The process of the balls (= el procés dels collons)

El dimecres venen unes noies de fora a treballar tres dies al despatx i hauré de passar moltes hores amb elles. Una és americana, l’altra alemanya. Segur que en algun dels àpats que compartiré amb elles em cau alguna pregunteta sobre el procés dels collons i no vull que m’agafi per sorpresa. Serà francament difícil contestar en el meu anglès macarrònic i macrodeficient, però miraré de donar-ho tot.

A veure, he decidit que els diré el següent:

In my opinion…

-Fa uns anys, l’independentisme era un tema molt minoritari, pràcticament inexistent, sostingut per quatre gats, ja de certa edat, que havien patit de primera mà la repressió del franquisme (serien els únics independentistes que podria arribar a entendre), per les seves famílies i per alguns casos aïllats de gent amb unes mires francament curtes (condició sine qua non per combregar amb qualsevol nacionalisme).

-Catalunya és una comunitat autònoma que sempre ha estat molt orgullosa de ser “diferent”: llengua i cultura pròpia (eternament elogiada. Per la gent d’aquí, clar), història, art, riquesa, indústria, etc. Sempre ha mirat amb certa superioritat la resta d’Espanya, desenganyem-nos, i ha enaltit (ensalzado) desmesurada i indiscriminadament (i per mi també de manera molt vergonyosa) tot allò que és català pel sol fet de ser-ho.

(Until here: are you following me, girls?)

-També és veritat que Catalunya paga més impostos que cap altra comunitat a Espanya i després en rep molt pocs de l’estat i això no és molt just (tot i que no seria una mica que el ric paga més impostos que el pobre?). Bé, l’economia no és el meu fort en absolut, que quedi clar, em sembla que arribats a aquest punt, els hauré de deixar anar un: I can’t deepen in this field, girls, to be honest. Sorry. (Perquè si parlant anglès no deixes anar algun sorry de tant en tant, clarament no estàs parlant anglès).

Segueixo:

Diria que tot es va desencadenar per una revisió de l’Estatut de Catalunya, que no passava per l’independentisme però proposava més autosuficiència en l’àmbit econòmic. A partir d’aquí, i al llarg dels anys, la clau: el govern central del PP s’ha dedicat a negar qualsevol petició de major autonomia (o, directament, qualsevol petició provinent de Catalunya) i a putejar tot el que ha pogut, les coses com són, a tots els nivells possibles i sovint pixant fora de test. Yes, this is like this, girls. Bàsicament s’ha instal·lat en la negativa sistemàtica, ha xinxat i ha fet d’element incendiari, col·laborant, però, en generar l’efecte contrari: transformar molts no-independentistes en independentistes.

I a Catalunya? Què ha passat? Ha passat que el partit que havia estat governant uns 30 anys gairebé consecutius (amb una petita pausa) ha perdut credibilitat, la gent comença a qüestionar-lo, sent que el seu barco s’enfonsa: la gestió de la crisi econòmica per part del govern autonòmic ha estat lamentable, dedicant-se a practicar retallades essencialment en àmbits intocables com la sanitat o l’educació, ha sortit a la llum que a CIU hi ha els mateixos corruptes que a la resta de partits, que fins i tot els més honorables (i les seves famílies) són uns lladres de merda sense escrúpols… “I llavors què fem, xatos?”, es devien plantejar. I algun il·luminat va tenir una idea: “amaguem-nos sota l’estelada, desviem l’atenció de la gent, que se n’oblidin de tot! I així ho van fer, ni cortos ni perezosos (aquí els soltaré: “never one to miss a trick”, es veu que es diu així, en anglès. Quedaré com una queen). I, la gran sorpresa: els va sortir bé; bastant bé, diria!

-Are you, kidding me, Anna? Em dirà, segurament, alguna de les meves interlocutores. I jo mouré el cap en senyal de negació i amb solemnitat al rostre. Potser aprofito per beure un glop de cervesa abans de proseguir.

A partir d’aquí: tot val, todo vale, anything goes.

Que de sobte som els més independentistes de Catalunya, quan el nostre partit mai a la vida ho ha estat? Venga!

-Que cal que ens agafem de la maneta amb partits polítics amb els que no només no som afins sinó que som diametralment oposats i amb qui només tenim en comú l’independentisme (en el nostre cas, recentment adquirit)? Avanti!

-Que per formar govern ens hem de sotmetre a un grup de radicals antisistema l´únic projecte del qual és ser independents i carregar-se indiscriminadament tot el que ja està establert? Why not?

-Que, quan ja està vist que la gent ha picat i ens està seguint bastant, ens convé netejar-nos una mica la cara de corrupcions i del nostre passat no independentista? Doncs res, amb dos collons, ens canviem el nom, posem un president que triem nosaltres a dit i aquí no ha pasado nada (total: la penya ens continua aplaudint).

-Que hi ha algun conseller/ a que no està d’acord amb el brusc viratge del seu partit/ govern i gosa qüestionar alguna cosa: destitució, guapo/ a. Igual que als mitjans oficials del procés, TV3 i Catalunya Ràdio: que hi ha algun directiu que no està per la labor? Porta i deixa el teu lloc a algú que sí que ho estigui.

-Que és necessari que ens passem pel forro la constitució, la legalitat, els drets parlamentaris i tot el que calgui? Doncs som-hi, som-hi, som-hi!

Segur que els “som-hi” acompanyen els copets a l’esquena i les carcajadas quan decideixen que muntaran unes sessions de teatre amateur (9N, 1O) ja sabent que no van enlloc però jugant amb la gent, que ha resultat tenir unes tragaderas de la hòstia (per no dir una altra cosa. Beeeee, beeeeeee, hiaaaaaaa, hiaaaaaa. Ai, sorry, que se m’escapen les onomatopeies!!!). Me’ls imagino perfectament: “Ei, sobre tot, nanos, recordem les paraules clau abans d’acabar la reunió, aquelles que hem d’incloure al nostre discurs tant com puguem: democràcia, el poble català, llibertat, decidir. I referèndum amunt, referèndum avall, encara que aquesta farsa que estem muntant no compta amb cap dels requisits essencials dels referèndums de veritat, dels legals”.

En fin, Pilarín (em sembla que això els ho diré en castellà, no sé si entendrien Finally, Pilarín), a aquestes alçades del monòleg em sembla que hauré de deixar-me de paraules i posar-me a emular directament El grito de Munch. Potser l’acompanyaré d’un o vàrios Oh, My God!

M’ho pensaré.

3174501470127809257_

Anuncis

Fa uns dies vaig tornar al Liceu

Fa uns dies vaig tornar al Liceu.

[En realitat, ja fa més d’un mes; m’ha costat moltíssim acabar aquest post].

“Rigoletto”, casi res.

Era la primera vegada que hi anava des de la teva mort, la segona des del diagnòstic de la teva malaltia: recordo com si fos ahir l’esforç infrahumà que vaig haver de fer per comportar-me amb normalitat. No havies pogut venir a veure “I Capuleti e i Montecchi” perquè havies començat a patir els efectes secundaris de la medicació que estrenaves aquell dia —primera dosi, primers efectes—, però jo vaig anar-hi igualment, sense tu. Mesos abans, m’havies regalat una entrada al Liceu perquè jo t’havia dit que em feia molta il·lusió anar a veure aquesta òpera en concret: quedar-me amb tu no era una opció i, a més a més, estàvem immersos en la fase de l“aquí no pasa nada”, motiu pel qual renunciar a aquella entrada hagués estat d’un fora de lloc molt sospitós. Així que vaig anar sola al Liceu, amb una angoixa i una tristesa tremendes, i allà em vaig trobar amb els teus amics i companys de llotja, i vaig haver de fingir un optimisme i una serenitat que no sentia (que era impossible sentir, donada la quantitat d’informació de què disposava i la seva poca ambigüitat), obligant-me a mostrar enteresa davant d’una representació operística especialment emotiva —l’òpera que m’agrada m’emociona per sí mateixa, independentment del meu estat anímic, però aquesta és una de les que més.

Però tornem a fa uns dies, al “Rigoletto”.

Per a mi era una prova de foc.

Hi havia pensat molt, en aquest moment. O potser no tant en el moment precís de tornar al Liceu un cop haguessis mort sinó en com canviaria la meva relació amb l’òpera quan tu no hi fossis. Estava convençuda que em resultaria insuportablement emotiu escoltar-ne, doncs la tinc totalment associada a la teva persona des de sempre, des que tinc ús de raó. No em costa gens visualitzar-te escoltant òperes, encara en vinil, ni assegut al sofà del teu pis d’Aribau, mostrant-me les teves àries preferides (“fixa’t que és bonic, això”), ni cantant-ne una caminant pel carrer (aquesta és l’escena: tu i jo circulem per l’acera i comences a entonar una ària mentre camines. Sempre arriba un moment, però, en què et pares i estires el braç dret fins que la mà et queda a uns 50 cm de la cara. La mà queda suspesa a l’aire, només efectuant petits rebots per emfatitzar el que cantes. Més tard o més d’hora, depenent del que duri el moment àlgid de la teva interpretació, la mà dibuixa un arc imaginari cap a la dreta, poc a poc, a “lo torero” i finalitza el moviment coincidint amb el final del recital. Reprenem, llavors, la marxa, jo morta de vergonya però també de riure). Tu vas ser qui em va introduir al món de l’òpera, qui em va regalar els primers cassets, qui em portava a veure representacions en directe (al Liceu, a la Faràndula de Sabadell, al Fortuny de Reus, a l’Escala de Milà, al Regio de Turín…), qui em va donar la pista sobre la superioritat de Verdi. Tu i l’òpera, agafats del bracet.

Però la sorpresa ha estat que tot i que —per descomptat—, ploro cada vegada que escolto òpera (potser una mica més del normal), també li he descobert un efecte màgic que li agraeixo enormement: em transporta al tu enèrgic, fort i apassionat i m’allunya de l’ocellet fragilíssim en què t’havia convertit la malaltia. T’allunya de la imatge que conservo del tram final de la teva vida i que em pensava que mai aconseguiria esborrar de la primera línia del pensament. I per això, lluny del meu pronòstic, ara escolto molta més òpera que mai. I, a més, disposo d’una troballa pòstuma que em va fer molta il·lusió descobrir: tenies un ipod, que algú et devia gravar m’imagino que de cara a un viatge, amb una selecció d’àries indubtablement dirigida per tu: totes són interpretades per Corelli i, la majoria, pertanyen a òperes de Verdi. Escoltar aquest directori és com tenir-te al costat dient-me contínuament “fixa’t que es bonic, això”. Ara, els meus trajectes caminant pel carrer, que és quan escolto música amb auriculars, van carregats de llàgrimes però també de somriures i d’absurdes mirades al cel. (Un altre dia faré una llista de totes les coses absurdes que faig des de la teva mort. Coses sorprenents, que mai hagués pensat que faria, però que d’alguna manera sento la necessitat de fer).

Però ara torno al Liceu, al “Rigoletto”, que al final ha tingut ben poc protagonisme en aquest escrit.

Va ser un desastre, la veritat. El baríton, Carlos Álvarez, va estar molt bé, però la resta no, i ell, pobre, va quedar molt deslluït per culpa dels altres. En general va ser com un seguit de despropòsits: el tenor va fins i tot entrar a deshora en una ària i a continuació va mig caure per l’escenari i li va trepitjar el vestit a Gilda, a qui li va faltar poc per quedar en bragues allà al mig. Tot això va teure molta emotivitat a la nit, la veritat, i jo ho vaig agrair perquè no vas deixar d’estar gens present entre nosaltres (diria que tothom a la llotja et tenia en ment), però amb termes més festius. Jo, per exemple, t’imaginava tota l’estona fent comentaris sobre l’escenografia, el vestuari o el tenor, estic segura que el seu físic no t’hagués passat desapercebut i hagués propiciat vàries frases teves que haguéssin desencadenat vàries carcajadas meves).

Em faltes molt, papà.

He de deixar de penjar escrits dirigits a la teva persona, sóc conscient que em fan bastant boja però ara mateix no me’n puc estar.

papàpost

He trobat aquesta foto tan mona i m’ha semblat molt adequada per al post. Els nens, atònits, observen una interpretació operística de l’avi (Ella giammai m’amo). Deu ser fa 5 o 6 anys.

Les nostres plantes de Nadal

Volia que fossis present al meu bloc, volia dedicar-te unes línies però que no ens despullessin gaire, que no fossin molt íntimes, i he xocat amb una imatge que m’ha estirat un fil del pensament: les nostres plantes de Nadal, la teva i la meva, ara totes dues al meu menjador.

Ens van arribar de la mà del Lel qui, cada any, a mitjans de desembre, té el bonic detall de regalar-ne una a cada veí de l’escala.

