perfectament la necessitat de jerarquitzar i el no poder-ho tenir tot sinó només algunes de les coses que havia demanat, després d’haver-les triat amb una mica de carinyo i no massivament, com fan els meus fills. Cada any observo el show, cada any em poso d’un malhumor espantós i cada any juro que serà l’últim, que les coses han de canviar. I l’any següent hi torno a caure de quatre potes, no només consentint l’espectacle sinó també participant-hi activament! Tot plegat és tremendo! (tan tremendo, que normalment el dia 7 de gener agafo la porta de casa per tornar al món de la supply chain amb veritable il·lusió, i el dia 8, amb la tornada al col·le, entre relamidas, frotadas de manos i salts d’alegria ja ni el comento).

A vegades em sorprenc calculant els anys que em queden fins que la Mia sàpiga de què va això del Nadal (el Jan evidentment ho sap perfectament, i el Toti també, però insisteix en no parlar obertament del tema) i salivant davant del resultat: molt poquets. Penso que llavors tot canviarà considerablement, rebaixant la immoralitat i absurditat del tema i també el meu estrès i la meva mandra, però reconec que aquest pensament, com tants, em provoca mala consciència (vella coneguda amiga). Tampoc descarto, més endavant, ser la típica vella súper entregada a la causa nadalenca, podria molt bé ser així (de fet no em costa gens imaginar-me amb el cap totalment blanc i una pandereta a la mà, entonant “Hacia Belén va una burra, rin, rin, yo me remendaba yo me remendé, yo me eché un remiendo yo me lo quitéééééé”, davant la mirada horroritzada de marit, fills i néts).

En qualsevol cas, fruit de la meva necessitat patològica de matisar les coses després d’haver-les afirmat amb gran contundència (i que té molt a veure amb la meva ja esmentada tendència cap a la mala consciència), em veig obligada a fer una llisteta de coses que sí que m’agraden del les festes de Nadal: les reunions familiars (entre altres coses perquè en alguns casos són l’únic dia de l’any en què veig certs cosins i tios); els “¡Ponga, Ponga!” indiscriminats del dia 25, la sopa i carn d’olla de la mamà, el torró de crema cremada, el de coco i aquell de boletes de colors que encara no he entès de què és; les converses i riures del dia de Sant Esteve, que s’allarguen fins la tarda/ vespre, amb les galtes i les orelles incendiades (conseqüència de la ingesta constant de Viña Esmeralda i de l’agradable temperatura tropical de la casa de la Maria i el José Miguel); enganxar ¡Qué bello es vivir! fent zàping, tornar-me-la a empassar i tornar a plorar; el nostre arbre de Nadal/ pallet d’aquest any, copiat de Pinterest i elaborat amb l’ajuda dels nens, emocionadíssims amb el tema, però amb gran dificultat (recordem que tinc mans que semblen potes); l’edició júnior de MasterChef, que és un programa molt distret però que sobre tot vol dir els cinc junts tirats al sofà, entrellaçats d’alguna manera, compartint feliçment i amb complicitat un mateix moment (això sí que és màgia pura!).

I segur que alguna cosa més.

En fi, que Bona Mandra a tothom i feliç 2015.

Untitled

 

 

 

Posi-me’n un de “Downton FOLLAMIGOS Abbey” i un parell de “The good MILF wife”

Aquest mes he començat a escriure vàrios posts però tots feien massa pudor de diari-personal-abocador-de-pensaments-no-sempre-alegres-d’-una-cuarentona-decadent, per la qual cosa he decidit no penjar-los (m’he fet una petita autoreflexió: “oi que no vas a comprar el pa o el diari en pilota picada, tu? Doncs tampoc et despullis aquí, burreta). A més, he pensat que, de fer-los públics, aconseguiria bàsicament una cosa: la trucada immediata, amb veu angoixada, de la meva mare (principalíssima, gairebé exclusiva, lectora d’aquestes línies):

—Reina, estàs bé? És que he llegit al teu bloc que…

Sí, d’entrada aquest bloc tenia el paper d’entretenir-me, divertir-me i mig obligar-me a escriure amb certa regularitat, però la meva mare li ha trobat una altra funció (bé, ella considera que li ha trobat una altra funció): ser el mirall/escopidero del meu estat d’ànim. Li he explicat moltes vegades que si tinc un problema i la necessito la trucaré enlloc de penjar unes reflexions o un conte al·legòric al bloc; que no cal estar trista per escriure sobre coses tristes, que en un escrit tot val, no només descriure coses personals: es poden fer exercicis i experiments, es pot crear una ficció pura i dura, mentir descaradament, o posar en pràctica quatre mil trampes i totes les barreges del món, que al final desdibuixen del tot la línia entre el que és real i el que no: una mica d’allò que has sentit a l’autobús, una imatge que t’ha entendrit, l’anècdota que et van explicar fa anys, més unes frases apuntades en una llibreta, més algun pensament recurrent, més una mica d’aquell desig que et ronda… Ella ho sap molt millor que jo, però és igual, com si sentís ploure:

—Nena, de veritat que estàs bé?

I quan em té al davant em mira amb perspicàcia, com si volgués travessar-me la pell per localitzar aquelles preocupacions que ella ha detectat perfectament llegint el meu text.

En fi, mamà, que va per a tu i per a la teva tranquil·litat: avui no desenvoluparé el text corresponent al titular “Busco teràpia”, ni escriuré sobre gent patològicament covarda i poc clara que no deixa de decebre’m però que no aconsegueixo treure’m del tot del cap, ni sobre la paciència que no tinc i que m’encantaria tenir, ni sobre altres grans mancances que em caracteritzen i que m’agradaria molt matisar durant la meva ja més que present maduresa. Avui parlaré de… sèries televisives!

Respira alleugerida, estimada mamà.

Les sèries m’entusiasmen: em distreuen, em fan companyia, m’aïllen completament durant una estona, em fan riure, em fan plorar… Tenir a la meva disposició molts capítols d’una sèrie que m’agrada em fa sentir realment poderosa i em fa salivar abundantment durant tot el dia, com si tingués una bossa immensa de regalèssia variada esperant-me al rebedor de casa: mmmmmm!. A més, sóc una espectadora molt facilona, i acostumo a acceptar gustosa els viratges oportunistes que es marquen els guionistes sense cap mena de reparo:

—Ara aquell personatge que estàvem a punt de beatificar de tan boníssim que era es tornarà un fill de la gran puta.

—Doncs vale.

—I ara aquell que es folla totes les dones del serial des de fa quatre temporades resulta que és supergay i sortirà de l’armari.

—Ah, vale, vale, endavant, que aquí una servidora s’ho traga tot i no us castigarà per ser una colla d’incoherents sense escrúpols.

Per colmo no cal ni que la sèrie sigui bona perquè m’hi enganxi i esperi un nou capítol amb il·lusió (si és bona molt millor, però en realitat no fa cap falta). El Jordi i jo, que normalment no estem ni a la mateixa habitació després de sopar (ell, amb l’aire condicionat a tope, amorrat a una pantalla que mostri qualsevol programació esportiva; i jo acurrucada i abrigada al sofà, possiblement amb l’ordinador a la falda i mirant qualsevol cosa que no sigui programació esportiva), tenim la virtut d’enganxar-nos, junts, a les sèries més lamentables que fan. Ell descarta seguir les grans sèries (Homeland, Downton Abbey, The good wife, etc.), ja no s’hi posa d’entrada, malgrat —o em temo que precisament a causa de— el meu entusiasme, però en canvi s’aficiona a Velvet, una espanyolada cursi i carrinclona a tope, o a La Cúpula, una absurditat des del minut u. Ei! Jo també m’hi enganxo, ja he dit que m’ho foto bastant tot, parlant de sèries, i al final una sèrie de vergüenza ajena ens dóna tot el joc del món, inclosos talls de veu enviats per whatsapp imitant Pepe Sacristán (Don Emilio) o Cecilia Freire (Rita) i riures compartits (ja som en un moment del viatge en què no importa gens què ens proporciona els riures compartits sinó senzillament tenir-los, poder-los viure).

