Bona Mandra i Feliç 2015

Ja fa uns quants anys que em posseeix l’esperit de la mandra només començar a intuir les festes de Nadal —sospito que s’ha carregat l’esperit nadalenc i l’ha enterrat molt lluny de mi— tot i que reconec que abans el tema encara era més esgotador i jo i els meus nervis de metxa tremendament curta el portàvem bastant pitjor que ara. Tenia molt més trajín per les festes, més cases on anar, tot el dia amunt i avall, i els desplaçaments eren molt més pesats, degut a l’existència de bebés amb horaris poc flexibles, alimentacions diferents de tothom i necessitat d’ordre i pau (per no parlar d’aquella enorme quantitat de coses que carreteges amunt i avall quan tens un bebè: panyals, tovalloletes, chupete, vàries mudes, la manteta, el babero…). Mai vaig estar una mare d’aquelles tan laxes i adaptables que carreguen la seva prole sota el braç mentre fan exactament el mateix que feien sense nens, a l’hora que prediquen serenament que la seva vida no ha canviat ni una mica des dels naixements de les criatures. Quin horror, per favor! La meva ha canviat moltíssim, des del primer segon de vida del meu primogènit i in crescendo conforme ell es feia gran i els seus germans naixien i, a su vez, creixien, i trobo que què menys, cony, no pot ser de cap altra manera!).

Ui, ¡hola, Cerros de Úbeda!

Segueixo amb el Nadal. M’estressa. Tot i que ja no tinc nens tan petits m’agobia moltíssim, en general, i això que encara no m’ha tocat mai ser l’amfitriona i responsable de cap d’aquelles comilonas multitudinàries i casi immorals tan característiques de l’època i vaig de convidada tant el 24 com el 25 i el 26. És a dir: que no foto ni cop, en aquest sentit, i ja és molt —no em vull ni imaginar el dia que hagi de fer sopa o canelons per a 15 o 20 persones—, però el que més m’estressa, en realitat, és el tema dels regals. M’hauria de fer il·lusió? Potser sí, però no me’n fa perquè per mi ara es tradueix en un plus de feina altament desagraïda i amb la que tampoc estic gaire d’acord, que comença ja a finals de novembre dirigint cap a la meva pròpia conveniència les cartes als reis dels meus fills (amb més o menys subtilesa, depenent de quin dels tres es tracta, i amb la boníssima intenció de mirar d’evitar grans decepcions i d’ajustar les interminables demandes a les possibilitats reals). Continua durant la primera quinzena de desembre, especialment a partir de la Puríssima, sempre fent-me càrrec (del primer a l’últim pas) dels regals col·lectius, distribuint les llistes dels nens de manera equitativa i raonable entre avis i padrins, preguntant, indagant, buscant, comprant i amagant per tot arreu obsequis per a tothom, anant posant fre, em temo que a base de mocs molt poc nadalencs, a les angoixes de la meva mare —que sempre troba que no n’hi ha prou—, donant idees a tothom sobre regals aliens, comprant joguines per als nens de part d’altres persones, gastant quantitats indecents de diners que no tinc, patejant-me tota Barcelona per trobar aquella cosa específica que a no sé a qui li fa tantíssima il·lusió, més els cinc regalets de l’amic invisible del dia 25 —toca’t els ous—, fent malabarismes per intentar que la quantitat i el valor dels regals que els nens rebran a casa per reis, i el volum, si pot ser, siguin més o menys similars, i la xocolata, i els caramelets, i el carbó, i…

El tema culmina la vigília de reis: passa aquell dia tan tonto i de tant histerisme infantil (que repercuteix directament en el meu personal), ves al carrer Pelai a veure la cabalgata, fes-te un lloc per a tu i per la família entre la multitud, aguanta impassible els insults de la gent que s’ha plantat allà a les 16h i acaba en una posició menys avantatjosa que la teva, controla que cap carrossa xafi un dels teus fills quan es llancen a la carretera per agafar un caramel trencat de La Vanguardia, mira la cabalgata (això m’agrada, la veritat, sempre és molt bonica), torna a casa anxovadeta dins un vagó dels FFCC, sopa, mira una pel·lícula amb els nens, envia’ls a dormir i espera una llarga estona fins que s’adormin molt adormits. Tardíssim, recopila els regals amagats per tot arreu, sense fer soroll, munta-ho tot, embolica alguna cosa, col·loca-ho tot al voltant de les sabates, prepara els plats amb chuches i carbó, llença el pa que els nens han deixat per als camells, deixant unes molles com per donar més credibilitat al tema, buida les copes dels reis (també deixant-ne uns culets desiguals pel mateix motiu), amaga els dibuixos que ses majestats s’han d’haver endut, vigila que no vinguin els nens i constata amb desesperació que sí, que aquest any també, que al teu marit, absolutament despreocupat respecte al tema fins al moment, li sembla tot malament: “Només aixòòòòò? Pobreeeets. I això d’on és, dels “xinos”, no? Ja es veu! I aquestes coses no les emboliqueeees?”. Etcètera, etcètera, etcètera.