A la meva li vaig dedicar una mirada justeta, sense gaire interès; sincerament no estava gens per plantes, ni per Nadals, ni per res. Vaig trobar-la ja al menjador, el Jordi la devia entrar, i allà es va quedar, amb “celofán” i tot, un parell o tres de dies.

La teva, en canvi, que vam recollir de l'”alfombreta” del replà tornant de la Vall d’Hebron (amb aquell desànim i aquella tristesa amb què arribàvem de l’hospital en aquella època, amb aquell esgotament brutal teu, només endolcit per la imminència de poder desvestir-te i recuperar la comoditat recollit en aquell menjador que havies convertit en un santuari de confort i estètica i també amb el gran consol de trobar-te a la distància temporal màxima respecte a la següent visita), es va convertir immediatament en un símbol. O més aviat al revés: me la vaig prendre com a objecte de culte per impedir precisament que es convertís en un símbol.

Igual és que tinc molt gravat un dels relats d’O. Henry que forma part de la pel·lícula Lágrimas y risas, pot ser perfectament.

La vaig col·locar al moble de davant del sofà, entre la tele i el llum, al centre del teu camp de visió, i m’hi vaig dedicar amb unes ganes totalment insòlites en mi tractant-se d’una planta: mai a la vida havia cuidat un ésser vegetal amb tanta motivació. Jo, que només puc tenir cactus i plantes crasses d’aquelles que són pràcticament immortals, a la teva planta li dedicava atencions diàries: comprovava si la terra era humida, la regava, n’arrencava les fulles que groguejaven per la calefacció, recollia les que havien caigut, seques, sobre el moble… No volia de cap manera que es fes lletja (com s’estava fent la meva al pis de dalt, tot i que ja li havia tret l'”envoltori” i havia començat a regar-la, de tant en tant) ni que es mostrés deslluïda. El meu propòsit era mantenir-la vermella, llisa i hidratada, vigorosa, alegre, viva: volia impedir que davant la visió de la ponsètia decaiguda pensessis que s’anava deteriorant igual que tu, que us pansíeu simultàniament. No volia posar-te aquest pensament en “bandeja”.

I quina tristesa el dia que em vas dir: “oi que està sortint una altra planta?” Vaig aixecar-me per comprovar-ho i era veritat: a la dreta, hi naixia un tronc nou. “Sí, i tant”, et vaig contestar. Però no vaig atrevir-me a mirar-te, vaig preferir no comprovar si et brillaven els ulls, perquè d’haver-hi trobat una llumeta em sembla que no hagués pogut seguir amb la comèdia de falsa normalitat que acostumàvem a protagonitzar tots dos, sota la teva direcció. Vaig canviar ràpidament de tema, com sempre feia, com sempre fèiem, cada vegada que ens semblava que ens estàvem acostant a un tema delicat o emotiu. En sabíem molt, de seguida ens recomponíem de nou i ens concentràvem en la següent banalitat. Després, això sí, les abraçades i els petons parlaven per si sols.

Seguiré cuidant la teva planta i la meva, no crec que s’arribin a igualar a l’alça, com a molt a la baixa. En realitat dubto molt ser capaç d’aconseguir que visquin tot l’any i que tornin a ser boniques el Nadal que ve, però ho intentaré amb més èmfasi que els altres anys.

I a tu, papà, no cal que et digui que et recordaré i t’enyoraré tant com t’he estimat: moltíssim. Una barbaritat.

Mil petons, mil riures i quatre mil donuts

No em marxes del pensament, Janvergés, de cap de les maneres, ni del cor, per descomptat. Als dos llocs hi tens i hi tindràs sempre un espai reservat, i em sembla que parlo en nom de tots els qui, de més lluny o més a prop, t’hem vist “créixer” (entre cometes, naturalment: en realitat, només t’hem vist començar a créixer. Que absurd, quin despropòsit de la vida, o de la mort, consentir que algú deixi de créixer amb només 12 anys!).

Sempre he pensat que la mort petrifica alguns records, convertint determinats trossos de vida que en circumstàncies normals el temps faria desaparèixer de la memòria, abans o després, en material totalment indeleble. La mort s’emporta les presències, però alhora projecta una font de llum permanent sobre moments, vivències, anècdotes, veus, riures, imatges, sensacions, etc. per assegurar-se que els qui hem estat allà, compartint algun d’aquest fragments de la vida amb els que se’n van, no ens n’oblidarem mai.

Sé segur que sempre recordaré vívida la teva veu i la teva entonació —moltes vegades amb un puntet d’indignació teatral—, les teves mans, petites i enèrgiques, les teves galtes tan summament “petonejables”, el teu sentit de l’humor, aquell posat tan típic teu, deliciós, mig “enfurruñado”-mig a punt d’escapar-se’t el riure. Em quedo amb els petons que et feia i amb els que et “convidava” a fer-me cada vegada que ens vèiem, casi sempre al carrer Muntaner o al parc Moragas. I guardo també, com un tresor, el que vaig anar recollint intent rere intent de fer-te riure: a vegades, sovint, un “que pesada!” acompanyat d’un esbufec que et posava el serrell a ballar (només et faltava dir: “Santa paciència!”). En altres ocasions, un mig somriure de costat, enigmàtic i seductor, i d’altres el teu superriure, marca Janvergés: un riure entregat, sense cap resistència, amplíssim, que et feia brillar els ulls i arrufar molt el nas en un gest molt característic, i que a vegades acompanyaves de dos o tres aplaudiments i d’un signe d’aprovació amb el polze.

El Toti va escriure en un peu de foto que et va dedicar la setmana passada que “havies pirat”. No sap on, però té claríssim que ets en un altre lloc. I jo també n’estic convençuda.

Allà on siguis: mil petons, mil riures i quatre mil donuts, príncep.

img_5338

Piñako GO!

Una madre de familia contusionada, sentada en el sofá de su casa, con un ordenador portátil en el regazo. Sonríe, aunque los puntos de dolor (leve, leve) se están empezando a definir (el extremo de la palma derecha le hace “chup-chup”, y el dedo pequeño parece una morcillita de Burgos de negra y tersa piel). La sensación de ridículo absoluto por fin está remitiendo y también celebra tener algo que escribir en su blog (que últimamente parece el desierto del Sáhara). Además, otro motivo de satisfacción: Zubat ha ido a visitarla y ha recibido su merecido castigo. Cosas del destino, supongo. Ha osado colarse en su salón mientras ella tecleaba estas líneas en el ordenador y finalmente está en el saco, junto a todos los demás. Ahora ella ya puede anunciar a sus hijos que es Nivel 5, camino al 6.

Unas horas antes, a primera hora de la mañana…

La misma señora, ya no se le puede llamar chica, camina por el lado montaña de Ronda General Mitre, casi llegando a Mandri. Se esfuerza en proyectar normalidad, incluso finge cierta dignidad pero, pobrecita, no engaña a nadie, se nota que está claramente turbada. La piel facial luce granate, parece estar a punto de reventar de puro sofoco, y la boca se tuerce en un rictus extraño, generado por la batalla entre una sonrisa que quiere manifestarse y una tensión nivel extremo que no se lo permite: en definitiva, está pasando muchísima vergüenza. De vez en cuando, se sacude la camiseta negra con brío, sobre todo en la zona pectoral, de la que se desprenden volutas de polvo y suciedad (al sobresalir un poco –muy poco, francamente–, ha pillado más mierda del suelo. Afortunadamente, la marca de la cuadrícula del pavimento urbano ya no es visible).

Unos metros atrás, en la esquina Muntaner/ Mitre, durante los minutos anteriores…

Un par de manzanas Pink Lady rodando calle abajo, tres paquetes de magdalenas en el suelo, una ensalada con queso de cabra boca abajo, apiñada sobre la tapa de celofán de su envase. Monedas, caramelos, llaves y el móvil, un poco más allá y todavía encendido. Ella, nuestra protagonista, ya está agachada, de cuclillas, recopilando el contenido del bolso e intentando remeterlo todo a gran velocidad. Un instante de lucidez; lo primero, máxima prioridad, apagar el móvil: cuanta menos gente conozca el porqué de su accidente, mejor. Y vaya con el bolso, se diría que quiere boicotearla, alargando el mal rato que está pasando; de repente su lona parece de mantequilla, no hay manera de que aguante lo que siempre aguanta tan ricamente.

Afortunadamente, lleva el pelo suelto y mojado, lo que favorece que varios mechones le tapen el rostro durante su recolecta de comida y objetos personales. Además, está escuchando música con auriculares a todo volumen, y al estar aislada disfruta un poco de la ilusión infantil de que nadie ha visto ni escuchado su caída. Qué ridículo, por favor. Y cómo le duele la mano. De repente, en plena lucha con las huidizas manzanas, dos constataciones. La primera: la escenita ha tenido lugar delante de una granja/ panadería con amplios ventanales que dan a la calle y hacia los que están enfocadas todas las mesas del local. La segunda: los coches y motos parados en el semáforo de Muntaner/ Mitre, que han presenciado su caída, le están viendo, además, el medio culo blanco que, al estar agachada, asoma por encima del pantalón. Doblete, oigan. Pero, por supuesto, no se va a girar para comprobarlo. Se levanta y empieza a andar, la mirada fija hacia delante, el cuello rígido como si llevara collarín.

Dos minutos antes, en la otra acera de Muntaner…

Nuestra cuarentona, camino al trabajo, espera el cambio de color del semáforo, móvil en mano. Lo lleva encendido desde que ha salido del supermercado, donde ha comprado lo que tomará en el despacho a la hora de comer y alguna provisión extra, pero mantiene su pantalla apretada contra la pierna mientras circula: la verdad, siente cierta vergüenza, como si estuviera jugando a muñecas o preparando una sopa ficticia en un cacharrito de hojalata mientras anda por la calle. Disimula, pues. Pero mientras espera en el semáforo, echa un vistazo a la pantalla. Todo está tranquilo. Su avatar, Annalavieja, descansa con actitud chulesca, apoyada sobre la cadera: sin novedades en el mundo virtual. En el real, en cambio, la luz verde del semáforo ya se ha encendido. Y de repente el móvil vibra: ¡por fin un Pokémon anda cerca! La señora mira la pantalla y sonríe ante la presencia de un Zubat Salvaje. Un lanzamiento de Pokeball y nada, Zubat sigue agitando sus alas libremente. Entonces recuerda el consejo de sus hijos: “Mamá, si giras la pokeball antes de lanzarla le das efecto y apuntas mejor”. Y en esas está nuestra protagonista cuando la punta de su zapato colisiona con la acera. Mal cálculo, señora. Antes de caer, durante el pretencioso caigo-no-caigo típico de cuando una está convencida de que va a poder mantener la verticalidad, se acuerda de cómo se rió de los japoneses que tuvieron que ser rescatados en el túnel de la Rovira, al que habían acudido a cazar Pokémons, e incluso imagina un titular en la prensa y el inicio del primer párrafo: “Conmoción cerebral por caída cuando cazaba Pokémons en las calles de Barcelona: Una madre de familia numerosa… “. Y paffff: lo ha intentado pero no consigue tenerse en pie. Al suelo. Cuan larga es. La toma de contacto ha sido casi absoluta: por los pelos, ha salvado la barbilla, los dientes. “Uf, eso ha sido una suerte” –piensa mientras se coloca bien las gafas, aposentadas cual bigote, entre el labio superior y la nariz, y se pone rápidamente de cuclillas.Una manzana rueda Mitre abajo (¿o se trata de una pokeball?).

Piñako GO! (o Yo cazaré Pokémons por vosotros).

 

En defensa d’una vida lliure d’esport (o, simplement, lliure)

Ja fa temps que em ronda un post a modo de mosca cojonera, que m’he anat apartant del pensament perquè em feia certa mandra, però avui se m’està dibuixant bastant nítid, sembla que vol veure la llum (o potser és que ja se m’han inflat una mica els ovaris?).

El tema és l’esport, l’esport dels collons o, en realitat, la gent, directament la gent, que em sembla que cada dia s’està tornant més imbècil i aborregada: al final, només existiran tres o quatre perfils de persones, com a molt, vista la falta de personalitat generalitzada i la facilitat malaltissa de molts per sumar-se indiscriminadament a les majories (aplíquese al tema de la independència de Catalunya, per exemple, ja comentat en un post anterior, o al tema que ens ocupa avui). I el pitjor és que aquest aborregament és mig sectari, no es limita a les accions sinó també als discursos, ja no n’hi ha prou amb fer una cosa: cal convèncer els altres que també la facin.

En fi, al trapo: l’esport.