També estableixo, ho reconec, unes relacions estranyes, un pèl patològiques, amb els personatges de les sèries que, en certa manera, integro a la meva vida: casi sempre tinc molt clar quin d’ells m’agradaria ser, qui seria el meu amic/ amiga i amb quin m’agradaria anar a sopar (per no dir una altra cosa, pràcticament a cada sèrie m’enamoro d’algun personatge). El dissabte passat, el meu primer pensament del dia, aquell que t’assalta amb certa violència, com un susto, i t’ocupa el 100% de la ment just en el moment en què passes de la inconsciència de la son a la consciència de la realitat que acabes d’inaugurar (en la meva trajectòria vital, sempre reservat a situacions de gran impacte com ara “estic embarassada”, “ja no fumo”, “tinc un fill”, “tinc un altre fill” o “encara tinc un altre fill”, per exemple), va ser que Will Gardner —un dels personatges de la sèrie The good wife, de la que havia vist un parell de capítols abans d’anar a dormir estava mort.

Donat el meu gust per les sèries, fa relativament poc he descobert la web http://www.seriespepito.com, que et permet veure on-line o descarregar totes les sèries que vulguis sense límits i sense pagar ni un duro. El tema és que has de superar una sèrie de trampes informàtiques de molt mal gust fins arribar a la pantalla correcta, i una vegada allà, com a colofón, t’obliguen a mirar uns anuncis pornogràfics abans que arrenqui el capítol: és el cost de la gratuïtat. Al principi el tema m’atabalava i, lluny d’excitar-me sexualment (és pornografia destinada a homes i/o lesbianes, a part de ser extremadament barroera), em violentava una mica (és possible que en algun moment fins i tot contés fins a 10 —el temps que has d’esperar abans que la pastilla “Ver capítulo” canvïi de color i s’activi— mirant al sostre enlloc de la pantalla). Però ara, després d’un cert temps, entomo amb gran naturalitat els pop-ups i gifs animats amb textos com “¿Quieres follarte a viejas?”, “Busco follamigos”, “Casadas buscan polla”, “¿Te gustan las MILF? Sí!” o “Mejor que las putas, estas mamás follan gratis” que acompanyen imatges de massatges a cocos operats, primeríssims primers plans de cames espatarrades, selfies en boles davant del mirall o maduretes somrients embotides dins de corsés de cuir negre.

I ric i tot.

Veus, mamà, que no has de patir ni una mica per mi?

 

seriesip

Pornoshow al súper i una solemne decisió

L’altre dia, el Caprabo, no sé per què, estava a rebentar de gent, motiu pel qual la cua per pagar superava l’espai immediatament anterior a la caixa i continuava per un passadís molt estret i ple de productes.

Jo hi havia anat a comprar lluç per als nens i em vaig trobar atrapada en aquella ubicació, persones al davant, persones al darrera, articles d’higiene a banda i banda i la típica bossa de peix pudenta i mig regalimant a la mà esquerra, ben separada del cos i de la roba. En un moment donat, en agafar el mòbil de la butxaca del pantaló amb la intenció de jugar al Candy Blast Mania per distreure’m durant l’espera, em van caure unes monedes a terra. Es veu que la gent de la cua tenia una oïda molt fina perquè les dues persones que tenia just al davant es van girar immediatament.

Em vaig posar a buscar de seguida, sense saber exactament què havia de trobar, si una quantitat ridícula o un dineral —o ni una cosa ni l’altra, la possibilitat més probable—, i els meus companys de cua es van solidaritzar amb mi i es van sumar a la recerca. Quan portàvem uns segons buscant, vaig veure una moneda de dos euros: havia quedat mig recolzada al peu del lineal (casi en vertical, just a sota d’un petit sortint que hi havia una mica per sobre del terra), la molt puta, amb raó no la vèiem!

—Mira-la, allà! —vaig cridar alegrement. I llavors (segur que en algun lloc es devia obrir un teló de vellut vermell) va començar l’espectacle.

Amb la mirada frontal cap a la moneda, vaig calibrar que recollir-la enfocada en aquella direcció era totalment inviable: si ho feia xocaria amb el cap contra els esprais de desodorant i els faria caure segur (efecte dòmino amb música metàl·lica, molta mandra i un plus de vergonya que sincerament no em podia permetre) i tampoc vaig descartar, amb el cul i simultàniament, rematar el numeret tirant unes ampolles de colònia del lineal de l’altra banda: aromes cítrics i florals i potser fins i tot alguna nota de vidres trencats…. Buf, buf, ni parlar-ne.

Total, que mentre em passava la bossa de peix de la mà esquerra a la dreta, traçant un semicercle tan ampli com em permetien les circumstàncies i amb la inevitable cara de fàstic que sempre em provoca traginar peix fresc, vaig pensar que no m’havia d’enfocar cap a la moneda sinó cap a la caixa enregistradora. Havia d’encarar-me a la sortida, mantenint tot el cos en aquella direcció excepte el braç esquerre que, arribat el moment, hauria d’estirar lleugerament cap a la perra gorda. Però com ho havia de fer? En aquell precís instant, vaig entendre que em trobava en una penosa situació. Segons la modalitat d’aproximació a la moneda que triés, també havia de decidir-me entre dues opcions, a cual més grotesca:

  1. Oferir un espectacle frontal: si intentava fer-me amb la moneda mantenint les cames més o menys rectes mostraria, a través de l’escot de la samarreta, els dos colgajos que tinc per pits i els tres o quatre plecs de greix que configuren la meva descomunal panxa.
  2. Oferir un espectacle posterior: si optava per ajupir-me flexionant les cames, ensenyaria generosament la ratlla del cul i les immenses lorzas que m’envolten el que, años ha, van ser una cintura i una esquena.

Hi havia una tercera possibilitat, renunciar a la moneda, però em feia una certa ràbia, francament, no está el horno para bollos, i després d’aquella mini mobilització solidària i d’aquell crit de victòria meu… No, no era la bona. Tots aquests pensaments van ser ràpids però realment no sabia per quina opció decantar-me i de sobte em vaig adonar que el meu cos estava representant perfectament l’estat indecís i dubitatiu en què em trobava: ara doblegava l’esquena amb les cames rectes, ara flexionava les cames i posava l’esquena vertical; ara pit enfora, ara cul endins, pim-pam, una dansa realment obscena, de dos moviments repetitius, ara enculo la persona del davant, ara em poso bé per a què m’enculi la del darrera… I mentre, la moneda, allà, evidentment quieta, la molt filla de puta…

Em vaig posar a riure per lo esperpèntic del moment i finalment em vaig ajupir no sé gaire com, amb l’únic pensament d’acabar ràpid amb la situació i deixar de fer el ridícul d’una vegada. Amb la mala sort que en fer-ho, el bolso que portava obert i penjat a l’espatlla, va vomitar pràcticament tot el seu contingut a terra: claus de casa, cartera, una compresa, una caixa metàl·lica de regalèssia, més monedes, un parell de xiclets, claus del despatx, una llista de la compra del més d’agost, crema de cacao, un tampax, molts taps d’ampolla de plàstic que acumulo compulsivament per portar al col·le dels nens…

