Per fi, ja el tenim aquí: el VIATGE. Així, amb majúscules, perquè es tracta d’un gran esdeveniment familiar, preparat des de fa molts mesos, esperat i desitjat i també una mica temut. El viatge més important que hem fet fins ara els cinc junts, la gran il·lusió per a l’un i la gran concessió per a l’altra (ni harta de vino hagués triat aquesta ruta, i menys en tan poc temps). Un súper viatge per celebrar els nostres 20 anys de casats que comença a New York i acaba a San Francisco, passant per Las Vegas, el Grand Canyon, el Death Valley i Yosemite, aquest tram de ruta en motorhome.
Barcelona – New York
Com no pot ser de cap altra manera quan una servidora marxa de viatge: nervis a flor de pell (en absolut exclusius ni els més exagerats del grup, ojo. A tothom li agrada molt destacar el meu histerisme però no és el més intens de la família. En fi…).
Iberia/ Level ens obsequia amb un bon retard, que genera un recàrrec al taxi que havíem reservat a New York (que ens costa molt de localitzar, per cert, provocant més nervis propiciadors d’insults, per descomptat). L’hotel Pennsylvania, al que arribem a les 2h de la matinada d’allà després de 8 hores de vol, resulta ser una mica l’hotel del terror: un mastodonte on tot és gran, tot té moqueta i tot està brut, vell i deixat. La recepcionista és bastant antipàtica, tot fa pudor i la nostra habitació, immensa, desangelada i cutríssima, només té quatre llits individuals. Aconseguim un plegatín per a la M. i ens posem a dormir, rendits. Al carrer, un merder que flipes: crits, sirenes, botzines i sorolls d’obra (sic).
Em desperto sobre les 5 de la matinada, que és l’estúpida dinàmica que adquiriré involuntàriament durant casi tot el viatge (i que encara mantinc a dia d’avui). L’habitació fa molta olor a porro (i, òbviament, cap de nosaltres està fumant). Això també és una constant d’aquest viatge: a Estats Units, o tothom fuma porros tot el dia, a tot arreu, o cultiven marihuana massivament, o tenen algun arbre que desprèn un olor similar (o potser passen totes aquestes coses) perquè diria que a tot arreu on hem anat ens han vingut bafarades constants (inclús estant circulant per la carretera).
M’espero un parell d’horetes i vinga, tothom a la dutxa, que hem d’aprofitar el dia.
Comencem per contemplar des de fora l’Empire State, que està al costat de l’hotel, i seguirem amb una visita a la Biblioteca Nacional. Les mirades constantment dirigides al cel, avui completament blau, per veure el final dels edificis. Mireu, aquest és el Chrysler, i aquí està l’Estació Central. Seguim per la 5th avenue i entrem a vàries botigues, sempre per petició dels nens, que ja s’interessen pel tema shopping. Adidas, Puma, el Rockefeler Center, Lego i FAO. El Jo., emocionat:
—Nens, en aquesta botiga hi ha el piano gegant d’aquella pel·lícula del Tom Hanks, Big.
Per descomptat això només és un referent per a nosaltres, per als nens aquestes pel·lícules són prehistòria, com les mudes en blanc i negre per a la nostra generació, i es queden totalment freds davant tal informació. Però ell fa la cueta corresponent per tocar el piano gegant amb els peus i ens proporciona unes bones risas, que d’això ens sap molt. Nike, Gucci (sorprenent iniciativa del J., que diu que té curiositat per veure la botiga i que, a més, hi troba un maniquí amb un cabell similar al seu, cosa que em sembla que li fa una certa il·lusió).
A New York tot és immens, en tot moment et sents com una formigueta, i no tot però casi tot és bonic. Fins i tot els vehicles són enormes i preciosos. No ho hagués dit mai, però em fascinen els camions americans, els trobo meravellosos! Aquí tot és ràpid, tothom té pressa i tothom passa un quilo de la resta de gent. Es respira llibertat i tolerància, la gent fa el que li dóna la gana, vesteix i es pentina com vol i no genera cap mena de cuchicheo, ni tan sols mirades de sorpresa o de reüll (al marge de les nostres). Sense cap dubte, impressiona. Hi ha moltíssimes obres, molta gent treballant a peu de carrer però també a les alçades, construint nous rascacels o netejant els vidres dels existents.