No m’agrada. Ni una mica. M’avorreix de mala manera. Podria trobar-ne algun més distret de practicar que uns altres, això segur, però no n’hi ha ni un que m’interessi i sempre disposo de 30.000 opcions molt més atractives que posar-me a córrer o anar al gimnàs si compto amb temps lliure: llegir, resoldre el crucigrama de Fortuny, navegar per internet, fer sudokus, veure sèries, fer puzzles, jugar a jocs d’ordinador o a cartes, escriure, prendre el sol, etc. Tampoc m’agrada caminar, i menys per la muntanya (anada: costa amunt, mal d’esquena i de cuixes. Tornada: costa avall, mal de genolls i de peus). M’estimo més seure al sofà i entregar-me a qualsevol de les activitats ja esmentades que, aquestes sí, m’encanten.

I què? Quin problema hi ha? Què collons passa? Es veu que passa i molt. Es veu que sóc una rara avis, un perfil preocupant per a la majoria de la societat, una persona davant la qual la gent es pot permetre fer cara de fàstic, d’incredulitat i/ o de menyspreu en conèixer la informació: A l’Anna no li agrada cap esport!!!!!!!

[Mans al cap, ulls en blanc, boca oberta].

És veritat que l’esport és una activitat que practica gairebé tothom, en qualsevol de les seves múltiples varietats, d’una manera o d’una altra i per diversos motius: perquè és bo per a la salut (amb moderació!), perquè ajuda a mantenir la línia, perquè senzillament agrada i entreté, perquè hi ha gent que necessita esgotar-se i/ o competir, perquè està de moda, perquè brinda constants ocasions de marcar cony o paquet sota llampants peces de lycra, perquè regala oportunitats d’or per fer-se selfies i compartir-los a les xarxes (acompanyats de frases de motivació sobre esforç i superació i hashtags tipus #GoGoGo o #canyaaaaaaaa), etc. Sigui quina sigui la raó (o les raons, no són excloents) per la qual la gent s’aboca a la pràctica compulsiva de l’esport, totes tenen una cosa en comú: encoratgen els esportistes a sermonejar els qui no compartim la seva afició i a assumir el rol de reeducadors (de moral molt superior, per descomptat) dels no-practicants.

Descripció d’una situació típica, en la que m’he trobat moltes vegades: formo part d’una reunió social o d’una trobada espontània amb coneguts o amics (traient el meu grup d’amistats més íntimes, clar). Si aquesta reunió/ trobada és amb algun amic runner del meu marit la situació empitjora considerablement, hi ha més intensitat. En algun moment de la conversa sempre se’m pregunta:

—I tu què fas, Anna?

Òbviament, no se m’està preguntant a què em dedico professionalment sinó quin esport practico. I, davant la meva resposta, “res, cap”, arriba el moment d’obrir els ulls com plats i d’intentar “ajudar-me”:

—Has de començar corrent poca distància i poc a poc.

o

—I caminar? Has provat de caminar?

o

—I una mica de zumba amb les amigues?

o

—Has d’anar a la piscina una hora diària!

o

—Et recomano una gimnàstica passiva a base de descàrregues elèctriques que ha sortit ara…

Etc., etc.

Les possibilitats són infinites: n’he sentit de tots colors.

Se’m veu com una persona realment en apuros, quan jo mai he sentit el més mínim neguit, ni l’he expressat, per la meva no-afició a l’esport (només, en alguna època molt concreta i als meus allegados, buscant exclusivament l’efecte quemacalorías del tema, he manifestat la voluntat de posar-me a córrer regularment. Voluntat que s’ha evaporat després d’acabar de verbalitzar la frase, clar).

En certa manera és comparable a la ingesta de verdura: tothom sap que és necessari prendre’n per mantenir-se saludable, oi? Però jo, si veig que algú, en un sopar, es serveix pasta i carn i deixa l’amanida i el pebrot escalivat de banda, per dir algo, ni em passarà pel cap dir-li, despectivament:

—No t’agrada la verduraaaaaaa?

I llavors:

—Has provat d’arrebossar-la? I gratinar-la amb beixamel? I amb un toc de salsa de tomàquet? I refregideta amb all?

O, calla, un altre supòsit: que arribi a les meves oïdes que algú no és aficionat a la lectura! Podria donar-li uns consells:

—Mira, comença per una lectura fàcil i atractiva, amb dibuixos: tens algun Teo dels teus fills? Després pots saltar ja a una opció més completa però que no sigui carregosa, eh? Una mala selecció podria suposar un pas enrere! Què et sembla una aventureta d’Els Hollister o Los Cinco o un Diari de Greg? A continuació ja pots saltar a Corín Tellado o Federico Moccia…

En el meu cas personal hi ha un altre factor que no puc ometre: he estat víctima de l’abús de l’esport per part del meu marit, la qual cosa probablement me n’ha vacunat, en certa manera (tot i que, insisteixo, la base de les meves aficions sedentàries sempre ha estat molt ferma). En qualsevol cas, això segur, m’ha fet veure i viure en primera persona que l’esport (com tot abús) pot ser també molt perjudicial, crear “víctimes” colaterals i, en definitiva, ser font de disgustos i conflictes familiars. I he pogut constatar, amb molta ràbia, que l’esport està ben vist peti el que peti, que gaudeix d’una aprovació universal, que a una persona que corre o que fa molt esport mai se la jutja per córrer o per fer molt esport (cosa que em sembla francament lamentable).

He passat molts moments de la meva vida sola amb els meus fills petits, primer dos, després tres, perquè el seu pare estava fent una cursa, o havia d’entrenar per fer una cursa, o havia d’anar a recollir el dorsal per una cursa, o necessitava descansar perquè no es podia ni moure després de fer una cursa. Han estat moltíssimes hores, dies i caps de setmanes sencers mano a mano amb els meus fills perquè el Jordi participava a un esdeveniment esportiu, i puc assegurar que fins i tot la meva família, que m’estima, ha tendit a aplaudir cegament l’afició del meu marit. La pregunta principal de la trucada del diumenge sempre era:

—Com li ha anat al Jordi la cursa de Nova York (o Lisboa, o Sevilla, o Londres, o Mallorca, o París, o Sant Sebastià o La Isla de la Palma, o els Alps, o Madrid o Amsterdam o al Sàhara o Múnich o… ). L’ha acabat? Quin temps ha fet?

Ni la meva família ni aquesta gent que em dona tants consells per reeducar-me esportivament parlant m’han preguntat mai què em sembla que el meu marit administri el seu temps lliure sense tenir-nos en compte als meus fills i a mi (ojo: ho expresso molt sovint, encara que no m’ho pregunti mai ningú), ni com he viscut totes aquestes hores que en teoria són per passar junts, en família, ni com em senta, i com m’ha sentat tots aquests anys, la seva escala de prioritats vitals o la forma de gestionar la seva “afició” a l’esport. Tampoc ningú, a part de mi mateixa, sembla haver-se plantejat mai com seria la vida dels nostres fills si jo fes el mateix que fa el seu pare. En fi, no voldria posar-me melodramàtica, el que vull dir és que a tothom li ha fet sempre molta gràcia que el meu marit participi a maratons per tot el món i ningú l’ha jutjat amb una mirada gaire crítica per aquest fet. I per què? Perquè fa esport, i fer esport és saludable. I necessari. I boníssim per a la ment i el cos. I compta amb un beneplàcit social absolut, sense fissures.

La de vegades que, davant les meves queixes, he hagut de sentir:

—Nena, millor això que no que es drogui o surti de marxa tot el dia!

[¿Mande?]

Fa temps, després d’un llarg sopar on havia estat el blanc d’abundants mirades de desconcert i la receptora de multitud de consells sobre com iniciar-me en el món de l’esport per part de la resta comesals, tots ells molt esportistes, una noia que es veu que havia estat reflexionant molt sobre el pobre rumb que la meva vida, carent d’activitat física, havia près, em va dir:

—”Bueno”, però almenys tu llegeixes molt, no?

Li vaig dir que sí, que llegia molt i que era una persona amb vàries virtuts. I vaig ser suficientment astuta com per no verbalitzar la coletilla, no gaire amable, que mentalment tancava la meva resposta.

En fi, que tothom miri d’enriquir-se l’ànima com més li convingui/ complagui, procurant, sempre, tocar el menys possible els collons als altres. Estaria bé.

DSC_0102.JPG

ISLAMARTA

Fa unes setmanes, immersa en aquell espiral de compres compulsives pròpies de l’època nadalenca (espiral en el que cada any em cago i recago tot i que, al mateix temps, em reconec incapaç de no entrar-hi i de no participar-hi activament), carregadeta de bosses, vaig decidir agafar un taxi fins a casa.

Només sortir de l’Illa Diagonal en vaig parar un i immediatament després de pujar-hi i especificar al taxista l’adreça de destí, ell va iniciar una conversa telefònica apassionada i llarguíssima amb un altre senyor (no era manos libres, però jo sentia perfectament la veu de l’altre). Vaig considerar que parlaven en àrab i, tot i que sóc absolutament incapaç d’entendre ni una sola paraula en aquesta llengua, vaig sentir clarament, cinc o sis vegades, la paraula “Islam”.

I, sí, ho reconec: em va passar pel cap la idea d’estar en mans d’un terrorista islàmic! (Massa pel·lícules, hi estic d’acord, però, per sobre de tot, massa ignorància, també, com es constatarà més endavant).

Immediatament després que aquesta estúpida idea em creués el pensament, vaig decidir que no tenia cap sentit que dos terroristes diguessin molt la paraula “Islam”, encara que estiguessin preparant l’atemptat més cruent del món en nom d’aquesta religió, i després d’una anàlisi ràpida de les mans i el clatell d’aquell home, i de fixar-me bé en el to de la conversació, emfàtic, sí, però amb un punt de diversió, de picardia, vaig anar-me relaxant i acomodant en aquell taxi que, per cert, feia una pudor espantosa de cotxe-vell-amb-una-tapisseria-tremendament-viscuda.

—Deu estar parlant amb un cunyat sobre un altre cunyat: allò típic que dos són molt avinguts i el tercer és diferent i cada dos per tres criticat pels altres dos —vaig pensar.

I ell dale que te pego: “islam” per aquí, “islam” per allà.

Arribats a aquest punt (he de dir que la ciutat estava francament congestionada de cotxes, per la qual cosa el trajecte va ser llarg), vaig decidir que l’“islam” que sentia tota l’estona devia ser el final d’una paraula acabada en “is” enllaçat amb el principi de la següent, començada en “lam” o, directament, una combinació de quatre lletres que formava part d’altres paraules més llargues.

Llavors vaig pensar en una possible (però francament improbable) situació inversa: una persona estrangera que conegués el so i significat de la paraula “bala” en castellà, per exemple, també podria detectar-la constantment en qualsevol diàleg, fins i tot en una cançó infantil, i pensar-se que està escoltant un relat d’allò més bèl·lic:

Cucú cantaba la rana. Cucú debajo del agua…

O

Estaba la pastora, laralaralarito, estaba la pastora cuidando un rebañito…

O aquesta, ja directament per fer un infart perquè, para más inri, es tracta d’una cançó infinita:

Un elefante se balanceaba en la tela de una araña, y como veía que no se caía fue a avisar a otro elefante.. Dos elefantes se balanceaban en la tela de una araña, y como veían que no se caían fueron a avisar a otro elefante…

Total, que pensant en això, mentre mirava per la finestra del cotxe, concentrada i gaudint del silenci estrenat uns segons enrera, el taxista per fi havia penjat el telèfon, va i m’apareix en primer pla…. [redoble de tambores]… La mismísima Marta Ferrusola!

La Marta.

Caminava molt decidida, amb el bolso agafat amb força, i una expressió facial severíssima, que em va fer pensar en una tortuga amb bec, a punt de fotre un picotazo mortal a qualsevol presa que se li posés al davant, com deixant clar que no toleraria cap mena d’increpació o apropament de la ciutadania (em sembla que fins i tot si el motiu de l’apropament hagués estat saber quina és la millor època per plantar bulbs de tulipes, l’emissor de la pregunta hagués rebut).

Clar, que en aquell moment, mentre cantava mentalment “cucú cantaba la rana”, m’aparegués al davant la dona de l’ex molt honorable, amb el seu abriguet marró de senyora gran i la seva expressió de tortuga indignada, amb el coll llarg i ben separat de la resta del cos, em va causar tal sorpresa que se’m va escapar un sonor:

Mira! La Marta Ferrusola!

El taxista es va girar amb bastanta il·lusió (atenció: estàvem aturats en un semàfor), ja es veia que esperava veure per la finestra algun tipus de mite esportiu-televisiu, amb la qual cosa va quedar de pedra quan va veure una senyora amb el cabell blanc, vestida amb tota una gamma de marrons, ja mig d’esquena, i allunyant-se amb pas ferm del nostre taxi.

—¿Quién?