Sí, arribem al moment àlgid de la funció: una patètica cuarentona ajupida ensenyant tot el que es pot ensenyar: plecs de carn i greix, pelleringues còniques i ratlla de cul abundant, amb la pell de la cara vermellíssima, a punt de rebentar de vergonya, suant de nervis i rebent alguns objectes “perduts” de mans d’uns quants desconeguts, alguns també ajupits, d’altres mirant-s’ho des de dalt. I, gràcies a la dispersió dels objectes, anar canviant de direcció, anar oferint diferents perspectives: vostè només m’ha vist la part del davant, oi? No s’amoïni, home: tingui una mica de cul! I vostè? Només ha vist lorza? Doncs esperi, dona, que ara li toca bombo! I una retahíla de pensaments: “Em moro de vergonya. Per què, cony, per què. Tierra trágame. Em podria haver posat l’americana llarga avui, collons, i una samarreta menys escotada, i uns pantalons que no em facin torniquete. Bueno, burreta, d’aquests ja no te’n queda ni un, després d’aquest estiu de desenfrè calòric. Això no m’hauria passat amb uns quilos menys, amb la roba cordada on m’ha de cordar i les samarretes més entalladetes, però clar, amb aquests pneumàtics només puc posar-me coses ben amples…”. I gràcies, moltes gràcies, quin desastre, sí, també, aquesta caixeta també és meva. Ja, ja, ja [riure nerviós], sí que hi porto coses al bolso, sí. Gràcies, gràcies, moltes gràcies…”.

Vaig començar a fer passes enrere, amb la idea d’anar desapareixent ràpidament, i em sembla que fins i tot em vaig marcar un “Ai” com d’ocurrència superespontània, com de qui s’ha oblidat una cosa extremadament important a l’altra banda de l’establiment. Em vaig girar i quan ja estava a punt d’aconseguir sortir del camp de visió del meu públic, una veu femenina carregada de bones intencions (però que en aquell moment vaig tenir ganes d’ofegar amb un coixí) em va obligar a aturar-me:

—Nena, nenaaaaa! Que…

[Perdó, què cony nena, què més voldria: així ja només em crida el meu pare].

—Escolti, escoltiiiii! Que es deixa una bossa!

El peix dels collons.

Després de recollir aquella cosa repugnant, vaig prendre la solemne decisió que el dia 1 d’octubre començaria a fer règim. Però com encara era setembre i vaig considerar que aquella sessió de ridícul espantós que acabava de protagonitzar s’havia de compensar d’alguna manera, vaig agafar un carro i el vaig omplir de galetes, gelats, xocolata, patates fregides i tot el que em va passar pel monyo.

De moment, que corri el greix (que no les monedes!).

la foto (17)

L’abecedari del meu juliol

A d’avions.

I no precisament per la pel·lícula de Disney que acaben d’estrenar sinó pels avions que exploten, que són abatuts o que simplement desapareixen, acabant amb centenars de vides d’un plumazo. Avions que, com tantes altres coses, em recorden que els meus problemes són ridículs, que sóc molt afortunada i que, realment, avui existim i demà ja no. I que he de procurar tenir-ho una mica present, tot això, en el meu dia a dia.

B de “Barbacoa de amigos”.

Una pel·lícula francesa bonica i molt divertida —feia bastants dies que no anava al cine amb el Jordi—, que ens va fer riure molt i de les mateixes coses. És bonic, compartir riures, a vegades me n’oblido.

C de Colecho.

Hi ha un tema al voltant d’aquesta paraula sobre el qual he estat pensant: quan una persona afirma que ella i la seva parella practiquen el colecho amb els seus fills, juraria que ningú dels que no ho fem (la immensa majoria) té un primer pensament sobre vincles afectius paternofilials i tal. Ni molt menys ens replantegem els propis lligams amb els nostres fills (ja se sap que un dels propòsits principals d’aquests corrents educacionals alternatius és fer sentir molt malament als qui no els seguim; en aquest es tractaria de fer-nos creure que som una colla de desapegados i que ens desentenem dels nens). Sinó que tots ens preguntem immediatament una única cosa: quan i com follen, els pares de les criatures? I enlloc de visualitzar una família feliç amb unes relacions emocionals extraordinàriament ben traçades i sòlides, ens imaginem un matrimoni follant d’estranquis al marbre de la cuina o a la taula del menjador, mentre vàries criatures somien dolçament sobre un matalàs inesperadament espaiós. Si o no?

D de Downton Abbey.

Tres temporades senceres d’una sèrie per riure, plorar i omplir-se els ulls de bellesa. I el mando a les meves mans: quin plaer, per favor.

E d’exuberant

Que en realitat vol dir obesa, gorda, a la boca d’una amiga que fa anar com ningú els eufemismes. Gràcies, reina!

F de Foradada.

G de Gaza.

Mai he estat gens ducha en història i menys en política i en conflictes internacionals, però vull deixar constància de què el moment actual de la situació Israel/ Gaza em té fascinada. Negativament fascinada, clar: per injust, per cruel, per abusiu. Sembla mentida que un país estigui fent el que fa Israel i la resta ens ho quedem mirant (en el millor dels casos. N’hi ha que, a més, li subministren armament). Costa de creure que hi hagi gent tan perversa com per bombardejar sistemàticament hospitals, mercats i escoles. Mai havia vist tantes fotos de nens morts a la meva vida com aquest juliol. És absolutament tremendo. M’afecta moltíssim (de nou, un recordatori de la sort que tinc), però no vull deixar de veure-ho, en el fons: encara em sentiria pitjor. Recomano seguir a twitter a @DrBasselAbuwarda, un metge de Gaza que es dedica a twittejar imatges súper explícites del que veu a cada moment, i @gomez_jn, corresponsal d’El País a Gaza. S’ha de tenir estómac, això sí.

H d’H.

La lletra (muda, vale) que sembla no existir als teclats de molta gent (excepte quan es tracta d’escriure el verb “hechar”, clar!).

I d’imbècil.

O, per dir-ho d’una altra manera, de ser especialista en esperar coses que mai passen. Perquè, en el fons, sembla que vulgui auto-procurar-me unes dosis regulars de decepció il·lusionant-me amb projectes torts d’entrada i amb persones que obertament volen prescindir de mi. Aprendre a acceptar les coses tal com són, a deixar-les córrer, a tancar barraca, cony, això és el que he de fer, que ja sóc grandeta.

J de Jan.

K de Kaspersky.

Que és un ser petit i odiós que viu al meu ordinador del despatx i que es dedica a proporcionar lentitud i nervis a la meva jornada laboral, especialment durant la primera hora dels dilluns. Estic segura que sempre porta un barret de vellut vermell amb cascavells a les puntes, que té el nas aguileño i un somriure maliciós i que està tot el dia fotent-me botifarres des de l’altra banda de la pantalla. Però a partir d’avui, capullo, les botifarres te les faré jo a tu, estirada en una tumbona o un sofà, molt lluny de casa teva.

L de lectures.

Abans d’ahir vaig anar a l’Abacus i vaig estar-me una estona passejant entre els llibres, mirant-me’ls, olorant-los, llegint les contraportades i les primeres frases, buscant fins trobar dos o tres exemplars que m’enamoressin d’entrada (després poden resultar ser una autèntica merda, és evident, però el flechazo inicial és important). Feia bastants anys que no em permetia aquest plan —és molt poc realista proveir-se d’una muntanya de llibres per a les vacances quan es tenen tres nens i una fortíssima addicció al mòbil—, però no me’n vaig poder estar. Vaig triar “Una cocina a prueba de ratones” i “Ánima”, a veure què tal, i vaig decidir que deixaria el llibre de contes d’Alice Munro, la meva lectura actual, i que el tornaria a agafar si un dia em torno més llesta o si senzillament deixa de posar-me de mal humor no acabar d’entendre les coses.

M de Mia.

N de núvols.