Arribem al gran pulmó, el Central Park: quin gust, quina meravella, tant verd, allà al mig. El Jo. diu que la marató de New York, que ha fet 2 vegades, també passa per allà. Ho ha explicat unes 5 o 6 vegades des que passegem per la ciutat, cada vegada que som a un lloc que forma part del recorregut de la cursa i, pobre, la veritat és que a la resta de la família ens és completament igual (tot i així, tenim una mica més d’interès que el parell de taxistes amb els quals també s’entesta en compartir, de la manera més gratuïta, aquesta informació…). Anem cap a l’Imagine, tot i que el Jo. i jo ja l’hem vist i els nens no tenen cap interès en veure un tros de paviment dedicat a John Lennon, com han expressat amb claredat en vàries ocasions. Però hi anem i punt, el Jo. el vol tornar a veure (“creieu-me, nens, que a vegades surt més barato fer-li cas al vostre pare; és menys desgastant, es guanya temps i energia…”). Dinem en un bar d’aquests que tenen mil bocates, hamburgueses i pizzes i Do you have wi-fi? També una pregunta molt recurrent durant el viatge, i en realitat innecessària: només cal fixar-se en com de calladets estan els nens, de sobte, amorrats als mòbils respectius, per saber que sí, que en tenen. Buscar el wi-fi és el primer gest que fan cada vegada que entren a un establiment.
I seguim la ruta pel parc. Esquirols, tortugues, algun ratolí (tinc un imant per a les rates i família!), arbres immensos, un llac, una quartet de vent, verd a tot arreu… Em resulta inevitable pensar que si visqués en aquesta ciutat em passaria el dia llegint novel·les en algun racó del parc (però segur que no seria veritat; té pinta de ser un pensament de guiri entusiasta). I, ui, hem de marxar, arribem tard al One World Trade Center!
Trobem un taxi que està encantat de portar-nos als cinc (afortunadament, això també és una constant als Estats Units: els taxistes es passen molt pel forro el número de places dels seus vehicles). Aquest edifici és el més alt de New York (i d’Estats Units) i es va construir al costat d’on estaven les torres gemelas com a part del conjunt arquitectònic projectat a la zona zero després dels atemptats de l’11S. Impressiona moltíssim, tant des de terra com des del mirador, situat al pis 102 —que està a l’alçada que arribaven les torres—, al qual et porta un ascensor en 47 segons, des del que veus tota la ciutat des de dalt (és l’únic lloc en què no només no has de pujar la vista sinó que l’has de baixar).
Després, la zona zero, que no coneixia i em meravella. Els dos immensos quadrats que ocupaven les torres s’han convertit en un memorial a les víctimes dels atemptats i formen una composició per a mi preciosa i d’un gust exquisit. Es tracta de dos fonts gegants on l’aigua cau a un quadrat inferior més petit abans de desaparèixer. Les envolten unes plaques amb tots els noms de les víctimes i el so de l’aigua caient, els reflexos, la bellesa sòbria i fosca i l’elegància del conjunt transmeten pau i respecte i emocionen moltíssim.
A continuació, l’edifici “Óculus”, de Calatrava, una estació de metro i centre comercial que, sorprenentment, sempre des de la meva humil opinió, és molt lleig per fora (a banda de què em recorda a un xomino gegant) i preciós per dins (amb una estètica una mica “Blessed be the fruit –May the Lord open”).
I cap a pillar el ferry que ens portarà a Staten Island, el districte oblidat de New York, que no ens interessa per sí mateix sinó perquè podrem veure l’estàtua de la llibertat durant el trajecte i Manhattan de nit, a la tornada. Per cert, tornant descobrim que a la nit les dos fonts de la zona zero projecten un feix de llum vertical, com si fossin els edificis que hi havia abans. Que bonic!
Estem absolutament rendits, però tanta bellesa i tant espectacle visual ens fa aguantar. “Ara a Espanya quina hora és?” A mi m’és completament igual, però als nens sembla que aquest tema els interessa molt, repeteixen aquesta pregunta durant tot el viatge.
Abans de la retirada: un passeig per Times Square —que no és precisament bonica però s’ha de veure, de nit—, una visita a la botiga d’M&M’s —a la M. li feia gràcia anar-hi— i a sopar a algun lloc al costat de l’hotel. Anem a parar a un restaurant que es diu Hooters i on només hi ha cambreres, que porten un miniuniforme dissenyat per a què ensenyin pit i cul. El Jo. ens diu que és una cadena famosa precisament per això. Quin fàstic, que masclista, segur que l’amo és un home obès de galtes vermelles que es fa fotos fent “morritos” envoltat de rosses tenyides amb pits gegants. Una mica de #metoo per a les pobres cambreres de Hooters (i per les noies de les fotos de l’amo)!
Finalment, tornem a l’hotel, a l’habitació, que fa la mateixa pudor de moqueta bruta i de porret, tot i que la chambermaid ha tingut el detall d’obrir la finestra del bany i deixar-la falcada amb un rotllo de paper de cul: Thanks, ma’am. Ja al llit, a les fosques, penso en la mamà i en quanta raó té quan escriu que veure/ viure la bellesa compartida amb els qui estimes val per dos, o per tres, o per cent. Ens adormim, tots, de seguida —estem fets pols—, però a les cinc de la matinada estic desperta: un client borratxo i/o drogat decideix trucar a la porta del davant i cridar pel passadís una bona estona abans de posar-s’hi a dormir. Shut up, collons, i ja no puc agafar el son. Vaig al lavabo, tinc agulletes a tot arreu, els peus trinxats, i hi noto una estranya sensació: vaja, tinc una butllofa enorme a cada dit gordo.