—Marta Ferrusola.

—Mi no conocer.

—Es la mujer de un expresidente de Cataluña, Jordi Pujol.

—¿Presidente? ¿Ahora?

—No, ahora no, antes, durante muchos años.

—Mi no conocer, no.

—Jordi Pujol es aquel presidente que nos robaba tanto.

—¿Ladrón?

—Sí, muy ladrón. Y su mujer y sus hijos tambén.

[Un incís: sí, ja en aquell moment, mentre parlava, vaig pensar que potser el meu relat, tot i ser veraç, pecava de cert simplisme, jajaja].

—Aaahhh —va afegir llavors, com si de cop ho hagués entès tot—. En mi país también pasar, esto.

—¿Cuál es su país?

—Pakistán.

[Aquí em vaig sentir francament avergonyida dels meus pensaments anteriors i de la meva ignorància: a Pakistán no parlen àrab, parlen urdú].

—En Pakistán muy normal que gente en poder robe. Y mi no entender, porque si uno roba para comer es bien….

I jo, com si fos la més “open mind” i tolerant del món:

—Síííííí, claro, claro, en ese caso está muuuuuy bien robar.

—Pero robar para tener más y más dinero no es bien…

—No, no, claro que no.

Vaig estar a punt d’explicar-li que en el cas de la família Pujol el descobriment públic de les seves fechorías havia estat especialment dolorós perquè socialment se’ls tenia molt associats al seny, a la integritat moral, a l’ètica, però —crec que amb gran encert— vaig optar per no afegir res més.

Aquell taxista encara va tenir temps, en el que quedava de trajecte, de girar-se dos o tres vegades per preguntar-me:

—¿Cómo era? ¿Cómo se llamaba? ¿Marti?

I jo:

—Marta, Marta Ferrusola.

Finalment vam arribar, i va deixar-me a la cantonada de casa amb cinc bosses a cada mà, 15 euros menys a la butxaca, un somriure als llavis i una anècdota que ja en aquell moment va començar a dibuixar-se com a esborrany d’un post per a aquest bloc.

 

imagen

 

Per a vosaltres

Aquest post és per a vosaltres.

En certa manera, tot aquest bloc ho és: mai escric directament per als vostres ulls però sempre tinc present —i espero no estar pecant de pretensiosa— que sereu futurs lectors d’aquests textos. Suposo que tard o d’hora els llegireu, crec que sou les úniques persones del món que podeu tenir la curiositat i les ganes retrospectives de fer-ho, i m’agradaria molt que hi sabéssiu reconèixer la vostra mare (en les paraules reals i en les fictícies, en les cursis i en les boniques, en les avorrides i en les gracioses) i vosaltres mateixos, així com algun trosset de la nostra vida familiar. I també m’encantaria que en algun moment somriguéssiu, que llegir-me fos una mica com tenir-me al davant i sentir-me parlar, i que la lectura us proporcionés la mateixa sensació d’abraçada afectuosa que provoca la visió d’una foto que plasma un moment feliç viscut amb anterioritat.

[Faig un incís per tranquil·litzar la meva mare, l’Abu, que a aquestes alçades de la lectura es deu pensar que tinc una malaltia terminal: mamà, estic bé, tranquil·la. Però en aquest post volia explicar un moment familiar recent, que em va fer pensar en moltes coses. I resulta que mira, m’ha sortit així: tovet, tendre, carrinclonet. Tu ja saps que aquestes coses passen].

Fa uns dies, tota la família vam participar en una cursa solidària. Solidària amb la discapacitat intel·lectual però, sobre tot, amb el nostre marit/pare: el Jordi. A l’única persona de la família que li fa il·lusió córrer una milla un diumenge al matí (o qualsevol altre dia de la setmana, qualsevol altra distància i a qualsevol lloc del planeta, com més lluny millor) és al Jordi; la resta preferim quedar-nos a casa i fer qualsevol altre activitat/ no-activitat del món abans que posar-nos a córrer. Però com era una cursa per una bona causa, es celebrava al costat de casa, i anava acompanyada de la promesa d’anar a prendre unes braves al Tomàs en acabar, a tots ens va resultar més fàcil fer-li una concessió al Jordi (que sempre va boig perquè ens involucrem en el món del running,) i participar-hi. Ell va marxar el primer de casa, en cotxe, per anar a recollir els dorsals i córrer en la categoria masculina sènior (i resulta que no va córrer, finalment, ¡manda huevos!) i els nens i jo vam sortir més tard i vam anar a la cursa en ferrocarrils. Quan estàvem esperant que arribés el tren, a l’andana, equipadíssims (tots amb lycra, com si fóssim autèntics professionals del tema), el meu mòbil va vibrar per la recepció d’un missatge de text: “ANNA SERRAT FORADADA crossed the Finish at 10:35. Course time:00:06:13. Pace: 03:52 min/ km.”.

Hala, nens, mireu: acabo de creuar la meta, jajaja!

Em van mirar estranyats i els vaig explicar el què deia el missatge. Llavors se’m va ocórrer:

—Bueno, nens, m’heu pillat, us diré la veritat: jo no sóc la vostra mare, ella és a la cursa, de fet acaba d’acabar-la ara mateix. Jo sóc un robot que tinc la missió de portar-vos fins a allà.

Vaig començar a fer gestos robòtics i a dir bestieses amb veu com metàl·lica i entretallada:

—Ca-lleu imme-dia-ta-ment, nens. Sóc un ro-bot hu-ma-noi-de… Entran-do en re-po-so…

I deixava caure el cap cap a endavant, com si m’hagués quedat sense bateria.

La broma va durar 10 o 15 minuts més entre repeticions, perfeccionaments i riures (sobre tot meus, no ens enganyem. Ja ho diu el Jordi, que em faig molta gràcia a mi mateixa), durant els quals els nens col·laboraven bastant, especialment el Jan, amb els seus 14 anys fets el dia anterior, el seu bigotet incipient i la seva (la seva sí, veritablement) veu metàl·lica. Insistia en què la frase prèvia a la caiguda de cap s’havia de quedar a mitges per donar més realisme al tema:

—Entrando en r….

I llavors feia picar la barbeta contra la clavícula.

El Toti reia, combinant la petició de què finalitzés la broma —“mamà, vale, ja, mamà, en sèrio, vinga, que no som idiotes”— amb preguntes suposadament capcioses del tipus de:

—I quan heu fet el canvi? I per què tens la seva roba? I quan arribis allà, què faràs?

Lulituuuuu…

La Mia, pobreta, reia i m’agafava la mà. No s’ho va creure, però en algun moment li vaig veure aquella mirada de “no m’ho crec però…”, similar a la què li vaig veure el dia que el meu pare ens va convidar a l’espectacle del Mago Pop. Tots vam al·lucinar, el tio fa desaparèixer persones davant teu com si res, i la Mia va estar tot l’espectacle com mig espantada, barallant-se entre el “no pot ser” de la seva mini-racionalitat de 7 anys i l’”és” inqüestionable que li mostraven els propis ulls. Vaig recordar, també, que quan era petita vaig tenir una època de preguntar-li molt a la meva mare que jo com podia saber segur que ella era la meva mare de veritat i no una impostora que l’havia matat i es feia passar per ella. Recordo vagament l’ocurrència, el pensament, i una certa sensació de por llunyana, però penso que la que devia estar francament angoixada és la meva mare. Quin agobio i quina por de filla!

Tornant al moment robòtic del dia de la cursa, i per tancar-lo, no puc ometre el detall que tots tres van estar molt d’acord en què els robots no eren tan tous de carn, ni tenien cuixots, ni bombo, ni lorzas, ni cul-plaça-de-toros:

—Són molt més durs, mamà —em deien.

I jo:

—No ve-ieu que sóc hi-per-realista, bu-rrets? Per dins sóc com-ple-ta-ment de fe-rro: po-seu-me un i-mant a qual-se-vol lloc del cos, ja veu-reu!

Finalment vam arribar a Reina Elisenda i la broma del robot es va acabar per donar pas a una altra broma: la de la meva cursa. Quin espectacle més grotesc, per favor! Vaig córrer una milla amb la Mia, sense saber ni quant era una milla, 1,6 Km., i vaig patir com una bèstia. Vaig haver de demanar-li que caminéssim en vàries ocasions i vaig arribar suada, congestionada, ofegada, esgotada i dolorida com si hagués fet una marató. I l’última, per descomptat (casi 12 minuts, el doble que el meu alter ego!). Encara ara, mentre escric aquestes línies, em noto les agulletes de les cames…

Mentre em tirava silenciosos rots de coca-cola i allioli al Tomàs no autèntic, al del carrer de sota, que té les mateixes delicioses patates braves que a la casa madre, vaig pensar que tot i que l’experiència del running havia estat nefasta, estava vivint un moment familiar especial, d’aquells que sumen una mica de felicitat al còmput final, d’aquells que voldria que recordéssiu.

També vaig pensar que escriuria aquest post.

I que acabaria dient-vos que us estimo més que cap altra cosa al món.

Fotos:

Un selfie fet mentre esperàvem el tren, amb el meu braç/ pols robòtic de màxima precisió, i una foto de la meva patètica arribada a meta, de la mà de la Mia i amb els nens d’espectadors.

la foto (44)   la foto (45)

Jornada de reflexió (caducada)

Doncs sí, la idea era penjar aquest post el 26 de setembre, i començava així:

“De moment la meva jornada ha estat molt més de maestra-pastelera-de-pacotilla que de “reflexionadora” política: avui celebrem dos aniversaris a casa, i per altra banda, evidentment, ja ho tinc tot reflexionat. Em costa d’entendre que hi hagi gent que no tingui clar a qui votar, a 24 hores de les eleccions, però aquest matí encara he llegit algun tweet que esquematitzava gràficament quins partits eren independentistes i quins no. “Para los indecisos”, deia. Realment és possible que algú no sàpiga quins partits estan a favor de la independència i quins no? I que encara tingui pendent una reflexioneta política, a aquestes alçades? ¡Manda huevos! I parlant d’ous, ara em toca batre quatre clares a punt de neu i incorporar-les a la barreja de xocolata, rovells, sucre…”.

Lamentablement, no sóc gens ràpida escrivint, ha passat casi un mes fins que he pogut tornar a agafar aquest text. I que llunyanes semblen les eleccions i que passat de moda aquell estúpid intriga-dolor-de-barriga pre-27S! Vaig viure la campanya electoral amb una gran divisió. Per una banda, em vaig divertir moltíssim gràcies als debats de TV i essencialment al Twitter, agrupador d’articles i comentaris i camp de batalla absolut de les posicions pro i contra independència. Per l’altra, en el món no-virtual, vaig acabar fins als monyo de l’actitud de la gent independentista, majoria en el meu entorn (dels “aborregados”, dels de la “nova fornada”, evidentment. Els genuïns, els que fa més de 6 o 7 any eren independentistes, els puc comptar amb els dits d’una mà). Perquè, curiosament, tenen un tret comú per mi summament irritant, que és el creure’s amb dret de:

  1. Pressuposar que tothom és independentista,
  2. Fer cares de sorpresa davant la negació de l’anterior (afortunadament) falsedat.
  3. Demanar explicacions! “I com és aixòòòòòò?”
  4. Desdenyar-te: “No et feia d’aquestes. Però, en fi, hi ha d’haver gent per tot” —m’han arribat a dir.
  5. I com a última fase: imaginar-te com a “pepero” espanyolista recalcitrant, dels de la bandera pintada a la galta i el “Que Viva España” tot el puto dia a la boca…

No deixa de meravellar-me que tantíssima gent s’hagi tornat independentista. Com s’interpretarà d’aquí uns anys, el “procés”? Com s’explicarà que tantíssima gent s’hagi deixat portar d’aquesta manera? Persones de tota mena, diverses, afins a diferents partits polítics, perfils de gent completament diferents en tots els sentits i tots allà, de cap, intransigents, incapaços de contemplar posicions del mig, per dir-ho d’alguna manera, i tan ofuscats amb el tema que han estat capaços de votar un grup de govern autonòmic que és una barreja incasable i dantesca, amb un líder corrupte i amagat a la 4a posició de la llista… Hale, per la causa, el que faci falta…Però com ha pogut agafar tal envergadura, aquesta causa? I tal nivell de pantomima? El Mas mereixeria un post a part, però quina mandra, la veritat, i sé segur que no seria gaire amable… En fi: sociòlegs, a treballar!

P.D. – Tenia vàries coses més sobre les que volia reflexionar, em sembla que la indefinició de la tardor sempre em dóna ganes d’escriure (el desafortunat departament de màrqueting d’Assistència Sanitària, la vellesa, el bigotet del meu fill gran, l’Amy Winehouse), però no peguen ni en pintura, així que penjaré aquest post avorrit i caducadíssim tal qual està, sense imatge: no sabria gaire com il·lustrar-lo.