Per no oblidar els abundants núvols de color gris que han caracteritzat aquest mes de juliol tan plujós, tan merdós i tan poc juliol, en definitiva.

O d’ordre

Sóc més aviat desordenada però tinc un parell d’atacs d’ordre anuals, un dels quals és ja una tradició de la segona quinzena de juliol. Com dic, no es tracta d’una iniciativa espontània, fruit d’un neguit tremendo, sinó d’una activitat perfectament programada (i em temo que bastant relacionada amb certa mala consciència): aprofitant que els nens són amb la meva mare, desfaig les interminables torres de papers, diaris, carpetes i factures de la meva taula i llenço els àlbums escolars de tot el curs (és indubtablement lleig, sí, però ja no sé on fotre’ls, i he de dir que abans en selecciono les pàgines més memorables, dibuixos i redaccions gracioses i/o boniques, hi poso el nom del nen i l’any i les guardo en una caixa). Les manualitats que puc haver conservat per error o per pressió directa dels nens també troben ràpid la sortida, al juliol: aquell Papà Noel amb una barba fastigosa de cotó fluix que va agafant pols i merda, aquella rosa de Sant Jordi amb tan poca gràcia, aquella gallina de Pasqua tan mal feta i que fa tanta pena… Vinga, vinga: porta!

També em dedico a buidar els meus calaixos amb la idea de deixar-los desèrtics, i a l’hora de la veritat els deixo igual de plens i d’incoherents però amb una disposició una mica més lineal, com si diguéssim. Una altra fase de l’operació, sense cap dubte la part que entomo amb més alegria i energia, és entrar a fons a les habitacions dels nens. Tinc dos fills amb clars brots del síndrome de Diógenes, que troben que tot ha de ser arreplegat, conservat i reubicat a les seves habitacions. En el cas del Toti tot és un tresor potencial (pobret, que és mono) i qualsevol objecte petit, inútil, i de mala qualitat troba un lloc al seu espai. El cas de la Mia és una mica diferent: també li mola, acumular merdetes, i joguines que li fot sistemàticament al seu germà (dhuliciosa urraquilla!), però el número u és decorar les parets de la seva habitació, de suro, amb: dibuixos propis, dibuixos aliens, alguna pàgina de catàleg de joguines, diversos productes retallats de la revista del Caprabo, un pòster espantós del Barça, lletres de plastilina enganxades sobre cartró que van fent ruedos de greix a mida que passen els dies, aquella foto del grup-classe (com els agrada aquesta expressió al col·le dels nens, hòstia, i quina ràbia que em fa a mi!) on surten tots amb un color facial com d’haver-se ofegat al mar —i on mai hi falta un copiar y pegar del cap del nen que aquell dia estava malalt—, un calendari de BonÀrea, la programació infantil d’un teatre al que no hem anat ni anirem mai a la vida… En fi, que després de la meva labor, he de fer servir una llauna de 400 grams de Nesquik per guardar totes les xinxetes que he tret del suro…

Després està el quarto de jugar, que és rotllo abocador total, i on m’arremango amb ganes, també. Allà faig coses molt de matada (i molt d’agrair, trobo, tot i que he de confessar que només ho trobo jo i que ningú m’ho ha agraït mai) com buidar totes les caixes de joguines i classificar-ne el contingut: clics per una banda, animals de plàstic al tupper verd, joguines grans a la caixa gran, peces de Lego (jo calculo que a casa deu haver-hi més peces de Lego que caps de bestiar a Catalunya**) als recipients de la tapa groga i, això sí que és súper matat: separo els personatges de Lego en una caixa més petita! Diria que això és amor en estat pur, la veritat. A vegades faig els puzzles per comprovar que tinguin totes les peces (i si no les tenen: flas! De pet a la basura) i arribo ja —aquí redoble de tambor, per favor— al cove de les disfresses! A més d’aquelles peces de roba que piquen només de mirar-les i que sempre em fan pensar que sort que a casa ja no hi fuma ningú i que sort que tampoc tenim cuina de gas, aquest cove guarda una cosa que em provoca especial salivera llençar: les disfresses de carnestoltes de l’escola. El meu etern desig, una vegada finalitzada la rua, que vaig a veure i retrato amb amor i devoció any rere any, és que aquelles disfresses, sempre enormes, no arribin a entrar a casa. Però mai ho aconsegueixo, hay que joderse. I a principis de juliol ja començo a frotar-me les mans: per fi puc desfer-me’n! Adéu, disfressa de rellotge de cartró d’1,5 m de diàmetre! Adéu, disfressa de fregona! (Sí, sí, de fregona, ho juro).

P de Prou.

Doncs això: prou, cony!

Q de Quasimodo.

No puc amagar un alt nivell de satisfacció davant del desmoronament de la figura de Jordi Pujol, per qui sempre he sentit una profunda antipatia, la veritat. Em sembla una merescuda bufetada a la seva eterna prepotència i a aquella actitud de persona que tot ho fa bé i que es passa el dia alliçonant els altres sobre moralitat i correcció. També em sembla patètic i altament decebedor, sempre l’he trobat odiós però no em pensava que fos el patriarca corrupte d’un clan corrupte: al final resultarà que és veritat que tots els polítics són uns mafiosos de merda? Per altra banda, no dubto que en un moment o un altre m’acabarà fent casi pena, pena d’aquesta que no s’entén però que no puc evitar, com em va passar quan vaig veure la foto de Sadam Hussein sortint del zulo (sospito que la semblança física amb el meu pare va tenir el seu paper) o tantes altres vegades. En qualsevol cas, això em fa pensar en un tema bastant relacionat, en una petició que fa temps que vull formular: Maria, Paula, Bolis, feu-me un lloc al “Club de les Dades pel Cul” que vinc per quedar-m’hi!

R de Running.

El dia 24 vaig tenir un mal moment i vaig cometre l’error de comentar-li al Jordi que, ja que no podia reduir l’ingesta de greix, començaria a córrer per mirar de rebaixar una mica la meva imparable obesitat. Als 10 minuts ja tenia el whatsapp saturat d’enllaços a articles tipus “Cómo empezar a córrer” o “Running para novatos”. I el dia 26, Santa Anna, em van caure unes bambes per córrer (sí, sí, d’aquelles tan boniquíssimes i discretes). Collons, tu, ojalà totes les meves debilitats/ desitjos fossin recollits al vol tan ràpidament i tan ben atesos! Seria sensacional!

S de Serrat.

T de Toti.

U d’Uf.

Uf, uf, uuuuuffffff!

V de “Vol i dol”.

Que és el meu estat permanent quan els nens estan instal·lats a casa la meva mare: una batalla constant entre enyorança i llibertat, culpa i plaer. Potser seria més just parlar de batalleta o simplement de debat mental. Sí, sí, debat, debat. Sense sang ni violència (ja, ja, ja).

W de Widget i de WordPress.

Voldria que WordPress inventés un Widget per què l’ordinador anés escopint bafarades de nicotina, quitrà i fum de Marlboro Light pels foradets dels altaveus. Així, estimada Jasmín, àlies “Maredebarcelona”, potser tornaries a escriure, oi? T’enyoro!

X d’Xmamá.

Un microrrelat.

Y de Youtube.

Què faríem sense Youtube? (pensament recurrent, no només de juliol).

Z de Zampabollos.

Una paraula que m’encanta i que em fa somriure cada vegada que passo pel c/ Saragossa, on adorna la paret d’un pàrquing, baixant a mà dreta. Hi he passat unes quantes vegades, aquest juliol, i a més de somriure he pensat en tu, Jan, en com vam riure aquell dia que et vaig demanar que et posessis al davant de la paret, sota l’enorme “Zampabollos” de lletres negres, i que inflessis a tope les galtes.