Preparem les bosses i les deixem a l’hotel (al soterrani, potser encara més brut i terrorífic que les plantes superiors). Camí a l’esmorzar, el J. i jo ens perdem, la qual cosa genera un gran nerviosisme familiar, una batalla campal d’acusacions i retrets creuats que afortunadament va perdent força durant la ingesta. Anem cap al metro i després de barallar-nos amb les màquines, molt, aconseguim comprar 4 bitllets. Es veu que totes s’han quedat sense paper i no hi ha cap treballador a l’estació, toca’t els ous. Què fem? Que un es coli no sembla una idea ni brillant ni sensata. Trobem una noia que precisament necessita quatre bitllets i li revenem, després de convèncer-la de què no som uns estafadors. I taxi cap a Brooklyn, que volem creuar el pont una sola vegada, de tornada. És tan bonic com el recordava.
Després, debat familiar de gran intensitat: ens queda una horeta escassa per a què un taxista ens reculli a l’hotel per portar-nos a l’aeroport i el Jo. vol que els nens vegin el Flat Iron, però nosaltres preferim anar a la zona de l’hotel (estem a uns 25 minuts en taxi) i matar l’última estona per les botigues d’allà. He de dir que aquest edifici m’encanta però que ja el conec, i que em sembla molt apurat anar-hi, estar-hi 5 minuts i agafar corrent un altre taxi cap a l’hotel. En fi, davant la pataleta extrema del Jo., anem al putu Flat Iron: els nens i jo sortim indignats a totes les fotos d’aquest moment.
Taxi, aeroport i vol cap a Las Vegas.
Las Vegas – Gran Canyon – Death Valley – Yosemite
Només sortir de l’avió ja es nota un cop de calor molt desagradable, la sensació és ben bé la d’entrar en un forn gegant precalentat des de fa hores (diria que quan arribem, a la tarda/ vespre, estem a casi a 40 graus). Taxi cap a l’hotel Flamingo, un altre mastodonte (en aquest cas, de 4.000 habitacions) que a la planta baixa té un enorme casino, botigues, bars, locals de massatge, etc. Després de fer cua pel check-in, aconseguim que ens donin dues habitacions consecutives i que es comuniquen entre sí. Són molt còmodes i funcionals, i tenen uns llits enormes i gustosos que ens fan veritable il·lusió. Sortim a fer una volta i a sopar.
A veure: Las Vegas és una ciutat tremenda, aberrant (per mi, sempre per mi), que ho té tot: és lletja, de molt mal gust, ordinària, ostentosa, xarnega, viciosa, absurda, calorosíssima, sorollosa… Sento incomoditat i certa vergonya de ser allà, i em consola pensar que només hi som de pas. Com és possible que algú decideixi, voluntàriament, passar-hi unes vacances? Me’n faig creus mentre sopem en un restaurant suposadament francès al peu de la “Torre Eiffel” fake, davant de les mítiques fonts —gens destacables, per cert— de l’Hotel Belaggio. De fons, els vehicles que anuncien “GIRLS direct to you 702 696-9696” circulen alegre i constantment.
Seguint la dinàmica del país, tot és enorme, els edificis, els carrers, les distàncies, tot. Tornem a l’hotel i per accedir a l’habitació hem de passar pel casino. És veritablement decadent: els tapetes de les taules de joc són cutres, les fitxes no brillen i són de colors apagats, i està plagat de gent amb xandall, mitjó blanc i gorra gastant-se els diners. On són aquell glamour, les perles, els diamants i aquelles elegàncies dels jugadors de casino de Las Vegas que surten a les pel·lícules? Hi ha moltíssimes màquines tragaperras (quin nom més ben trobat, per cert), de tota mena, moltes activades per velles que, assegudes en còmodes seients acolchats, cigarro i copa en mà, miren amb delit les llums que fan pampallugues. Aquesta imatge em fa somriure, aquesta sí.