Em salto la meva resposta/ reacció, perquè no vull que aquest post contingui cap mena de violència, així com el dia de reis en sí mateix, que és de traca i mocador, un terrible sinsentido durant el que tots, però especialment els nens, ens tornem com robots agilipollats dedicats a obrir regals compulsivament —“Què més? I què més? I què més?…”—, sense casi ni mirar-los. Ui, i la guinda de la mandra: els canvis! El Nadal sempre genera canvis, fruits d’errors i desencerts (que a vegades són fins i tot ofensius: encara recordo un any en què els reis em van portar unes bambes del 36, tenint una llesqueta del 41. Raro, no?).

Ja sé que això no és un problema a la vida ni res que se li assembli, ho tinc claríssim, ¡ojalá todo el mundo pudiera llorar por mis ojos!”, però no puc evitar sentir certa mandra davant el tema i tampoc sé veure on collons està la màgia del Nadal, francament. Amb la saturació de regals que comprem bàsicament provoquem que es converteixin en objectes sense valor que sobresaturen els espais i que sacien una mena de set patològica que no reporta casi ni satisfacció i que ens torna desagraïts. Els nens ho viuen amb il·lusió, sí, clar, però després tampoc vibren gaire amb res, ni ho valoren especialment, i troben que quan una cosa es trenca doncs ja la tornarem a comprar o la tornarem a demanar als reis, i no deixen de dir cíclicament la casi-insultant-frase “m’avorreixooooo”, per moltes opcions que tinguin. Ara no faré veure que vaig tenir una infantesa espartana, seria mentir descaradament, però per a mi el Nadal no era una vomitera imparable de regals, i recordo perfectament la necessitat de jerarquitzar i el no poder-ho tenir tot sinó només algunes de les coses que havia demanat, després d’haver-les triat amb una mica de carinyo i no massivament, com fan els meus fills. Cada any observo el show, cada any em poso d’un malhumor espantós i cada any juro que serà l’últim, que les coses han de canviar. I l’any següent hi torno a caure de quatre potes, no només consentint l’espectacle sinó també participant-hi activament! Tot plegat és tremendo! (tan tremendo, que normalment el dia 7 de gener agafo la porta de casa per tornar al món de la supply chain amb veritable il·lusió, i el dia 8, amb la tornada al col·le, entre relamidas, frotadas de manos i salts d’alegria ja ni el comento).

A vegades em sorprenc calculant els anys que em queden fins que la Mia sàpiga de què va això del Nadal (el Jan evidentment ho sap perfectament, i el Toti també, però insisteix en no parlar obertament del tema) i salivant davant del resultat: molt poquets. Penso que llavors tot canviarà considerablement, rebaixant la immoralitat i absurditat del tema i també el meu estrès i la meva mandra, però reconec que aquest pensament, com tants, em provoca mala consciència (vella coneguda amiga). Tampoc descarto, més endavant, ser la típica vella súper entregada a la causa nadalenca, podria molt bé ser així (de fet no em costa gens imaginar-me amb el cap totalment blanc i una pandereta a la mà, entonant “Hacia Belén va una burra, rin, rin, yo me remendaba yo me remendé, yo me eché un remiendo yo me lo quitéééééé”, davant la mirada horroritzada de marit, fills i néts).

En qualsevol cas, fruit de la meva necessitat patològica de matisar les coses després d’haver-les afirmat amb gran contundència (i que té molt a veure amb la meva ja esmentada tendència cap a la mala consciència), em veig obligada a fer una llisteta de coses que sí que m’agraden del les festes de Nadal: les reunions familiars (entre altres coses perquè en alguns casos són l’únic dia de l’any en què veig certs cosins i tios); els “¡Ponga, Ponga!” indiscriminats del dia 25, la sopa i carn d’olla de la mamà, el torró de crema cremada, el de coco i aquell de boletes de colors que encara no he entès de què és; les converses i riures del dia de Sant Esteve, que s’allarguen fins la tarda/ vespre, amb les galtes i les orelles incendiades (conseqüència de la ingesta constant de Viña Esmeralda i de l’agradable temperatura tropical de la casa de la Maria i el José Miguel); enganxar ¡Qué bello es vivir! fent zàping, tornar-me-la a empassar i tornar a plorar; el nostre arbre de Nadal/ pallet d’aquest any, copiat de Pinterest i elaborat amb l’ajuda dels nens, emocionadíssims amb el tema, però amb gran dificultat (recordem que tinc mans que semblen potes); l’edició júnior de MasterChef, que és un programa molt distret però que sobre tot vol dir els cinc junts tirats al sofà, entrellaçats d’alguna manera, compartint feliçment i amb complicitat un mateix moment (això sí que és màgia pura!).

I segur que alguna cosa més.

En fi, que Bona Mandra a tothom i feliç 2015.