**Nenes, recordeu l’Espinet? Li entusiasmava dir que a Catalunya hi havia més caps de bestiar que persones!

la foto (14)

21, 22, 23 i 24

21

Un viatge familiar amb crits, nervis, algun insult, riures i un repertori de música molt irregular (i mai a gust de tothom):

—Totes les cançons de Txarango són una merda!

—Doncs mira que Rather be

—Jo vull Malú!

—Nens, he creat un nou directori.

—Buf, un nou niu de merda!

I “Paco, Paco, Paco, que mi Paco. Paco, Paco, Paco” i també alguns d’aquells moments tan especials i emocionants —que no faltin, per favor—: un viatge tipiquíssim, en definitiva.

Ja hi som!

—Nens, mireu que bonic està el Montseny.

Però als nens no els interessa el més mínim el nivell estètic de la muntanya, com tampoc aprecien la majestuositat i la bellesa dels castanyers de davant de casa. Nosaltres no ens cansem de comentar-ho (el Jordi és el de la muntanya, jo la dels castanyers) i ells no es cansen d’ignorar els nostres comentaris. Ja és això, ja es això, desenganyem-nos.

Viladrau.

A la primera apertura de porticons, aaaah!, un escorpí que vol entrar a casa. Unes bones hòsties amb la sabata, algun critet més i llestos: ara només es tracta d’una reducció de sucs i de massa sòlida i fosca, que té un volum ridícul al costat del que tenia en vida. A continuació, la bronqueta de rigor:

—No calia matar-lo, collons.

I tant que calia, cony, volia colar-se a dins! Haver-se quedat a la muntanyeta. A la muntanyeta boniqueta. Ja, ja, ja. Seguim.

A la maleta, nens, a la maleta: el traje de bany és a la maleta. La Mia ja el porta posat i sense haver preguntat on era, visca l’astúcia femenina, reina meva.

Un dinar ràpid al porxo i cunyats als que em ve de gust veure, i un nebot que em passa un pam d’alçada, i un altre nebot que ja ha estat segrestat per la meva filla, i una neboda fillola que em coneix més aviat poc i que no sap gaire si riure o plorar quan es troba als meus braços. Salvada, he tingut sort: el collaret de colors que porto es converteix en l’objecte més interessant del món i li fa oblidar el dilema anterior.

I sol, molt sol, sense cap necessitat (meva) de banyar-me en una piscina d’aigua gelada. Sol que m’escalfa i que m’obliga a tancar els ulls, mentre escolto amb auriculars les cançons que em fan viatjar on vulgui, tan lluny com calgui, en espai i en temps. Avui no vull recordar ningú, ni vull evocar cap situació concreta. Avui només vull sentir aquella eufòria, aquell “oh, quin gust, per favor”, aquella sensació de què sóc molt afortunada.

A la tarda, una novetat, va, ho provarem: una masterclass de zumba. Per descomptat, sóc de les alumnes més velles i també per descomptat, el meu nivell és escandalosament baix. Sempre he estat perfectament conscient de la meva falta de gràcia per al ball, 40 anys són molts per descobrir-ho, però ara constato que no sóc capaç de seguir ni dos dels passos proposats per l’animosa monitora: sóc arítmica, pato i em sembla que inclús una mica idiota, així que abandono la classe a la quarta cançó. Amb el cap baix i la moral per terra (l’aixella intacta, això sí) sec a una de les taules de fora i demano una cervesa. Això també està bé, trobo, una canyeta a mitja tarda també em fa sentir privilegiada. Una mica de diari sota el sol, que miraculosament encara aguanta, una salutació amb la barbeta per aquí, una mica de Twitter per allà… I, va nens, anem a comprar unes coses a la plaça i a casa. Abans de pujar, passem per casa l’àvia i m’ofereixo per ajudar amb la Carla. Llavors, una altra sorpresa: després de tres fills, a bany diari, he oblidat com es banya un bebé i la meva destresa per a la tasca és absolutament nul·la. La nena en cap moment perilla, només faltaria, però la meva falta d’habilitat és digna d’admirar (per cert, inclou diversos cops de colze súper forts a la mampara de la dutxa). En contrast amb els plors de la nena, riem molt, amb la meva companya d’aventura, una cunyada, també tia de la criatura i igual de justeta que jo en el desenvolupament del bany infantil. Però la situació em fa pensar: que fort, com si no ho haguessis fet mai a la vida, és increïble, com es perden les coses, quina llàstima. Mentre remeno la crema de carbassó recordo el lamentable espectacle zumbero que he protagonitzat fa unes hores i encara em sento més vella. De seguida em corregeixo a mi mateixa: això no és de gran, això és de patosa i ho has estat tota la vida, t’hagués passat igual fa 20 anys. I somric mentre poso pa a torrar.

22

Em desperto a causa d’un malson espantós, d’aquells que em fan incorporar de cop i que em treuen un crit  aspirat de la boca. Uf, uf, sort que no és de veritat, quina angoixa més tremenda, per favor. Per què somio tantes coses i sempre tan macabres? Està clar que això vol dir alguna cosa, o moltes coses… Però tinc dos bones notícies: són les 8 i pico i tothom dorm… mmm … Benvolguda falsa soledat! Surto de puntetes de la cuina, amb un cafè amb llet i un paquet de galetes Chiquilín per estrenar, i després a seguir disfrutant: posició horitzontal de nou, sota una manta, amb “Las tres bodas de Manolita” a les mans. Com m’agrada l’Almudena Grandes, que bé que escriu i descriu, no em cansen gens les seves novel·les de la guerra civil espanyola, i com m’arriben a emocionar: voldria que no acabessin mai. I que terrible haver viscut en aquesta època… Què hagués fet, jo? Ni mitja heroïcitat, això segur, i molt probablement morir de gana o, literalment, de por. A la primera de canvi, n’estic convençuda.

Ploro, a moco tendido, a la pobra Manolita per fi li surt alguna cosa bé, i també somric davant d’una expressió que no coneixia i que em fa gràcia: “Estás tolay”. Després buscaré d’on ve, a veure si ho trobo, i buscaré informació de l’”Orejas”, i de Cuelgamuros i de… Ho vull saber tot… Que cabrons, quin fàstic… I de repent una cara amb els ulls inflats, amb els cabells despentinadíssims, que riu mentre camina cap a mi, i una altra, un cap rapat com un kiwi que també s’estira a sobre meu, i molts petons i tanco el llibre, Almudena, perquè ara he de mossegar un cul ters i apretat i he de preparar llets amb Cola-Cao, i després ja no disposaré del nivell de concentració que mereixes. Ara algú es lleva per anunciar que surt a esmorzar i a llegir el diari, no sense abans haver fet algun comentari sobre l’insuportable desordre de la casa. Adéu, adéu, rei, i torna amb un altre humor. I si tant et molesta el desordre, ordena i calla… No val la pena reproduir aquest diàleg tan de repetició… Següent tema, per favor.

De nou al sol:

—Nens, veniu, que us poso crema.

—Ai, mamà, que pesada, no cal.

—Clar que cal, burraquillos.

Quan aprendran que és molt més astut obeir a la primera que perdre el temps amb discussions inútils que només serveixen per minar la meva paciència (ja escasseta)? Ja em puc tirar, ja em puc tirar a l’aigua? No, no, clar que no, encara no.

I apareixen tres adolescents amb pantalons curts ensenyaculs i marcafigues, totes tres, uniformades.

—Però això que vol dir?

—Ui, això no és res, ara follen molt abans.

—Totes o algunes? Perquè les avançadetes sempre han existit, a la nostra època també n’hi havia.

—Totes, totes.