L’endemà ens posem en marxa molt aviat, l’empresa del tour del Grand Canyon ens recull a les 7:30h per portar-nos a un aeroport d’avionetes. Des d’allà, volem sobre el desert de Mojave i la seva immensa presa fins a la muntanya. Fa un cert yuyu volar en avioneta, però les vistes i l’àudio explicatiu et distreuen fàcilment. Aterrem a l’altre aeroport i ens entreguen una bossa de pícnic. Ara es tracta de pillar un bus i anar parant als tres miradors que hi ha. El primer és Port Aventura, quin chasco: una pobre recreació d’un poble de l’oest. El J. es mostra indignat, diu que es sent humiliat i que no pensa fer ni una foto. El T., en canvi, amb aquella il·lusió infantil que encara gasta, li sap trobar la gràcia, tot i que mig fa veure que no és així. Següent parada: Eagle Point. Aquí ja es veuen les immenses roques vermelles, molt boniques i imponents, sí, però uix, me les imaginava més vermelles i més impressionants, honestly. Comença el festival de fotos, fa un sol espatarrant, i molta calor, “poseu-vos de perfil, així no feu ganyotes”. Arribem a l’Skywalk, un pont de vidre sobre les roques que ens fa especial il·lusió. Oh, desengany brutal: els molt cabrons et fan deixar el mòbil i les càmeres a unes taquilles perquè no puguis fer fotos! I allà, clar, hi ha 4 fotògrafs professionals que et conviden a fer absurdes posturetes “like a superhero” (que la gent —serà que és idiota perduda?— accepta gustosament). Doncs res, no volem les vostres fotos, fiqueu-vos-les pel cul, saltem la cua de les fotos i creuem el minipont. Impressiona molt el terra transparent, clar, veus muntanyes i corbs volant molt per sota dels teus peus. Estats Units està ple de corbs, per cert, mai n’havia vist tants ni de tan a prop. I, sí, confesso: la primera vegada que en veig un volar per sobre el meu cap exclamo: “mireu! Una àliga”.
Rematem aquesta parada amb una visita a un “poblat” indi, del qual queden 3 o 4 construccions de fang i fusta suposadament originals que no impressionen gaire, la veritat. També semblen de Port Aventura però fan una pudoreta que els aporta cert realisme. Els nens i jo en visitem una, la més grossa, i correm a refugiar-nos a una mena de plaça amb grades i toldo que hi ha allà al mig, però el Jo. s’atreveix a fer una incursió més enllà, pel desert, a més de 40 graus, entre plantes seques horribles i uns esquirolets petits i amb tirada a ratolí que d’entrada només veu ell (dies més tard, en un càmping, els veiem la resta de la família). Mentrestant, asseguda a les grades, observo una família d’indis que porten vestits també suposadament típics però que més aviat semblen vestits de nina de fira: fins als peus, de màniga llarga i molt tancats, de colors molt llampants i una sanefa a mitja faldilla, de teixit acrílic, molt allunyats dels vestits indis que jo hagués imaginat (fets amb pells, cuirs i plomes, no?). Són una família tronadíssima, tots súper obesos o en camí de ser-ho. La mare té una sola cama, i tant ella com les dos noies van descalces o amb bambes Nike. El noi no porta vestit, clar, porta una mena de xandall i xancletes de piscina amb mitjons. De sobte interpreten el que m’imagino que és un cant/ ball tradicional i que consisteix en una mena de gemecs del noi al que les noies responen amb uns contoneos molt subtils i sense cap mena de gràcia. El grotesc espectacle em fa pensar en una novel·la que em va desassossegar profundament, Ànima, de Wajdi Mouawad, on s’explica que a les reserves índies actuals pràcticament tothom és alcohòlic i hi ha un índex de marginalitat i delinqüència altíssim. Tot plegat molt impactant i, de nou, com moltes altres vegades, m’envaeix un sentiment de gratitud per haver nascut on i de qui he nascut.
Tercera i última parada, Guano Point: un altre mirador del canó, el més bonic i el més espectacular, i des d’on es pot veure, per fi, el riu Colorado, que dóna nom al canó. Més fotos, dinem, molts corbs i tornem a l’aeroport on, gràcies a un noi llatí molt amable, canviem el vol de retorn i podem arribar abans del que ens tocava. D’aquesta manera tenim l’oportunitat, si tot va bé, d’arribar a temps de recollir la motorhome, però primer hem de passar per l’hotel i fer-nos amb les maletes. Hi ha nervis i hi ha crits, sempre de la maneta, però finalment ho aconseguim.
A “El Monte RV” ens posen un vídeo suposadament il·lustratiu sobre el funcionament de la motorhome, també suposadament en espanyol (ho és, sí, però llatí “tancat” i amb moltes traduccions estranyes, suposo). El cas és que no s’entén una merda, i jo començo a espantar-me. Esperem, signem mil papers, ens informen que en aquesta època de l’any no t’assisteixen si tens un problema a Death Valley, doncs consideren que anar-hi és una activitat de risc degut a les altes temperatures. Un risc innecessari que tu has triat córrer. Quina por, millor no pensar-hi gaire i procurar creuar la zona tan rapidet com puguem. Després una noia ens ensenya el funcionament del vehicle in situ, i jo segueixo sense tenir-ho gaire clar: que si el gas, que si l’aigua, que si el generador, que si els dipòsits d’aigües grises i negres, que quan pareu feu això, que quan poseu gasolina sobre tot desconnecteu allò… Cada vegada estic més cagada, i em sembla que el Jo., que és qui conduirà el trasto, també ho està. Vinga, J., T. i M., guardem les maletes i pugem, comencem el viatge. D’entrada no participo gens de l’alegria dels nens, que es mostren emocionats amb aquest cotxe gegant amb cuina, lavabo, dutxa i tres llits dobles. Circulem una miqueta per Las Vegas, ens dirigim a un Wallmart a comprar aigües i provisions, i collons, com condueix, la penya! Ràpids, tensos i ah! Que aquí també poden avançar-te per la dreta… Passo bastants nervis i pateixo pel Jo.