Desviats sexuals

Que resulta que la gran majoria de parelles que al juliol encara treballen i que envien els fills uns dies fora de casa perquè treguin partit de les llargues vacances escolars, es posen a follar desenfrenadament així que deixen les seves criatures a l’autocar, al tren o a casa els avis. Es veu que sí, que és sabut per tothom, que, fora de l’horari laboral —amb el qual, en principi, segueixen complint—, aquests matrimonis dediquen qualsevol moment del dia per practicar el fornici, sense pausa ni descans, com per aprofitar l’absència de la prole. Clar, no hi havia caigut, però coneguda aquesta informació he entès per què aquests dies he estat veient tantíssimes persones amb un caminar tipus vaquer i un ampli somriure a la cara, circulant per la ciutat escaldats i feliços. Era a primera hora, quan anaven a treballar i potser l’únic moment del dia en què no estaven en ple procés d’omplir el buit dels nens amb una activitat sexual frenètica. També he entès aquells guinyos i riures nerviosos generalitzats quan algú em preguntava què fèiem amb els nens al juliol i jo els contestava que els deixo uns dies a Vilanova amb la meva mare… I el procés de desertització de Barcelona per aquestes èpoques? Jo, burra de mi, tota la vida pensant-me que hi havia molta gent que agafava les vacances familiars al juliol i resulta que no, que són els nens qui estan a la platja o a la muntanya i mentrestant, els pares, de l’oficina al llit i del llit a l’oficina, dale que te pego. Total, que es veu que jo, que he aprofitat aquests dies per dedicar-me a activitats tan excitants i lascives com ordenar la casa a fons i buidar les habitacions dels nens (en tinc dos amb Diógenes), anar-me a fer una neteja de boca, renovar-me el carnet de conduir caducat o classificar les fotos de l’ordinador, tinc un problema greu. Jo i el meu marit, s’entén: som un parell de desviats sexuals. I, parlant del meu marit: deixo d’escriure, que ja arriba, sento les claus a la porta, i fa estona que l’espero. Hem quedat que ell portarà pa i farà uns bocatas per berenar. Després de la ingesta, jo posaré una rentadora de roba blanca i ell anirà a córrer una mica.

I demà ja recollim els nens (i tornem al recte camí).

Bones vacances.

El hombre del mal entendido realismo (según su mujer) o El Su(pe)rrealista compulsivo (también según ella)

Él se consideraba una persona extremadamente realista:

—Yo las cosas las tomo como son, sin adornos ni artificios, y así mismo las digo, te gusten o no. De mí no esperes azúcar o miel si no hay ni azúcar ni miel. Y punto.

La frase anterior podría muy bien haber salido se su boca de no ser porque… Bueno, él probablemente habría dicho algo más sencillito, para qué engañarnos. Algo del estilo de:

—¿Qué pasa? ¿No puedo decir lo que pienso? Yo soy superrealista.

Y es que como buen representante del género masculino, aquel hombre no era muy elaborado ni hilaba excesivamente fino en sus planteamientos, ni en la construcción de sus argumentos y frases. Lucio, así vamos a llamarle, era una muy buena persona, no es que fuera malintencionado ni mucho menos. Pero, entre nosotros, sus luces —ya sin entrar en si eran abundantes, normales o más bien escasitas—, parecían apagarse repentinamente cada vez que salía de su zona de confort: aquel triangulo básico-obvio-elemental formado por comida-sexo-deporte. Efectivamente, Lucio también era de los que dudaba entre si sutileza era una película italiana o un perfume francés.

Además, algo muy curioso, el “realismo” de Lucio solía aflorar durante la segunda parte de sus intervenciones. Es decir, tenía la habilidad, siempre, de estropear sus propias sentencias. Él solito, pim, pam, “Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”; cuando ya parecía que estaba terminando… ¡toma “realismo”! Habitualmente empezaba bien (además, era comunicativo, simpático y parlanchín), y al menos la primera parte de sus planteamientos transcurría con total normalidad y sin pistas indicativas de que estaba a punto de soltar una de sus dosis letales (y siempre ahorrables) de “realismo”. Incluso el soniquete de la frase parecía indicar que ya estaba encaminándose pacíficamente hacia el punto final, pero de repente… ¡Zasca!

Reproduzcamos algunas escenas, a modo de ejemplo.

Primera escena

En casa, una tarde de domingo, todos los miembros de la familia en el salón, medio mirando la tele, medio leyendo el periódico, medio jugando a alguna maquinita: relax absoluto. El hijo mediano, que se lleva tres años tanto con su hermano mayor como con su hermana menor, se levanta y camina hacia la puerta, con la intención de ir a la cocina, y ahí va Lucio, el (“realista”) observador:

—Hijo, estás creciendo mucho: serás muy alto.

El niño sonríe.

Pausa de 3 o 4 segundos, tras la que Lucio añade:

—Muchísimo más alto que tu hermano mayor.

—¡Lucio, coño! —exclama su mujer.

—¿Qué? Oye, yo soy realista —replica él.

Segunda escena

En la cocina, mano a mano con su mujer, cuarentona en pleno declive físico y moral que lleva un mes y medio siguiendo una estricta y desesperante dieta hipocalórica. Ella está delante de la nevera abierta, dubitativa entre comerse un yogur desnatado de pera o uno de frambuesa y granada, ofreciendo a Lucio, involuntariamente, un nítido plano trasero de cuerpo entero. Y ya tenemos a Lucio, el (“realista”) apuntador:

—Cariño, ya se te nota el adelgazamiento.

—¿Sí? ¿en serio? Ay, ¡gracias! —responde ella, animada.

—Todavía estás muy lejos de lo que eras, ¿eh? Pero ya se te nota un poquíííííííííííto la dieta.

—¡Cabrón! No hacía falta —responde ella, ya hundida en la miseria.

—Ay, oye, ¿no se te pueden decir las verdades? Yo soy realista, lo siento mucho.

Tercera escena (de distinto estilo pero de igual representatividad)

Años ha, en el coche, llegando a Barcelona por la Diagonal una tarde de domingo en la que, extrañamente, los niños duermen tranquilísimos en sus sillitas. Se trata del dulce final de un trayecto familiar largo y pesadísimo. Precisamente la esposa de Lucio acaba de susurrarle, bajito y con gran alivio: “Uf, ¡por fin duermen!”. Pero Lucio, el (“realista”) enseñamundos-maestro-educador, considera que es el momento de que sus hijos sepan algo nuevo:

—¡Niños, niños! ¡Niños, despertad!

—¿Eh? —responde el mayor, con los ojos a medio abrir y totalmente empanado. El mediano, que por entonces es todavía el pequeño, se ha erguido de golpe, todo tenso y con los ojos como platos, aparentemente preparado para recibir cualquier lección que le quiera brindar la vida.

—Mirad: ¿veis este edificio de ladrillos tan enorme de la izquierda? ¿Veis que tiene muchísimas ventanas?

Los niños musitan un “sí” todavía semidormido, pero miran a través de la ventanilla del coche, obedientes.

—Pues detrás de cada una de estas ventanas hay un niño que tiene muchísima “pupa”, pero “pupa” de verdad, ¿eh?, o que está muy,  muy enfermo. Es un hospital sólo para niños.

—Joder, Lucio, ¡qué agradable! Y qué gratuito, ¡la verdad! ¡Qué ganas! ¿Encuentras que hacía alguna falta aportar esta información? —grita su mujer, indignada.

—Ya va siendo hora de que los niños aprendan que no todo el monte es orégano: tú ya sabes que yo soy superrealista.

Cuarta escena (afortunadamente, frustrada): la del “realismo” sofocado

Lucio y su esposa están cenando en casa de unos amigos íntimos. Como casi siempre, acaban hablando de la vejez, del deterioro físico e intelectual que el paso de los años acarrea inevitablemente. En un momento de diversificación de la conversación, chicos con chicos (=futbol) y chicas con chicas (variado), la anfitriona le comenta a la mujer de Lucio que le ha salido una mancha marrón claro en el dorso de la mano y que quiere llamar urgentemente a su dermatólogo. Parece que Lucio no lo ha oído, pero mientras los anfitriones recogen la mesa (Lucio y su esposa tienen prohibido entrar a la cocina), se levanta y coge un ordenador portátil que está encima del sofá. Y ahí va Lucio, el (“realista”) detective, tecleando una búsqueda en Google: “tienda pelucas Barcelona”. La mujer de Lucio tiene el tiempo justo para borrar el historial y cerrar precipitadamente el ordenador, antes de que la pareja de anfitriones irrumpa en el salón-comedor con una tarta de limón y merengue y los platos de postre.

Y, bueno, lo que suele pasar: el tiempo fue curtiendo a los familiares de Lucio, que aprendieron a limitarse a intercambiar miradas cada vez que, en el hogar, las sentencias de su marido/ padre tomaban un giro inesperado (en realidad, ya no tan inesperado, claro). Pero cuando intervenían elementos externos al clan familiar, la situación era un pelín más violenta, pues Lucio convertía la timidez e incomodidad de un primer encuentro, por ejemplo, en una verborrea incontenible, protagonizando entonces auténticos festivales de pirotecnia “realista” (a los que, en ocasiones, si se daba el caso, incorporaba, ¡atención!, el acento—maño, gallego, italiano o el que tocara— de su interlocutor).

Ante estas situaciones, su mujer intentó establecer varios signos y lenguajes para indicarle a Lucio que parara de hablar en el momento justo. Primero probó suerte con aquél gesto típico de los directores de orquesta, que siempre le había encantado: brazo en alto y trazo vigoroso de un pequeño círculo en el aire con la mano, que concluía con el puño muy apretado, como queriendo atrapar todos los sonidos dentro (en su caso, en lugar de sonidos y notas se trataba de atrapar “realismo” puro y duro). Ante los nulos resultados de esta modalidad, probó con el típico silbido breve y monótono acompañado de un mini desplazamiento lineal de la mano derecha —como queriendo decir: “ya está”, “fin”—, con el fingimiento de un ataque de tos fulminante, con el tarareo de una canción, con un exagerado arqueamiento de cejas… Incluso llegó a llenarse los bolsillos de pelotas de goma con la idea de taponarle la boca a Lucio. Cualquier argucia para distraer a su marido y a su audiencia e intentar que éste perdiera el hilo del relato era bienvenida. Tan bienvenida como poco exitosa, esa es la verdad, y además la mujer de Lucio se dio cuenta rápidamente de que sus intervenciones eran formas de exposición mucho más ridículas que el propio “realismo” de su marido. Por no mencionar la verdadera gran barrera: que Lucio se encontraba comodísimo en su mar de “realismo”, estaba francamente satisfecho de sí mismo y no veía ningún motivo para cambiar las cosas.

Así que nada, cada loco con su tema y a correr (nunca mejor dicho).

Fin.

image (2)

Bona Mandra i Feliç 2015

Ja fa uns quants anys que em posseeix l’esperit de la mandra només començar a intuir les festes de Nadal —sospito que s’ha carregat l’esperit nadalenc i l’ha enterrat molt lluny de mi— tot i que reconec que abans el tema encara era més esgotador i jo i els meus nervis de metxa tremendament curta el portàvem bastant pitjor que ara. Tenia molt més trajín per les festes, més cases on anar, tot el dia amunt i avall, i els desplaçaments eren molt més pesats, degut a l’existència de bebés amb horaris poc flexibles, alimentacions diferents de tothom i necessitat d’ordre i pau (per no parlar d’aquella enorme quantitat de coses que carreteges amunt i avall quan tens un bebè: panyals, tovalloletes, chupete, vàries mudes, la manteta, el babero…). Mai vaig estar una mare d’aquelles tan laxes i adaptables que carreguen la seva prole sota el braç mentre fan exactament el mateix que feien sense nens, a l’hora que prediquen serenament que la seva vida no ha canviat ni una mica des dels naixements de les criatures. Quin horror, per favor! La meva ha canviat moltíssim, des del primer segon de vida del meu primogènit i in crescendo conforme ell es feia gran i els seus germans naixien i, a su vez, creixien, i trobo que què menys, cony, no pot ser de cap altra manera!).

Ui, ¡hola, Cerros de Úbeda!