—No m’ho crec…

Conversacions lleugeres amb olor de coco i de clor. I terres de tova bullint coberts de peces de Lego que et claves als peus cada dos per tres. I, mira, ja arriba: Papàààààà! Suat, embotit a dins d’una peça de lycra horrible, i bruta de fang, amb les cames esgarrapades i d’un humor excel·lent.

—No sabeu com he disfrutat, no sabeu com estava la muntanya.

Va, està simpàtic, i molt guapo: em mossegaré la llengua, no diré res.

I el Jan? Ja està, ja ens l’ha tornat a fotre i ha marxat dissimuladament per enganxar-se a l’Ipad, o al telèfon, o a l’itouch. Jan, cony, baixa a banyar-te o et quedes una setmana sense maquinetes… Putes maquinetes!

Una mica més de sol, ara ja no pica, i subtils remenades de cadera sobre la tumbona: “…estar contigo, vivir contigo, bailar contigo, tener contigo una noche locaaaaaa, ay besar tu boca…”. Dutxa i primeres morenors detectades al mirall, amb certa satisfacció, així com l’arruga vertical de l’escot, també detectada a l’instant i cada dia més marcada, hòstia. Però estic bé, tinc sensació de vacances, em sembla que jo també estic aprenent a fer caixetes i a obrir-les i tancar-les quan vull: ara no vull pensar en determinades coses i puc fer-ho, puc no pensar-hi. Només se m’escapen uns fils d’aroma o de fum, de tant en tant, que em fan de recordatori però que no adquireixen cap protagonisme. O al revés, ara sí, ara vull aquest pensament al davant de tot: obro la caixeta i aspiro intensament… Molt bé, nena, dominant la ment. Sí? Vols dir? No, no, clar que no, tonteta, depèn del grau d’angoixa… En qualsevol cas, em sembla que ho faig una mica millor que fa un temps, em sembla que sí.

I de nou una canyeta sobre la taula, mentre els nens han estat arrossegats pel seu pare, completament a contracor, a fer una excursió memorable a la muntanya. La Mia se n’ha lliurat, pujaran més enllà de Sant Segimón, i juga als columpios, davant meu. I al costat, cares conegudes que semblen portar una patata a la boca quan parlen, ¿sabes? Després de tants anys, no deixa de cridar-me l’atenció, però, traiem-nos la careta, escoltar converses alienes sempre m’ha resultat de gran interès. M’hi poso bé, trec el mòbil i començo a jugar al 2048: el 2 amb el 2, que fan 4, i aquest 4 amb l’altre 4, ja tinc un 8 taronja. I mentre combino números amb cara de pòquer no perdo el fil del que es diu una mica més enllà:

—¿Quieres aguita, Gonzalito? Díselo a papi, cariño, dile: ¡Quero aba!

I apareix una amiga a qui fa temps que no veig, muá, muá, ei!, no sabia que pujaves! Seu aquí, seu, vols prendre una cervesa? I algú em diu que ha identificat la Mia com a filla meva sense conèixer-la de res, només perquè és pastada a mi. I sé que no és veritat però em fa molta il·lusió sentir-ho. I hola, Paula, reina, com esteu? Com et trobes? Passa la tarda, i evidentment, ens acabem posant un jerseiet (i jo, personalment, començo a sospirar per uns mitjons i unes bambes).

Vinga, a casa, que és hora de sopar. A la banyera! Després, mongeta verda. Calleu, estalvieu-vos les queixes, només serviran per posar-me de mal humor, i avui heu menjat arròs, i ahir espaguetis, i crema de carbassó, o sigui que no és veritat que sempre preneu el mateix primer plat. Mia, pobra de tu que ploris per això, pobra de tu, eh? Et donaré un bolet. Calleu, cony. De segon salsitxes i després un iogurt o, si preferiu, també hi ha flams.

Bona nit, reis, feu-me un petó. Us estimo.

23

Avui és la verbena! Un matí amable, repetitiu i amable. I tenim convidats a dinar: la Mireia i els nens, el Raimon ha hagut de baixar a treballar. Doncs vinga, marchando una de dinar fàcil, menú infantil i conversa agradable. I de postres coca, naturalment.

La tarda és descaradament tonteta, com totes les tardes prèvies a un gran esdeveniment, durant les quals la gent sembla no poder-se permetre fer vida normal. La Mia i jo estem més penjades que una pera mentre els nens juguen a futbol i el Jordi fa esport, qualsevol esport. Bueno, mira, veurem com pengen les banderoles de paper i preparen les taules per sopar. I vinga, et convido a uns ganchitos, reina, i mentre jo faig el crucigrama de Fortuny, tu dóna una volteta amb la bici. I després podem buscar els 8 errors de LaPlace, com els dimecres d’hivern, al Molí Vell, mentre esperem que el Toti torni de piscina. I que moníssima que et trobo, i com et brillen els ulls cada vegada que veus una diferència entre les dos il·lustracions.

Bueno, s’acosta l’hora. Nens, és bàsic portar texans llargs, així no us cremareu les cames. Sopar amb amics, bromes, riures i un “ojalà” que em fa pensar que quina pena, la pobra noia que el diu. I comencen els putos petardos, i anar fotent mossegades de botifarra en mig d’aquells núvols de pólvora pestilent. I nens, vigileu, i qui és aquell imbècil del jersei verd, que ja es veu que acabarà a urgències de Vic? I més putos petardos, i el meu tros de coca amb tota la fruita confitada de la taula al damunt, perquè tothom se la separa, que burros, si és el més bo, especialment la taronja. I papà, encén-me una altra bengala, i vine a veure la traca que tenen aquells nens, i xin-xin, i on són els pares del nen de verd? I pensar que en el fons els meus fills són bastant obedients i responsables, i que el seu pare i jo no ho fem tan malament, i que tinc moltíssims motius per sentir-me afortunada. I el coll i els ulls irritats pel fum dels putos petardos, malaguanyat  fum als pulmons, qui pogués fotre’s un paquet sencer de Marlboro light. I, Toti, para de fer tonteries o te’n vas a casa. Vale, mamà, però puc un Aquarius? I aquella mirada tan dolça, sobre aquell somriure emmarcat per dos foradets que em resulten absolutament irresistibles. I l’orquestra que toca cançons desenfadades, i la intensitat de la pirotècnia que ja va decreixent, gràcies a Déu, quina poca gràcia que tenen els petardos. I, mira, ja hi ha un nen petit que plora, es veia a venir. I, va, guapos, marxem? Sí home, que és Sant Joan!

Ui, sí, ja és 24: felicitats, Jan, guapo. Gràcies, gràcies, però quin agobio que tota la taula dels adults et miri i et feliciti, quan ets un preadolescent desgarbat amb ganes de contradir-ho tot i de matisar cada una de les paraules dels teus pares. I que gran que estàs, fill meu, i que guapo. I va, prendré un gintònic, què collons, i un hola per aquí, i un què tal per allà, i un encara no voleu marxar? Xin-xin, i anar oferint jerseis, i anar-me recol·locant el mocador. No teniu fred? I tot el terra ple de merda, papers cremats, caixes i envoltoris buits, i de repent un partidet de futbol infantil, a aquestes hores, quin poc criteri, per favor, i quatre gats, possiblement els més beguts, que ballen. I finalment unes cames que se m’enrosquen a la cintura: ara sí, mamà, ara sí que me’n vull anar a dormir. I el jersei i els cabells et fan olor a pólvora, pobreta, i són gairebé les dues de la matinada.

Renteu-vos les dents, reis, us heu divertit? Bona nit. Us estimo.

Ja al llit, un pensament recurrent: se’n recordaran, els nens, d’aquestes coses? El Jordi sempre diu que si ara ens moríssim la Mia ens oblidaria completament, no tindria records, que m’ho jura, que ell ho sap perfectament. I que el Toti no en tindria gaires, i que el Jan sí, algun sí. No m’ho crec, no m’ho puc creure, no m’ho vull creure de cap de les maneres. Però igualment hem de procurar no morir-nos, encara, i faig un petó a la nuca que tinc al costat, a un pam, abans de girar-me a dormir.