A mi m’encanta anar al súper i entretenir-m’hi però aquest no és un remanso de paz, que diguem. És immens i no trobes res, i tot és diferent i XXL. Carreguem molta aigua, pasta, llom, coses per esmorzar i capritxets, bàsicament. I cap al càmping de motorhomes que tenim reservat. Una vegada allà enchufem el vehicle al corrent i començo a calmar-me. Fem uns espaguetis i el llom, sopem a les fosques en una taula que hi ha a la nostra parcel·la i quan em disposo a fregar els plats me n’adono que no hem comprat ni fregall ni sabó de plats. Una tovallola de cara i xampú servirà, o no, però és el que hi ha.
Vinga, a dormir, i els llits són francament còmodes, i segurament el tute i el cansament que portem a sobre contribueixen positivament a aquesta percepció. Bona nit, reis, us estimo.
Ens aixequem molt aviat perquè és recomanable no creuar el Death Valley durant les hores de més calor. Parem a posar gasolina i de pas ens fotem un esmorzar americà (ous, bacon, pancakes) a l’àrea de servei de Amargosa Valley, que resulta que es diu “Area 51, Alien Center” i té una cara d’extraterrestre al rètol. El T. comença a salivar, tant ell com el J. volien acostar-se a l’àrea 51 de veritat, que últimament està molt de moda perquè suposadament milers de persones planegen assaltar-la un dia d’aquests. Acostar-s’hi suposaria perdre un temps d’or, així que aquesta gasolinera oportunista ens va molt bé per calmar les ànsies alienígenes dels nens. Per postres, a la botiga, el T. hi troba una gorra negra amb les lletres “Area 51”. “Per favor, me la compres?”. Quan encara érem a Barcelona, uns dies abans de marxar, el T. em va dir: “Mamà, he pensat que vull anar tot el viatge amb un gorro o amb alguna cosa al cap, com ho veus?” Ho vaig trobar tan deliciós com comprensible (no és veritat que quan som de viatge ens traiem les vergonyes de sobre i estem menys carregats de manies i més disposats a “disfressar-nos”?). La resposta és un sí majúscul (i el joc que ha donat la gorra; ha passat per tots els caps!).
Iniciem la ruta, al final molt més tard del que havíem previst. El Death Valley és un desert que es situa per sota del nivell del mar i que és francament estrany: el panorama va canviant però en cap moment recorda gens a cap paisatge habitual o conegut (de fet, sembla un paisatge lunar): ara sorra fosca i sequíssima amb arbustos que hi creixen no sé com i muntanyes al fons, ara muntanyes arrugades i grogues (Zabriskie Point), ara extensions de terreny blanques perquè estan cobertes de sal (Badwater Basin, el punt més baix de Nord-amèrica, situat a 85,5 metres per sota del nivell del mar i amb aigua a sota), ara unes dunes com de sorra de desert del Sàhara…
Totes aquestes coses estan separades per kilòmetres de carretera (sempre impecable, també ho he de dir: em sembla que no he vist ni un bache a la carretera en tot el viatge, totes semblen noves i recentment asfaltades, vagis on vagis) i la idea és anar-te parant i baixar del cotxe per veure-les. Fa una calda acollonant i agobia bastant, la veritat: sues sense descans i has d’estar poca estona a l’exterior i beure molta, molta aigua freda.
A Badwaters coincidim amb un guia/ xofer alemany encantador (sic), que ens troba súper neighbours i s’empenya en regalar-nos aigües gelades i, just for the girls, something that is like gold: unes minitovalloles humides i fredes que ens posa a la nuca i les espatlles a la M. i a mi i que li agraïm molt.
Per mi, el Death Valley és més curiós i impressionant que bonic, la veritat, i bastant inquietant (arriba un punt en què només tinc ganes de creuar-lo i entrar en zona segura). El Jordi segueix conduint fins arribar a Lone Pine, un poblet on dinem unes hamburgueses boníssimes.
Després seguim la ruta, i els primers verds i grocs apareixen, quina alegria! Just en aquest moment l’aire condicionat de la motorhome (el del cotxe) falla, sort que ha aguantat tot el Death Valley! I vaques, o toros, i algun llac, això ja és una altra cosa! Ens relaxem, cantem les cançons que sonen a la motorhome, Cuando se trata de elegir, Contando lunares, Bella Ciao…. I se’m neguen els ulls de llàgrimes, i de nou em sento tremendament agraïda amb la vida, pel que tenim, que és moltíssim, per poder estar junts, per poder compartir moments com aquest.