Segueixo amb el Nadal. M’estressa. Tot i que ja no tinc nens tan petits m’agobia moltíssim, en general, i això que encara no m’ha tocat mai ser l’amfitriona i responsable de cap d’aquelles comilonas multitudinàries i casi immorals tan característiques de l’època i vaig de convidada tant el 24 com el 25 i el 26. És a dir: que no foto ni cop, en aquest sentit, i ja és molt —no em vull ni imaginar el dia que hagi de fer sopa o canelons per a 15 o 20 persones—, però el que més m’estressa, en realitat, és el tema dels regals. M’hauria de fer il·lusió? Potser sí, però no me’n fa perquè per mi ara es tradueix en un plus de feina altament desagraïda i amb la que tampoc estic gaire d’acord, que comença ja a finals de novembre dirigint cap a la meva pròpia conveniència les cartes als reis dels meus fills (amb més o menys subtilesa, depenent de quin dels tres es tracta, i amb la boníssima intenció de mirar d’evitar grans decepcions i d’ajustar les interminables demandes a les possibilitats reals). Continua durant la primera quinzena de desembre, especialment a partir de la Puríssima, sempre fent-me càrrec (del primer a l’últim pas) dels regals col·lectius, distribuint les llistes dels nens de manera equitativa i raonable entre avis i padrins, preguntant, indagant, buscant, comprant i amagant per tot arreu obsequis per a tothom, anant posant fre, em temo que a base de mocs molt poc nadalencs, a les angoixes de la meva mare —que sempre troba que no n’hi ha prou—, donant idees a tothom sobre regals aliens, comprant joguines per als nens de part d’altres persones, gastant quantitats indecents de diners que no tinc, patejant-me tota Barcelona per trobar aquella cosa específica que a no sé a qui li fa tantíssima il·lusió, més els cinc regalets de l’amic invisible del dia 25 —toca’t els ous—, fent malabarismes per intentar que la quantitat i el valor dels regals que els nens rebran a casa per reis, i el volum, si pot ser, siguin més o menys similars, i la xocolata, i els caramelets, i el carbó, i…

El tema culmina la vigília de reis: passa aquell dia tan tonto i de tant histerisme infantil (que repercuteix directament en el meu personal), ves al carrer Pelai a veure la cabalgata, fes-te un lloc per a tu i per la família entre la multitud, aguanta impassible els insults de la gent que s’ha plantat allà a les 16h i acaba en una posició menys avantatjosa que la teva, controla que cap carrossa xafi un dels teus fills quan es llancen a la carretera per agafar un caramel trencat de La Vanguardia, mira la cabalgata (això m’agrada, la veritat, sempre és molt bonica), torna a casa anxovadeta dins un vagó dels FFCC, sopa, mira una pel·lícula amb els nens, envia’ls a dormir i espera una llarga estona fins que s’adormin molt adormits. Tardíssim, recopila els regals amagats per tot arreu, sense fer soroll, munta-ho tot, embolica alguna cosa, col·loca-ho tot al voltant de les sabates, prepara els plats amb chuches i carbó, llença el pa que els nens han deixat per als camells, deixant unes molles com per donar més credibilitat al tema, buida les copes dels reis (també deixant-ne uns culets desiguals pel mateix motiu), amaga els dibuixos que ses majestats s’han d’haver endut, vigila que no vinguin els nens i constata amb desesperació que sí, que aquest any també, que al teu marit, absolutament despreocupat respecte al tema fins al moment, li sembla tot malament: “Només aixòòòòò? Pobreeeets. I això d’on és, dels “xinos”, no? Ja es veu! I aquestes coses no les emboliqueeees?”. Etcètera, etcètera, etcètera.

Em salto la meva resposta/ reacció, perquè no vull que aquest post contingui cap mena de violència, així com el dia de reis en sí mateix, que és de traca i mocador, un terrible sinsentido durant el que tots, però especialment els nens, ens tornem com robots agilipollats dedicats a obrir regals compulsivament —“Què més? I què més? I què més?…”—, sense casi ni mirar-los. Ui, i la guinda de la mandra: els canvis! El Nadal sempre genera canvis, fruits d’errors i desencerts (que a vegades són fins i tot ofensius: encara recordo un any en què els reis em van portar unes bambes del 36, tenint una llesqueta del 41. Raro, no?).

Ja sé que això no és un problema a la vida ni res que se li assembli, ho tinc claríssim, ¡ojalá todo el mundo pudiera llorar por mis ojos!”, però no puc evitar sentir certa mandra davant el tema i tampoc sé veure on collons està la màgia del Nadal, francament. Amb la saturació de regals que comprem bàsicament provoquem que es converteixin en objectes sense valor que sobresaturen els espais i que sacien una mena de set patològica que no reporta casi ni satisfacció i que ens torna desagraïts. Els nens ho viuen amb il·lusió, sí, clar, però després tampoc vibren gaire amb res, ni ho valoren especialment, i troben que quan una cosa es trenca doncs ja la tornarem a comprar o la tornarem a demanar als reis, i no deixen de dir cíclicament la casi-insultant-frase “m’avorreixooooo”, per moltes opcions que tinguin. Ara no faré veure que vaig tenir una infantesa espartana, seria mentir descaradament, però per a mi el Nadal no era una vomitera imparable de regals, i recordo perfectament la necessitat de jerarquitzar i el no poder-ho tenir tot sinó només algunes de les coses que havia demanat, després d’haver-les triat amb una mica de carinyo i no massivament, com fan els meus fills. Cada any observo el show, cada any em poso d’un malhumor espantós i cada any juro que serà l’últim, que les coses han de canviar. I l’any següent hi torno a caure de quatre potes, no només consentint l’espectacle sinó també participant-hi activament! Tot plegat és tremendo! (tan tremendo, que normalment el dia 7 de gener agafo la porta de casa per tornar al món de la supply chain amb veritable il·lusió, i el dia 8, amb la tornada al col·le, entre relamidas, frotadas de manos i salts d’alegria ja ni el comento).

A vegades em sorprenc calculant els anys que em queden fins que la Mia sàpiga de què va això del Nadal (el Jan evidentment ho sap perfectament, i el Toti també, però insisteix en no parlar obertament del tema) i salivant davant del resultat: molt poquets. Penso que llavors tot canviarà considerablement, rebaixant la immoralitat i absurditat del tema i també el meu estrès i la meva mandra, però reconec que aquest pensament, com tants, em provoca mala consciència (vella coneguda amiga). Tampoc descarto, més endavant, ser la típica vella súper entregada a la causa nadalenca, podria molt bé ser així (de fet no em costa gens imaginar-me amb el cap totalment blanc i una pandereta a la mà, entonant “Hacia Belén va una burra, rin, rin, yo me remendaba yo me remendé, yo me eché un remiendo yo me lo quitéééééé”, davant la mirada horroritzada de marit, fills i néts).

En qualsevol cas, fruit de la meva necessitat patològica de matisar les coses després d’haver-les afirmat amb gran contundència (i que té molt a veure amb la meva ja esmentada tendència cap a la mala consciència), em veig obligada a fer una llisteta de coses que sí que m’agraden del les festes de Nadal: les reunions familiars (entre altres coses perquè en alguns casos són l’únic dia de l’any en què veig certs cosins i tios); els “¡Ponga, Ponga!” indiscriminats del dia 25, la sopa i carn d’olla de la mamà, el torró de crema cremada, el de coco i aquell de boletes de colors que encara no he entès de què és; les converses i riures del dia de Sant Esteve, que s’allarguen fins la tarda/ vespre, amb les galtes i les orelles incendiades (conseqüència de la ingesta constant de Viña Esmeralda i de l’agradable temperatura tropical de la casa de la Maria i el José Miguel); enganxar ¡Qué bello es vivir! fent zàping, tornar-me-la a empassar i tornar a plorar; el nostre arbre de Nadal/ pallet d’aquest any, copiat de Pinterest i elaborat amb l’ajuda dels nens, emocionadíssims amb el tema, però amb gran dificultat (recordem que tinc mans que semblen potes); l’edició júnior de MasterChef, que és un programa molt distret però que sobre tot vol dir els cinc junts tirats al sofà, entrellaçats d’alguna manera, compartint feliçment i amb complicitat un mateix moment (això sí que és màgia pura!).

I segur que alguna cosa més.

En fi, que Bona Mandra a tothom i feliç 2015.

Untitled

 

 

 

Posi-me’n un de “Downton FOLLAMIGOS Abbey” i un parell de “The good MILF wife”

Aquest mes he començat a escriure vàrios posts però tots feien massa pudor de diari-personal-abocador-de-pensaments-no-sempre-alegres-d’-una-cuarentona-decadent, per la qual cosa he decidit no penjar-los (m’he fet una petita autoreflexió: “oi que no vas a comprar el pa o el diari en pilota picada, tu? Doncs tampoc et despullis aquí, burreta). A més, he pensat que, de fer-los públics, aconseguiria bàsicament una cosa: la trucada immediata, amb veu angoixada, de la meva mare (principalíssima, gairebé exclusiva, lectora d’aquestes línies):

—Reina, estàs bé? És que he llegit al teu bloc que…

Sí, d’entrada aquest bloc tenia el paper d’entretenir-me, divertir-me i mig obligar-me a escriure amb certa regularitat, però la meva mare li ha trobat una altra funció (bé, ella considera que li ha trobat una altra funció): ser el mirall/escopidero del meu estat d’ànim. Li he explicat moltes vegades que si tinc un problema i la necessito la trucaré enlloc de penjar unes reflexions o un conte al·legòric al bloc; que no cal estar trista per escriure sobre coses tristes, que en un escrit tot val, no només descriure coses personals: es poden fer exercicis i experiments, es pot crear una ficció pura i dura, mentir descaradament, o posar en pràctica quatre mil trampes i totes les barreges del món, que al final desdibuixen del tot la línia entre el que és real i el que no: una mica d’allò que has sentit a l’autobús, una imatge que t’ha entendrit, l’anècdota que et van explicar fa anys, més unes frases apuntades en una llibreta, més algun pensament recurrent, més una mica d’aquell desig que et ronda… Ella ho sap molt millor que jo, però és igual, com si sentís ploure:

—Nena, de veritat que estàs bé?

I quan em té al davant em mira amb perspicàcia, com si volgués travessar-me la pell per localitzar aquelles preocupacions que ella ha detectat perfectament llegint el meu text.

En fi, mamà, que va per a tu i per a la teva tranquil·litat: avui no desenvoluparé el text corresponent al titular “Busco teràpia”, ni escriuré sobre gent patològicament covarda i poc clara que no deixa de decebre’m però que no aconsegueixo treure’m del tot del cap, ni sobre la paciència que no tinc i que m’encantaria tenir, ni sobre altres grans mancances que em caracteritzen i que m’agradaria molt matisar durant la meva ja més que present maduresa. Avui parlaré de… sèries televisives!

Respira alleugerida, estimada mamà.

Les sèries m’entusiasmen: em distreuen, em fan companyia, m’aïllen completament durant una estona, em fan riure, em fan plorar… Tenir a la meva disposició molts capítols d’una sèrie que m’agrada em fa sentir realment poderosa i em fa salivar abundantment durant tot el dia, com si tingués una bossa immensa de regalèssia variada esperant-me al rebedor de casa: mmmmmm!. A més, sóc una espectadora molt facilona, i acostumo a acceptar gustosa els viratges oportunistes que es marquen els guionistes sense cap mena de reparo:

—Ara aquell personatge que estàvem a punt de beatificar de tan boníssim que era es tornarà un fill de la gran puta.

—Doncs vale.

—I ara aquell que es folla totes les dones del serial des de fa quatre temporades resulta que és supergay i sortirà de l’armari.

—Ah, vale, vale, endavant, que aquí una servidora s’ho traga tot i no us castigarà per ser una colla d’incoherents sense escrúpols.

Per colmo no cal ni que la sèrie sigui bona perquè m’hi enganxi i esperi un nou capítol amb il·lusió (si és bona molt millor, però en realitat no fa cap falta). El Jordi i jo, que normalment no estem ni a la mateixa habitació després de sopar (ell, amb l’aire condicionat a tope, amorrat a una pantalla que mostri qualsevol programació esportiva; i jo acurrucada i abrigada al sofà, possiblement amb l’ordinador a la falda i mirant qualsevol cosa que no sigui programació esportiva), tenim la virtut d’enganxar-nos, junts, a les sèries més lamentables que fan. Ell descarta seguir les grans sèries (Homeland, Downton Abbey, The good wife, etc.), ja no s’hi posa d’entrada, malgrat —o em temo que precisament a causa de— el meu entusiasme, però en canvi s’aficiona a Velvet, una espanyolada cursi i carrinclona a tope, o a La Cúpula, una absurditat des del minut u. Ei! Jo també m’hi enganxo, ja he dit que m’ho foto bastant tot, parlant de sèries, i al final una sèrie de vergüenza ajena ens dóna tot el joc del món, inclosos talls de veu enviats per whatsapp imitant Pepe Sacristán (Don Emilio) o Cecilia Freire (Rita) i riures compartits (ja som en un moment del viatge en què no importa gens què ens proporciona els riures compartits sinó senzillament tenir-los, poder-los viure).