24

Això ja s’acaba i el clima sembla que ho sap molt bé. Al menys no ha donat pel cul durant el gruix dels dies de festa, que ja és molt. Però avui, en definitiva, el sol ens el pintarem a l’oli. Va, un altre rentaplats i aprofito per fregar les cassoles. I no m’equivoco, ho faig bé, sembla que després de tant temps per fi he interioritzat que en aquesta cuina l’aigua calenta és la del costat blau de l’aixeta. Sóc gat vell.

Vinga, més Manolita i més llàgrimes d’emoció. I a les onze i pico tothom dorm i començo a obrir porticons, i a estirar-me a sobre de cossos molt més petits que el meu. T’agrada despertar-te sentint el sobrepès de la teva mare? Se’ls escapa el riure, però es fan els durs: ai, mamà, deixa’m! I mentre, al carrer, el típic torracollons d’hòstia i mitja que s’ha guardat mitja bossa de petardos per tirar-los al matí, fora de context, que encara fan més ràbia.

I una estona al jardí, i baila con el hula-hop, baila con el hula-hop, molt bé, Mia, molt bé, Toti, i mira!, un esquirol que passa per sota la taula i s’enfila a l’avet del mig del jardí. Felicitats una altra vegada, Jan, i petons, i avui podràs triar el sopar. I ara, oooooh!, una tempesta de l’hòstia, amb pedra i tot. Viladrau és inconcebible sense tempestes d’aquest tipus, de les que provoquen pampallugues als llums i et fan anar corrent a localitzar les espelmes. Però aquesta vegada no em queixo, està bastant ben col·locada, això ja s’acaba. Vinga, dinem, recollim i al cotxe, que Barcelona ens espera.

I arribar a casa, que no només és entrar al lloc on vivim. És tota una sensació, una sensació càlida com una abraçada que no em pot agradar més. I, va, dutxes, Picolinis a gogó, sumaia de Viladrau, Coca-Cola sense cafeïna i gelat.

Renteu-vos les dents, i que grans que esteu, i feu-me petons, i que vells que ens fem, i bona nit, reis. I com us estimo a tots.

la foto 1 (1)

la foto (8)

la foto (9)

la foto (7)  

  

“Pajarillos de felicidad” o el comensal més agraït del món

Hi ha una escena que últimament s’està repetint bastant a la meva vida, que m’agrada molt, em fa riure i juraria que ja està agafant l’aire d’un d’aquells futurs-records-entranyables-col·lectius-dels-cinc que em fan sentir l’emotiva sensació de formar part d’una família feliç. Es tracta de la ingesta de guatlles(àlies pajarillos) per part del meu pare (sic).

El meu pare ve a dinar o sopar a casa com a mínim una vegada a la setmana i, últimament, el plat estrella —que compro fet i envasat al buit—, és clarament el pajarillo. La veritat és que és casi emocionant veure’l menjar il·lusionat una guatlla rostida, concentradíssim en la labor d’aguantar la petita presa amb les dues mans i separar-ne la carn amb les dents, entre grunyits de satisfacció. Molt de tant en tant es permet una breu pausa per netejar-se els dits i la barba blanca amb el tovalló, i torna de seguida a la càrrega, amb els ulls brillants de plaer. Quan s’acosta al final, havent-hi ja al plat una muntanya d’ossos diminuts de considerable alçada, acostuma a dir:

—Sensacional, nena: ja me’n pots escalfar una altra.

Aquí normalment es produeix un joc de mirades somrients entre la resta de comensals i és molt possible que el Jordi digui una frase que també ens fa molta gràcia i que repetim bastant sovint i en les situacions més inesperades:

—Com li va l’aviram, al teu pare.

El meu pare acostuma a prendre dos guatlles, moltes vegades havent menjat primer un plat de mongeta tendra o de llenties estofades amb ceba, per exemple, encara que també és habitual que d’entrada es faci l’estret i pretengui no tenir gaire gana (i tenir-ne prou amb un únic pajarillo). Altres vegades, en canvi, la consigna és directament que l’àpat, consisteixi en el que consisteixi, sigui abundantot, una altra paraula molt típica seva.

Després, normalment, ve el cerimonial de les no-postres:

—Vols alguna cosa més, papà?

—No, nena, gràcies, estic ple: he menjat massa.

—No vols un iogurt grec amb mel?

—Ah, mira, doncs un iogurt grec amb mel sí que me’l prendré.

I, per acabar, el cafè, que moltes vegades acompanyo de galetes, xocolata negra o fruits secs, mignardises que mai, absolutament mai, he de tornar a guardar intactes. (Bé, “per acabar” és un dir: em consta que, alguna vegada, després de menjar a casa, el meu pare creua el replà per mirar d’arrodonir l’àpat a casa la seva germana Maria).

Sincerament, el meu pare és el millor comensal del món, el menys exigent (pel que fa al menjar pròpiament dit), el més fàcil i el més agraït: li agraden pràcticament tots els aliments, sempre ho troba tot boníssim, menja sempre molt a gust i expressa amb vehemència i reiteració el seu disfrute, independentment del que tingui al plat. Siguin unes mandonguilles, un llom amb salsa, una truita, llegums, verdura bullida, un plat preparat comprat a la cantonada o un vulgaríssim pollastre a la planxa —l’aviram és l’aviram—, sempre sap trobar unes paraules de lloança i gratitud. I —això també m’entusiasma, per pur contrast— no necessita envoltar els àpats de formalismes ridículs: li és completament igual que les estovalles tinguin taques, que els sis tovallons siguin diferents o que talli la pinya amb el ganivet del pa, per exemple.

I precisament totes aquestes coses, a més del fet que és el meu pare, fan que porti bastant bé dos aspectes molt seus que em sembla que només li tolero a ell: l’absoluta falta de col·laboració durant el servei de l’àpat —sempre—, i el nivell d’exigència/ impertinència que pot arribar a gastar —sovint— en el seu transcurs: “Nena, tens un cervesa? Nena, com l’he de beure? Nena, què hi ha de segon? Nena, em dónes un ganivet? Nena, posa-me’n una mica més, Nena, acosta’m la sal…”).

En definitiva, m’encanta que vingui a dinar o sopar a casa i no només per la companyia i la conversació (que mai cansen, perquè acostumen a ser amenes i perquè duren el que dura l’àpat, ni un minut més), sinó també per contrarestar una mica les queixes sistemàtiques dels nens davant la meva labor culinària. I per contradir els interminables matisos i peròs (molt irritants) del Jordi, qui sempre troba molt bo un plat la primera vegada però mai la segona i les posteriors (sent exactes) i que sempre té alguna cosa a dir: “no mata”, “avui ho trobo diferent”, “no em ve de gust”, “no m’acaba de…” I, sí, fins i tot alguna vegada ha arribat a deixar-me anar l’odiosa sentència: “el/la de la Vicenta o el/ la de la meva mare era/ és més bo”.

Tornant als pajarillos, als nens també els fa molta gràcia, aquest tema, i ara en demanen moltes vegades, jo crec que bàsicament contaminats per l’entusiasme del seu avi, perquè a l’hora de la veritat els fa com angúnia aquell pollastre diminut. També els encanta, ho sé, la paraula pajarillos, sobre tot a la Mia, que la utilitza tot el dia (sempre parlant de menjar i amb l’avi com a subjecte, evidentment). I quan li demano que per favor baixi una bossa a casa l’avi, pregunta emocionada:

—Què hi ha? Són pajarillos?