Arribem al càmping on tenim la reserva, ens adverteixen dels constants avistaments d’óssos: que no deixem restes de menjar per la parcel·la, que llencem les escombraries a les papereres antióssos, bla, bla, bla. Em sembla que tots volem i dolem, amb els óssos. Però res, ni un. Sopem uns bikinis, de nou a les fosques, a la taula exterior, i a dormir. Novetat: a la nit, fot un fred que pela i hem de treure mitjons i mantes de l’armari.
Vinga, a les dutxes, Yosemite ens espera! Més quilòmetres i més canvis de paisatge, cada vegada més verds i més bonics. Aquest parc natural és increïble i abans de parar condueixes molta estona entre paratges meravellosos, boscosos, amb un riu que et vas trobant a cada moment, muntanyes i roques enormes a banda i banda. De nou, cartells avisant dels óssos i de nou fracàs absolut, ni un.
I per fi veiem El Capitán, la roca reina del parc, i la cascada, i el Half Dome, que sembla una ungla. El conjunt és realment preciós i abrumador, et fa sentir diminut. Mirem d’aparcar a un dels pàrquings sense saber que ens estem ficant en una trampa. El Jo. ha de fer milers de maniobres amb aquell trasto i, sí, inevitablement, crash! Ens hem menjat un pi majestuós amb la part dreta del darrera del vehicle. Bueno, tranquil, l’arbre pràcticament no ha patit i nosaltres només tenim una rascadeta i ai, bueno, la peça del toldo també està bastant trencada. AlabatSigaDéu, que deia l’àvia Montserrat.
Finalment aconseguim aparcar en un lloc menys estratègic, però des del que tenim una vista esplèndida d’El Capitán. Hi trobem vàries persones que segueixen amb telescopis gent que està escalant la muntanya. És esgarrifós perquè sense el telescopi és impossible veure’ls i amb el telescopi te n’adones de la immensitat de la roca. Un d’aquests “seguidors” xalats convida tothom a mirar pel seu telescopi a canvi de conversa. És el típic ianqui súper ianqui i ens explica que era aviador de l’exèrcit, que pilotava un dels avions de la pel·lícula Top Gun i que després va ser infermer. Ens pregunta d’on som i quan li diem que de Barcelona es desfà en elogis (això també és una tònica general del viatge, als americans els encanta Barcelona). Nota curiosa: ens explica que un cop que va ser-hi va menjar that delicious grilled green onions, with an orange sauce… Que li encanten els calçots, vaja. Admirem l’entorn, descansem una miqueta, fem una mini excursió pel bosc, la M. suca els peus al riu i ja marxem, estem morts i encara hem de conduir una mica fins arribar al càmping on passarem la nit.
Un cop allà: enchufem la motorhome i relax la poca estona que ens queda de llum. Els nens es banyen a una piscina, bullim espaguetis, mengem i a dormir, ben tapats i amb jerseis. La veritat és que ja tinc ganes de ciutat i d’hotel.
San Francisco
Al dia següent, marxem cap a San Francisco, concretament cap a Dublin, que és la població on hem de tornar la motorhome. Nervis de nou, perquè tenim pressa per no perdre el shuttle que ens ha de portar a San Francisco i certa por pel tema del pinyo. El paisatge torna a canviar: molt groc, molt verd i molts arbres fruiters. Als marges de la carretera, paradetes on venen la fruita que es cultiva, i que fan agafar moltes ganes de parar-s’hi.
Finalment el pinyo es materialitza en 200 $, segons em comunica un senyor bastant antipàtic, també exmilitar i que va estar a Barcelona amb l’armada americana l’any 75 (però Franco no els va deixar baixar del vaixell i només va veure les Rambles des de la nau). Curiós, tot plegat. Li comunico que si hi hagués anat uns mesos més tard potser hagués pogut passejar-hi, doncs Franco va morir a finals d’aquell any. No sembla gens impressionat per la meva aportació, que ignora totalment.
Un xofer ens porta cap a la city i ens deixa al centre, des d’on hem de pillar un taxi fins al nostre hotel, ubicat a la zona de Fishermans warf. L’hotel, el San Remo, resulta ser una monada rebossant d’encant (per fi!). És una caseta com anglesa, de tres pisos, sense ascensor i atiborrada de detalls, no hi ha ni un tros buit: fotos en blanc i negre, pòsters, retalls de diari emmarcats, mobles antics, plantes, tauletes amb bolígrafs, informació, caramelets i chuches a cada racó, estanteries amb llibres, objectes com raquetes o bicicletes penjats a la paret… És tan encantador que les incomoditats (bany i dutxes compartides, però també amb tot tipus de kits com palets per a les orelles, crema hidratant o col·lutori bucal) es fan invisibles. He de dir que em sembla que els dies de la motorhome, durant els que ens vam dutxar cada dia als càmpings on dormíem, m’han curtit bastant en termes de fàstics i manies.