També estableixo, ho reconec, unes relacions estranyes, un pèl patològiques, amb els personatges de les sèries que, en certa manera, integro a la meva vida: casi sempre tinc molt clar quin d’ells m’agradaria ser, qui seria el meu amic/ amiga i amb quin m’agradaria anar a sopar (per no dir una altra cosa, pràcticament a cada sèrie m’enamoro d’algun personatge). El dissabte passat, el meu primer pensament del dia, aquell que t’assalta amb certa violència, com un susto, i t’ocupa el 100% de la ment just en el moment en què passes de la inconsciència de la son a la consciència de la realitat que acabes d’inaugurar (en la meva trajectòria vital, sempre reservat a situacions de gran impacte com ara “estic embarassada”, “ja no fumo”, “tinc un fill”, “tinc un altre fill” o “encara tinc un altre fill”, per exemple), va ser que Will Gardner —un dels personatges de la sèrie The good wife, de la que havia vist un parell de capítols abans d’anar a dormir estava mort.

Donat el meu gust per les sèries, fa relativament poc he descobert la web http://www.seriespepito.com, que et permet veure on-line o descarregar totes les sèries que vulguis sense límits i sense pagar ni un duro. El tema és que has de superar una sèrie de trampes informàtiques de molt mal gust fins arribar a la pantalla correcta, i una vegada allà, com a colofón, t’obliguen a mirar uns anuncis pornogràfics abans que arrenqui el capítol: és el cost de la gratuïtat. Al principi el tema m’atabalava i, lluny d’excitar-me sexualment (és pornografia destinada a homes i/o lesbianes, a part de ser extremadament barroera), em violentava una mica (és possible que en algun moment fins i tot contés fins a 10 —el temps que has d’esperar abans que la pastilla “Ver capítulo” canvïi de color i s’activi— mirant al sostre enlloc de la pantalla). Però ara, després d’un cert temps, entomo amb gran naturalitat els pop-ups i gifs animats amb textos com “¿Quieres follarte a viejas?”, “Busco follamigos”, “Casadas buscan polla”, “¿Te gustan las MILF? Sí!” o “Mejor que las putas, estas mamás follan gratis” que acompanyen imatges de massatges a cocos operats, primeríssims primers plans de cames espatarrades, selfies en boles davant del mirall o maduretes somrients embotides dins de corsés de cuir negre.

I ric i tot.

Veus, mamà, que no has de patir ni una mica per mi?

 

seriesip

Pornoshow al súper i una solemne decisió

L’altre dia, el Caprabo, no sé per què, estava a rebentar de gent, motiu pel qual la cua per pagar superava l’espai immediatament anterior a la caixa i continuava per un passadís molt estret i ple de productes.

Jo hi havia anat a comprar lluç per als nens i em vaig trobar atrapada en aquella ubicació, persones al davant, persones al darrera, articles d’higiene a banda i banda i la típica bossa de peix pudenta i mig regalimant a la mà esquerra, ben separada del cos i de la roba. En un moment donat, en agafar el mòbil de la butxaca del pantaló amb la intenció de jugar al Candy Blast Mania per distreure’m durant l’espera, em van caure unes monedes a terra. Es veu que la gent de la cua tenia una oïda molt fina perquè les dues persones que tenia just al davant es van girar immediatament.

Em vaig posar a buscar de seguida, sense saber exactament què havia de trobar, si una quantitat ridícula o un dineral —o ni una cosa ni l’altra, la possibilitat més probable—, i els meus companys de cua es van solidaritzar amb mi i es van sumar a la recerca. Quan portàvem uns segons buscant, vaig veure una moneda de dos euros: havia quedat mig recolzada al peu del lineal (casi en vertical, just a sota d’un petit sortint que hi havia una mica per sobre del terra), la molt puta, amb raó no la vèiem!

—Mira-la, allà! —vaig cridar alegrement. I llavors (segur que en algun lloc es devia obrir un teló de vellut vermell) va començar l’espectacle.

Amb la mirada frontal cap a la moneda, vaig calibrar que recollir-la enfocada en aquella direcció era totalment inviable: si ho feia xocaria amb el cap contra els esprais de desodorant i els faria caure segur (efecte dòmino amb música metàl·lica, molta mandra i un plus de vergonya que sincerament no em podia permetre) i tampoc vaig descartar, amb el cul i simultàniament, rematar el numeret tirant unes ampolles de colònia del lineal de l’altra banda: aromes cítrics i florals i potser fins i tot alguna nota de vidres trencats…. Buf, buf, ni parlar-ne.

Total, que mentre em passava la bossa de peix de la mà esquerra a la dreta, traçant un semicercle tan ampli com em permetien les circumstàncies i amb la inevitable cara de fàstic que sempre em provoca traginar peix fresc, vaig pensar que no m’havia d’enfocar cap a la moneda sinó cap a la caixa enregistradora. Havia d’encarar-me a la sortida, mantenint tot el cos en aquella direcció excepte el braç esquerre que, arribat el moment, hauria d’estirar lleugerament cap a la perra gorda. Però com ho havia de fer? En aquell precís instant, vaig entendre que em trobava en una penosa situació. Segons la modalitat d’aproximació a la moneda que triés, també havia de decidir-me entre dues opcions, a cual més grotesca:

  1. Oferir un espectacle frontal: si intentava fer-me amb la moneda mantenint les cames més o menys rectes mostraria, a través de l’escot de la samarreta, els dos colgajos que tinc per pits i els tres o quatre plecs de greix que configuren la meva descomunal panxa.
  2. Oferir un espectacle posterior: si optava per ajupir-me flexionant les cames, ensenyaria generosament la ratlla del cul i les immenses lorzas que m’envolten el que, años ha, van ser una cintura i una esquena.

Hi havia una tercera possibilitat, renunciar a la moneda, però em feia una certa ràbia, francament, no está el horno para bollos, i després d’aquella mini mobilització solidària i d’aquell crit de victòria meu… No, no era la bona. Tots aquests pensaments van ser ràpids però realment no sabia per quina opció decantar-me i de sobte em vaig adonar que el meu cos estava representant perfectament l’estat indecís i dubitatiu en què em trobava: ara doblegava l’esquena amb les cames rectes, ara flexionava les cames i posava l’esquena vertical; ara pit enfora, ara cul endins, pim-pam, una dansa realment obscena, de dos moviments repetitius, ara enculo la persona del davant, ara em poso bé per a què m’enculi la del darrera… I mentre, la moneda, allà, evidentment quieta, la molt filla de puta…

Em vaig posar a riure per lo esperpèntic del moment i finalment em vaig ajupir no sé gaire com, amb l’únic pensament d’acabar ràpid amb la situació i deixar de fer el ridícul d’una vegada. Amb la mala sort que en fer-ho, el bolso que portava obert i penjat a l’espatlla, va vomitar pràcticament tot el seu contingut a terra: claus de casa, cartera, una compresa, una caixa metàl·lica de regalèssia, més monedes, un parell de xiclets, claus del despatx, una llista de la compra del més d’agost, crema de cacao, un tampax, molts taps d’ampolla de plàstic que acumulo compulsivament per portar al col·le dels nens…

Sí, arribem al moment àlgid de la funció: una patètica cuarentona ajupida ensenyant tot el que es pot ensenyar: plecs de carn i greix, pelleringues còniques i ratlla de cul abundant, amb la pell de la cara vermellíssima, a punt de rebentar de vergonya, suant de nervis i rebent alguns objectes “perduts” de mans d’uns quants desconeguts, alguns també ajupits, d’altres mirant-s’ho des de dalt. I, gràcies a la dispersió dels objectes, anar canviant de direcció, anar oferint diferents perspectives: vostè només m’ha vist la part del davant, oi? No s’amoïni, home: tingui una mica de cul! I vostè? Només ha vist lorza? Doncs esperi, dona, que ara li toca bombo! I una retahíla de pensaments: “Em moro de vergonya. Per què, cony, per què. Tierra trágame. Em podria haver posat l’americana llarga avui, collons, i una samarreta menys escotada, i uns pantalons que no em facin torniquete. Bueno, burreta, d’aquests ja no te’n queda ni un, després d’aquest estiu de desenfrè calòric. Això no m’hauria passat amb uns quilos menys, amb la roba cordada on m’ha de cordar i les samarretes més entalladetes, però clar, amb aquests pneumàtics només puc posar-me coses ben amples…”. I gràcies, moltes gràcies, quin desastre, sí, també, aquesta caixeta també és meva. Ja, ja, ja [riure nerviós], sí que hi porto coses al bolso, sí. Gràcies, gràcies, moltes gràcies…”.

Vaig començar a fer passes enrere, amb la idea d’anar desapareixent ràpidament, i em sembla que fins i tot em vaig marcar un “Ai” com d’ocurrència superespontània, com de qui s’ha oblidat una cosa extremadament important a l’altra banda de l’establiment. Em vaig girar i quan ja estava a punt d’aconseguir sortir del camp de visió del meu públic, una veu femenina carregada de bones intencions (però que en aquell moment vaig tenir ganes d’ofegar amb un coixí) em va obligar a aturar-me:

—Nena, nenaaaaa! Que…

[Perdó, què cony nena, què més voldria: així ja només em crida el meu pare].

—Escolti, escoltiiiii! Que es deixa una bossa!

El peix dels collons.

Després de recollir aquella cosa repugnant, vaig prendre la solemne decisió que el dia 1 d’octubre començaria a fer règim. Però com encara era setembre i vaig considerar que aquella sessió de ridícul espantós que acabava de protagonitzar s’havia de compensar d’alguna manera, vaig agafar un carro i el vaig omplir de galetes, gelats, xocolata, patates fregides i tot el que em va passar pel monyo.

De moment, que corri el greix (que no les monedes!).

la foto (17)

L’abecedari del meu juliol

A d’avions.

I no precisament per la pel·lícula de Disney que acaben d’estrenar sinó pels avions que exploten, que són abatuts o que simplement desapareixen, acabant amb centenars de vides d’un plumazo. Avions que, com tantes altres coses, em recorden que els meus problemes són ridículs, que sóc molt afortunada i que, realment, avui existim i demà ja no. I que he de procurar tenir-ho una mica present, tot això, en el meu dia a dia.

B de “Barbacoa de amigos”.

Una pel·lícula francesa bonica i molt divertida —feia bastants dies que no anava al cine amb el Jordi—, que ens va fer riure molt i de les mateixes coses. És bonic, compartir riures, a vegades me n’oblido.

C de Colecho.

Hi ha un tema al voltant d’aquesta paraula sobre el qual he estat pensant: quan una persona afirma que ella i la seva parella practiquen el colecho amb els seus fills, juraria que ningú dels que no ho fem (la immensa majoria) té un primer pensament sobre vincles afectius paternofilials i tal. Ni molt menys ens replantegem els propis lligams amb els nostres fills (ja se sap que un dels propòsits principals d’aquests corrents educacionals alternatius és fer sentir molt malament als qui no els seguim; en aquest es tractaria de fer-nos creure que som una colla de desapegados i que ens desentenem dels nens). Sinó que tots ens preguntem immediatament una única cosa: quan i com follen, els pares de les criatures? I enlloc de visualitzar una família feliç amb unes relacions emocionals extraordinàriament ben traçades i sòlides, ens imaginem un matrimoni follant d’estranquis al marbre de la cuina o a la taula del menjador, mentre vàries criatures somien dolçament sobre un matalàs inesperadament espaiós. Si o no?

D de Downton Abbey.

Tres temporades senceres d’una sèrie per riure, plorar i omplir-se els ulls de bellesa. I el mando a les meves mans: quin plaer, per favor.

E d’exuberant

Que en realitat vol dir obesa, gorda, a la boca d’una amiga que fa anar com ningú els eufemismes. Gràcies, reina!

F de Foradada.

G de Gaza.

Mai he estat gens ducha en història i menys en política i en conflictes internacionals, però vull deixar constància de què el moment actual de la situació Israel/ Gaza em té fascinada. Negativament fascinada, clar: per injust, per cruel, per abusiu. Sembla mentida que un país estigui fent el que fa Israel i la resta ens ho quedem mirant (en el millor dels casos. N’hi ha que, a més, li subministren armament). Costa de creure que hi hagi gent tan perversa com per bombardejar sistemàticament hospitals, mercats i escoles. Mai havia vist tantes fotos de nens morts a la meva vida com aquest juliol. És absolutament tremendo. M’afecta moltíssim (de nou, un recordatori de la sort que tinc), però no vull deixar de veure-ho, en el fons: encara em sentiria pitjor. Recomano seguir a twitter a @DrBasselAbuwarda, un metge de Gaza que es dedica a twittejar imatges súper explícites del que veu a cada moment, i @gomez_jn, corresponsal d’El País a Gaza. S’ha de tenir estómac, això sí.