Perquè, clar, fa moltíssima més il·lusió trucar al timbre de l’avi per fer entrega d’unes quantes guatlles rostides que d’unes simples hamburgueses, per exemple. S’entén perfectament.

la foto (4)

A la foto: un pajarillo culón, que sembla que balli Can-Can, esperant l’arribada de l’avi.

Un afegit

Aquesta foto m’ha fet pensar en aquella infame cançó —que mereix un post individual— que es va posar de moda als anys 80, “El baile de los pajaritos” (sí, per què negar-ho, a mi també m’agradava i encara recordo l’emoció que vaig sentir quan la meva mare em va comprar el cassette a un quiosc del carrer Muntaner), i he buscat la cançó al Youtube. La sorpresa ha estat que precisament obre el vídeo, no sé per què, un actor espanyol que recorda moltíssim al meu avi Anton (els tres o quatre lectors d’aquest blog, en ser familiars directes, podran comprovar-ho).

I una conclusió

El vincle aviram/ Serrat ha quedat més que consolidat!

Sí que viu per ella, sí

A la pel·lícula Smoke hi ha un personatge que es dedica a fer cada dia, a la mateixa hora i durant molts anys, una foto de la cantonada de Brooklyn on està situat el seu estanc, capturant el pas del temps a través d’un escenari que suposadament és sempre el mateix però que en realitat és diferent gràcies a la llum, la gent, el moviment, el clima, el trànsit… En la mateixa línia –encara més emotiu–, per internet corre un vídeo construït a base de 3650 fotos, una diària, que mostra els primers 10 anys de vida d’un nena, fet pel seu pare. O també recordo la sèrie de 12 imatges d’un matrimoni gran que, amb cada canvi d’estació, es feia fer una foto al mateix lloc del jardí/ hort de casa seva (fins que ja no va ser possible reproduir la mateixa escena). A mi aquestes iniciatives m’encanten i, tot i que també hi veig un punt neuròtic o com a mínim inquietant, acostuma a guanyar la part entranyable i bonica, i el fet innegable que sempre hi ha sensibilitat i amor al darrera.

He pensat en aquest tema després de descobrir una cosa que m’ha semblat molt commovedora, tot i no ser exactament el mateix. Buscant a internet una cançó d’Andrea Bocelli que m’agrada molt i que em venia de gust escoltar, he vist que porta casi 20 anys cantant-la per tots els racons del planeta. La cançó —“Vivo per lei”— té una part vocal femenina i les acompanyants d’Andrea Bocelli van canviant, a més de cantar la seva part en l’idioma propi (sempre empitjorant la versió original, íntegrament italiana). Potser és perquè em faig gran, potser és que ell, a més d’agradar-me com a cantant, sempre m’ha despertat molta simpatia, potser només és que la cançó em sembla preciosa: la qüestió és que veure físicament com aquest cantant cec a qui sempre he imaginat bo i afable ha anat envellint al compàs de “Vivo per lei” pels escenaris del món m’ha fet pena (pena de la meva, de la que no és exactament pena sinó més aviat tendresa, ganes d’abraçar qui me la provoca) i m’ha emocionat.

Lamentablement no he estat capaç d’editar un vídeo que empalmi diferents escenes de Youtube, però he fet un muntatge amb “pantallassos” d’actuacions d’Andrea Bocelli, sempre cantant aquest tema i ordenats cronològicament (des de 1995/96):

Imagen

Escrivint aquest post (recordar-vos aquí que estic en plena crisi dels 40) he imaginat una escena de la vida d’Andrea Bocelli: ell, petit, amb els ulls tancats, com sempre, i dues mans no gaire grosses però fortes que li agafen la cara pels costats, direccionant-li la mirada –com si tingués mirada–, cap a dalt, cap a la boca de qui li parla, que és la seva àvia: “Andrea, hijo mío, Dios te ha negado la vista pero te ha compensado con una voz de oro”.

Algú amb certa malícia podria afegir: “y no solo es la voz, lo que tiene de oro: llámale tonto”.

No seré jo: prefereixo seguir imaginant-me un nen petit rebent els “achuchones” de la seva “nonna” alegre i bigotuda,  enfonsant la cara a un davantal de ratlles esquitxat de tomàquet i alfàbrega.

Benvolguda falsa soledat

Quan era jove no entenia de cap de les maneres que la meva mare s’aixequés aviat els caps de setmana i pràcticament no fes distincions horàries entre dies laborables i dies festius. Trobava que deixar el llit voluntàriament un dissabte a les 7:30h, per exemple, era una mica de boja.

Ara que sóc gran, no només l’entenc perfectament sinó que busco trobar-me en aquesta situació sempre que puc: estar sola al saló mentre tothom a casa dorm és un dels moments més relaxants de la meva setmana, una mena d’autoregal deliciós que em concedeixo sempre que les circumstàncies ho permeten.

Quan un dissabte o un diumenge em desperto a les 7h i pico o a les 8h, per exemple, el meu primer pensament és un “bieeeeeen” pletòric que em guardo molt de verbalitzar, no fos cas que la meva veu trenqués el son d’algú i fes desaparèixer la màgia del moment que m’espera. M’aixeco sigil·losa i després d’anar al lavabo camino de puntetes pel passadís fins a la cuina. Allà tanco la porta, per evitar que el “ping” del microones desperti alguna de les bèsties i, amb un cafè amb llet a la mà, passo al saló: el meu paradís particular durant les properes, amb sort, dues o tres hores. I tot sense parlar amb ningú, enllaçant la inconsciència del dormir amb el plaer d’estar sola i dedicant-me una estona només a mi i a les coses que em vingui de gust fer en aquell moment (desenganyem-nos, acostumen a ser sempre les mateixes: jugar al Candy Crush, passejar-me per Twitter, cotillejar per Instagram, fer un crucigrama de Fortuny, llegir, escriure…).  Sense interferències ni retrets (propis i aliens). Yo, mi, me, conmigo.

Perquè no és que no pugui fer aquestes coses estant amb la família, les faig, però sempre acompanyada d’interrupcions, queixes i demandes paral·leles constants. Res a veure. Com tampoc és el mateix dedicar-me a aquests quehaceres durant les estones sense nens ni marit que esgarrapo a la setmana (que no són poques, gràcies a les diferències d’horaris i a l’ajuda externa amb la que tinc la sort de comptar): la sensació de llibertat i tranquil·litat que tinc si els nens són a l’escola o amb una de les àvies i el Jordi al despatx o fent la mona per la carretera de les aigües, per exemple, és molt diferent de la que tinc si estan tots dormint plàcidament als seus llits.

És molt més real quan dormen, perquè no sento que he d’aprofitar la seva “absència” per fer coses necessàries/ útils per a la família  —com anar a comprar menjar, cuinar i fer encàrrecs diversos, per exemple— ni per fer totes aquelles coses que és altament recomanable fer sense nens (léase anar al ginecòleg o al dentista), ni estic pendent de què deuen estar fent, de si estan bé, de quan arribaran, de quanta estona em queda disponible, de què els faré per sopar, etc. Ni —cara B— tinc mala consciència per estar llegint tweets o mirant imatges alienes estirada al sofà enlloc de fer coses “de profit”. Saber que qui més estimo al món està dormint em dóna molta pau i m’allibera física i, sobre tot, mentalment. I em permet desmarcar-me, de veritat, una estona.

He de dir que el final habitual de les meves sessions de falsa soledat (l’aparició d’una cara petita i somrient amb els ulls inflats de dormir, que se m’acosta fent ganyotes per la llum i m’abraça més llargament que de costum com si, enganxada a mi, volgués prolongar la dormida que acaba de clausurar) m’agrada igual o més que la sessió pròpiament dita.

la foto (1)

Annaserrat2