Deixem les maletes en una habitació perquè el check-in no es pot fer fins les 15h i anem a dinar al port, a la zona de Fishermans warf, súper animada: música, gent, restaurants, colorido, bicicletes, flors, gavines descarades. Prenem una bona ració de fritanga i passegem fins al Pier 39, on els lleons marins son els grans protagonistes (visual, acústica i olfactivament parlant). El Jordi ens regala un dels seus balls ridículs. Riem molt, estem contents. Quan caminem pel carrer, la M. encara ens busca sovint al Jo. o a mi, alterna amb justícia, per donar-nos la mà. Quina delícia, em temo que això ja deu estar a punt d’acabar-se. Que duri, que duri.
Després d’instal·lar-nos a l’hotel, caminem cap al principi de Lombard Street, collons com puja! El tram superior, “the crookeded street”, és el típic de revolts que baixen amb molta pendent, 27º, envoltats de parterres de flors. Seguim el passeig i prenem un geladet. Ostres, mira, uns pantalons verds Nike de bàsquet a terra (de seguida m’imagino l’amo i l’escena: un negre de 2,10 m. al qual li han caigut els pantalons d’una bossa en sortir del cotxe). El J. se’ls mira, desitjós però dubtós, i jo m’ofereixo a posar-los en una bossa de plàstic que duc al bolso i ficar-los directament a la rentadora, quan arribem a Barcelona. Accepta (és la típica cosa que mai haguéssim fet a Barcelona, ni l’un ni l’altra, ho tinc clar: una altra concessió de guiri).
Passegem una mica més i m’agrada el que veig, és com molt divers, a vegades contradictori, bonic i especial, una barreja de nou i modern, cases baixetes i acolorides i, al fons, un barri de rascacels, graffitis (bonics, figuratius, no basats en lletrotes que brutegen, com la majoria dels graffitis que hi ha a Barcelona), raconets amb encant, pujades i baixades, fred i calor, arbres gegants, zones enjardinades i testos amb flors que no havia vist mai. També aquí es respira llibertat. Passa el tramvia, l’agafem. Òbviament no hi ha ni un sanfrancisquenyo, és una turistada més, però té molta gràcia i és molt pràctic (tot el que sigui estalviar-se les pendents pròpies de la ciutat és benvingut!). Caminem per Little Italy, per Broadway street, i quan comencem a endinsar-nos a Chinatown girem cua. Tornant a l’hotel, passo una mica de por, de sobte tots els carrers són foscos i solitaris.
Sopem al restaurant italià de l’hotel, Fior d’Italia, molt bo i bastant car. I pal sobre, que demà ens espera un dia molt intens. Mentre em rento les dents al lavabo compartit penso en el X., em faria gràcia veure’l però estic bastant segura d’haver fet bé no trucant-lo: tenim una agenda molt atapeïda, és entre setmana, ell no està de vacances i, sobre tot, no vull gens forçar situacions que segur que la meva trucada forçaria. A més, la seva germana S. m’ha comentat que per aquestes dates el X. té una feina addicional en la que no voldria veure’m involucrada per res del món (ja, ja, ja): organitzar una Diada (no dubto que amb notes indepes) per a la comunitat catalana de la ciutat! T’imagines, X., que em trobo atrapada entre estelades a San Francisco? “Ma moru”! (que diria una amiga nostra o pràcticament qualsevol membre de la seva família). Glopejo, m’eixugo la boca i penso en el plan de demà. De refiló, veig al mirall una dona esgotada però feliç.
A les 8:30h som al Pier 33 per agafar el ferry que ens portarà a visitar l’illa d’Alcatraz i la seva presó. És una visita que em fa molta il·lusió, tot i que jo mateixa me’n sorprenc una mica (sempre m’han encantat els escenaris reals, imaginar-me i visualitzar els seus inquilins en aquells espais (és el cas de Verdi, Freud o Dickens, les cases museu dels quals vaig disfrutar molt, en el seu moment). Però en el cas d’Alcatraz no sé trobar-hi la raó concreta. Les pel·lis, potser? N’he vist més d’una, però l’única que recordo una mica és El hombre de Alcatraz, sobre Robert Stroud, l’home dels ocells. Un cop allà, un senyor ens informa que Alcatraz és l’atracció turística més visitada d’Estats Units, així que deixo de donar-hi voltes, està clar que el lloc atrau. I no em decep ni una mica, tu! M’agrada veure les dutxes, el lloc on els donaven l’uniforme en entrar a la presó, les cel·les, la biblioteca, el pati, la zona d’aïllament, la cuina i el menjador… La visita inclou un àudio on s’expliquen les diferents parts de la presó i es narren els diversos intents de fuga. Hi parlen presoners reals, i allà mateix, a la botiga, n’hi ha un que ven les seves memòries. Tot plegat molt pel·liculero, però interessant. Una cosa que no sabia és que Alcatraz és també un parc natural ple d’ocells, de flors, plantes i arbres fruiters (cultivats per les famílies dels treballadors de la presó, que hi vivien). Això sí, cauen dos mites: Robert Stroud no va tenir ni un ocell a Alcatraz, només a presons anteriors, i sobre Al Capone, el pres més famós i explotat com a gancho, no s’acaba de saber a quina part de la presó va estar.
Tornem al port de San Francisco i allà lloguem un tàndem i tres bicicletes per creuar el Golden Gate, el mític pont vermell, i dinar a Sausalito: una altra prova d’amor per part meva, em fa una mandra espantosa anar amb bicicleta (deu fer uns 35 anys que no m’hi passejo). He de dir que sóc, som, víctima/es d’un dels enganys típics del Jordi: “Res, amb una horeta estem a l’altra banda, i és tot pla”. Moooc i requetemoc, mentida podrida, tot i que es tracta d’una mentida de potes molt curtes, ja que és evident que per arribar, des del port, a un pont que queda molt per sobre del mar s’ha de pujar, a la força, de nivell. Diguem que la resta de la família, especialment els més reticents, el J. i jo, ens fem una mica els bojos i comencem a pedalejar cap al pont. Jo m’esgoto de seguida i tinc molt mal de cul des del minut u (encara me’n ressento, per cert). A estones tiro dignament, a d’altres baixo de la bici i agafo les pujades amb la bici al costat i a d’altres vaig de paquet al tàndem i deixo que el Jordi faci tota la força (amb el seu vistiplau). També porto molta estona la bici infantil de la Mia perquè ella pugui anar al tàndem. Anem parant a fer fotos i vídeos però igualment, per mi, Doña Sofà, és molt dur. La resta de la família ho porta de cine, també ho he de dir. De tota manera val molt la pena, la veritat: el pont és preciós i al menys una vegada —dos ja trobo que és totalment innecessari– és molt millor creuar-lo en bicicleta que caminant o en cotxe.
L’entrada a Sausalito és una monada, amb la muntanya plena de casetes a l’esquerra i el passeig marítim i el mar a la dreta. Allà aparquem les bicis i busquem desesperadament un lloc per dinar, ja són les 16h, ja que el trajecte s’ha allargat unes 3 hores. Prenem una hamburguesa i un gelat i quan ens disposem a descansar una mica a les roques del passeig ens adonem que se’ns ha escapat l’últim ferry bo (el que ens permetia tornar les bicis a temps i a on tocava, sense haver de pedalar gaire). Abocats a pagar multa per incomplir l’horari i a sobre a fer un recorregut considerable, decidim tornar en taxi, a lo grande (100 $). Ens toca un taxista negre, guapíssim i estilós, que escolta música negra i estilosa i que mentre condueix balla molt subtilment, amb aquella gràcia natural que tenen els de la seva raça. Al final tot acaba bé, tornem les bicis on time i santes pasqües. I cap a l’hotel, sense sopar ni res. Abans d’adormir-se, la M. em confessa que ja té certes ganes d’estar a Barcelona. “Ets de les meves, reina”. Un petó i bona nit, princesa.
Últim dia! Doncs va, anem a veure les Painted Ladies, unes cases victorianes que hi ha en mig de San Francisco i que no entenc gaire per què són una atracció turística. Fins que hi arribo. Les cases en sí mateixes són boniques però casi són el de menys, el que és preciós és que tinguin els rascacels del barri financer just al darrera i la magnífica Alamo Square al davant. Aquesta plaça, un parc enorme situat a un turó elevat, està plena de verd i d’uns arbres immensos i és realment bonica. Baixem fins a Duboce Park, esmorzem i ens dirigim a Castro, el barri gai de la ciutat (i primer barri gai d’Estats Units). És un barri amb gràcia i encant, amb cases i locals monos, amb banderes gais a tot arreu i on tot gira en torn al tema de l’homosexualitat.
Per últim caminem per un carrer immens i sense cap interès que, després d’una hora i mitja aproximadament (no passa ni un taxi), desemboca al centre de la ciutat on, per primera vegada, veig molts homeless i gent penjada. Entrem a algunes botigues, els nens volen comprar-se alguna cosa, el Jo. visita Apple i ens prenem un hot dog callejero boníssim. Això s’acaba, recollim maletes a l’hotel i cap a l’aeroport. Ens toca un taxista de Guatemala que parla molt i acaba totes les frases amb tres o quatre “sí” que van perdent intensitat: “Mi esposa es de El Salvador, SÍ…. Sí…. sí”.
10 hores de vol i Barcelona, i casa nostra, quina emoció estar aquí de nou, també. El Jo. no ho entén, però per mi tornar a casa és una part molt feliç de qualsevol viatge, independentment que m’ho hagi passat molt bé i hagi estat molt feliç fora, que és exactament el cas. I fi de l’aventura, d’aquest VIATGE amb majúscules, que espero que tots guardem a la bossa de bons records que ens ha d’acompanyar tota la vida.
P. D. – Collons, quanta lletra junta: es veu que tenia ganes d’escriure!
A quatre mans, a quatre veus 