H d’H.

La lletra (muda, vale) que sembla no existir als teclats de molta gent (excepte quan es tracta d’escriure el verb “hechar”, clar!).

I d’imbècil.

O, per dir-ho d’una altra manera, de ser especialista en esperar coses que mai passen. Perquè, en el fons, sembla que vulgui auto-procurar-me unes dosis regulars de decepció il·lusionant-me amb projectes torts d’entrada i amb persones que obertament volen prescindir de mi. Aprendre a acceptar les coses tal com són, a deixar-les córrer, a tancar barraca, cony, això és el que he de fer, que ja sóc grandeta.

J de Jan.

K de Kaspersky.

Que és un ser petit i odiós que viu al meu ordinador del despatx i que es dedica a proporcionar lentitud i nervis a la meva jornada laboral, especialment durant la primera hora dels dilluns. Estic segura que sempre porta un barret de vellut vermell amb cascavells a les puntes, que té el nas aguileño i un somriure maliciós i que està tot el dia fotent-me botifarres des de l’altra banda de la pantalla. Però a partir d’avui, capullo, les botifarres te les faré jo a tu, estirada en una tumbona o un sofà, molt lluny de casa teva.

L de lectures.

Abans d’ahir vaig anar a l’Abacus i vaig estar-me una estona passejant entre els llibres, mirant-me’ls, olorant-los, llegint les contraportades i les primeres frases, buscant fins trobar dos o tres exemplars que m’enamoressin d’entrada (després poden resultar ser una autèntica merda, és evident, però el flechazo inicial és important). Feia bastants anys que no em permetia aquest plan —és molt poc realista proveir-se d’una muntanya de llibres per a les vacances quan es tenen tres nens i una fortíssima addicció al mòbil—, però no me’n vaig poder estar. Vaig triar “Una cocina a prueba de ratones” i “Ánima”, a veure què tal, i vaig decidir que deixaria el llibre de contes d’Alice Munro, la meva lectura actual, i que el tornaria a agafar si un dia em torno més llesta o si senzillament deixa de posar-me de mal humor no acabar d’entendre les coses.

M de Mia.

N de núvols.

Per no oblidar els abundants núvols de color gris que han caracteritzat aquest mes de juliol tan plujós, tan merdós i tan poc juliol, en definitiva.

O d’ordre

Sóc més aviat desordenada però tinc un parell d’atacs d’ordre anuals, un dels quals és ja una tradició de la segona quinzena de juliol. Com dic, no es tracta d’una iniciativa espontània, fruit d’un neguit tremendo, sinó d’una activitat perfectament programada (i em temo que bastant relacionada amb certa mala consciència): aprofitant que els nens són amb la meva mare, desfaig les interminables torres de papers, diaris, carpetes i factures de la meva taula i llenço els àlbums escolars de tot el curs (és indubtablement lleig, sí, però ja no sé on fotre’ls, i he de dir que abans en selecciono les pàgines més memorables, dibuixos i redaccions gracioses i/o boniques, hi poso el nom del nen i l’any i les guardo en una caixa). Les manualitats que puc haver conservat per error o per pressió directa dels nens també troben ràpid la sortida, al juliol: aquell Papà Noel amb una barba fastigosa de cotó fluix que va agafant pols i merda, aquella rosa de Sant Jordi amb tan poca gràcia, aquella gallina de Pasqua tan mal feta i que fa tanta pena… Vinga, vinga: porta!

També em dedico a buidar els meus calaixos amb la idea de deixar-los desèrtics, i a l’hora de la veritat els deixo igual de plens i d’incoherents però amb una disposició una mica més lineal, com si diguéssim. Una altra fase de l’operació, sense cap dubte la part que entomo amb més alegria i energia, és entrar a fons a les habitacions dels nens. Tinc dos fills amb clars brots del síndrome de Diógenes, que troben que tot ha de ser arreplegat, conservat i reubicat a les seves habitacions. En el cas del Toti tot és un tresor potencial (pobret, que és mono) i qualsevol objecte petit, inútil, i de mala qualitat troba un lloc al seu espai. El cas de la Mia és una mica diferent: també li mola, acumular merdetes, i joguines que li fot sistemàticament al seu germà (dhuliciosa urraquilla!), però el número u és decorar les parets de la seva habitació, de suro, amb: dibuixos propis, dibuixos aliens, alguna pàgina de catàleg de joguines, diversos productes retallats de la revista del Caprabo, un pòster espantós del Barça, lletres de plastilina enganxades sobre cartró que van fent ruedos de greix a mida que passen els dies, aquella foto del grup-classe (com els agrada aquesta expressió al col·le dels nens, hòstia, i quina ràbia que em fa a mi!) on surten tots amb un color facial com d’haver-se ofegat al mar —i on mai hi falta un copiar y pegar del cap del nen que aquell dia estava malalt—, un calendari de BonÀrea, la programació infantil d’un teatre al que no hem anat ni anirem mai a la vida… En fi, que després de la meva labor, he de fer servir una llauna de 400 grams de Nesquik per guardar totes les xinxetes que he tret del suro…

Després està el quarto de jugar, que és rotllo abocador total, i on m’arremango amb ganes, també. Allà faig coses molt de matada (i molt d’agrair, trobo, tot i que he de confessar que només ho trobo jo i que ningú m’ho ha agraït mai) com buidar totes les caixes de joguines i classificar-ne el contingut: clics per una banda, animals de plàstic al tupper verd, joguines grans a la caixa gran, peces de Lego (jo calculo que a casa deu haver-hi més peces de Lego que caps de bestiar a Catalunya**) als recipients de la tapa groga i, això sí que és súper matat: separo els personatges de Lego en una caixa més petita! Diria que això és amor en estat pur, la veritat. A vegades faig els puzzles per comprovar que tinguin totes les peces (i si no les tenen: flas! De pet a la basura) i arribo ja —aquí redoble de tambor, per favor— al cove de les disfresses! A més d’aquelles peces de roba que piquen només de mirar-les i que sempre em fan pensar que sort que a casa ja no hi fuma ningú i que sort que tampoc tenim cuina de gas, aquest cove guarda una cosa que em provoca especial salivera llençar: les disfresses de carnestoltes de l’escola. El meu etern desig, una vegada finalitzada la rua, que vaig a veure i retrato amb amor i devoció any rere any, és que aquelles disfresses, sempre enormes, no arribin a entrar a casa. Però mai ho aconsegueixo, hay que joderse. I a principis de juliol ja començo a frotar-me les mans: per fi puc desfer-me’n! Adéu, disfressa de rellotge de cartró d’1,5 m de diàmetre! Adéu, disfressa de fregona! (Sí, sí, de fregona, ho juro).

P de Prou.

Doncs això: prou, cony!

Q de Quasimodo.

No puc amagar un alt nivell de satisfacció davant del desmoronament de la figura de Jordi Pujol, per qui sempre he sentit una profunda antipatia, la veritat. Em sembla una merescuda bufetada a la seva eterna prepotència i a aquella actitud de persona que tot ho fa bé i que es passa el dia alliçonant els altres sobre moralitat i correcció. També em sembla patètic i altament decebedor, sempre l’he trobat odiós però no em pensava que fos el patriarca corrupte d’un clan corrupte: al final resultarà que és veritat que tots els polítics són uns mafiosos de merda? Per altra banda, no dubto que en un moment o un altre m’acabarà fent casi pena, pena d’aquesta que no s’entén però que no puc evitar, com em va passar quan vaig veure la foto de Sadam Hussein sortint del zulo (sospito que la semblança física amb el meu pare va tenir el seu paper) o tantes altres vegades. En qualsevol cas, això em fa pensar en un tema bastant relacionat, en una petició que fa temps que vull formular: Maria, Paula, Bolis, feu-me un lloc al “Club de les Dades pel Cul” que vinc per quedar-m’hi!

R de Running.

El dia 24 vaig tenir un mal moment i vaig cometre l’error de comentar-li al Jordi que, ja que no podia reduir l’ingesta de greix, començaria a córrer per mirar de rebaixar una mica la meva imparable obesitat. Als 10 minuts ja tenia el whatsapp saturat d’enllaços a articles tipus “Cómo empezar a córrer” o “Running para novatos”. I el dia 26, Santa Anna, em van caure unes bambes per córrer (sí, sí, d’aquelles tan boniquíssimes i discretes). Collons, tu, ojalà totes les meves debilitats/ desitjos fossin recollits al vol tan ràpidament i tan ben atesos! Seria sensacional!

S de Serrat.

T de Toti.

U d’Uf.

Uf, uf, uuuuuffffff!

V de “Vol i dol”.

Que és el meu estat permanent quan els nens estan instal·lats a casa la meva mare: una batalla constant entre enyorança i llibertat, culpa i plaer. Potser seria més just parlar de batalleta o simplement de debat mental. Sí, sí, debat, debat. Sense sang ni violència (ja, ja, ja).

W de Widget i de WordPress.

Voldria que WordPress inventés un Widget per què l’ordinador anés escopint bafarades de nicotina, quitrà i fum de Marlboro Light pels foradets dels altaveus. Així, estimada Jasmín, àlies “Maredebarcelona”, potser tornaries a escriure, oi? T’enyoro!

X d’Xmamá.

Un microrrelat.

Y de Youtube.

Què faríem sense Youtube? (pensament recurrent, no només de juliol).

Z de Zampabollos.

Una paraula que m’encanta i que em fa somriure cada vegada que passo pel c/ Saragossa, on adorna la paret d’un pàrquing, baixant a mà dreta. Hi he passat unes quantes vegades, aquest juliol, i a més de somriure he pensat en tu, Jan, en com vam riure aquell dia que et vaig demanar que et posessis al davant de la paret, sota l’enorme “Zampabollos” de lletres negres, i que inflessis a tope les galtes.

**Nenes, recordeu l’Espinet? Li entusiasmava dir que a Catalunya hi havia més caps de bestiar que persones!

la foto (14)

21, 22, 23 i 24

21

Un viatge familiar amb crits, nervis, algun insult, riures i un repertori de música molt irregular (i mai a gust de tothom):

—Totes les cançons de Txarango són una merda!

—Doncs mira que Rather be

—Jo vull Malú!

—Nens, he creat un nou directori.

—Buf, un nou niu de merda!

I “Paco, Paco, Paco, que mi Paco. Paco, Paco, Paco” i també alguns d’aquells moments tan especials i emocionants —que no faltin, per favor—: un viatge tipiquíssim, en definitiva.

Ja hi som!

—Nens, mireu que bonic està el Montseny.

Però als nens no els interessa el més mínim el nivell estètic de la muntanya, com tampoc aprecien la majestuositat i la bellesa dels castanyers de davant de casa. Nosaltres no ens cansem de comentar-ho (el Jordi és el de la muntanya, jo la dels castanyers) i ells no es cansen d’ignorar els nostres comentaris. Ja és això, ja es això, desenganyem-nos.

Viladrau.

A la primera apertura de porticons, aaaah!, un escorpí que vol entrar a casa. Unes bones hòsties amb la sabata, algun critet més i llestos: ara només es tracta d’una reducció de sucs i de massa sòlida i fosca, que té un volum ridícul al costat del que tenia en vida. A continuació, la bronqueta de rigor:

—No calia matar-lo, collons.

I tant que calia, cony, volia colar-se a dins! Haver-se quedat a la muntanyeta. A la muntanyeta boniqueta. Ja, ja, ja. Seguim.

A la maleta, nens, a la maleta: el traje de bany és a la maleta. La Mia ja el porta posat i sense haver preguntat on era, visca l’astúcia femenina, reina meva.

Un dinar ràpid al porxo i cunyats als que em ve de gust veure, i un nebot que em passa un pam d’alçada, i un altre nebot que ja ha estat segrestat per la meva filla, i una neboda fillola que em coneix més aviat poc i que no sap gaire si riure o plorar quan es troba als meus braços. Salvada, he tingut sort: el collaret de colors que porto es converteix en l’objecte més interessant del món i li fa oblidar el dilema anterior.

I sol, molt sol, sense cap necessitat (meva) de banyar-me en una piscina d’aigua gelada. Sol que m’escalfa i que m’obliga a tancar els ulls, mentre escolto amb auriculars les cançons que em fan viatjar on vulgui, tan lluny com calgui, en espai i en temps. Avui no vull recordar ningú, ni vull evocar cap situació concreta. Avui només vull sentir aquella eufòria, aquell “oh, quin gust, per favor”, aquella sensació de què sóc molt afortunada.

A la tarda, una novetat, va, ho provarem: una masterclass de zumba. Per descomptat, sóc de les alumnes més velles i també per descomptat, el meu nivell és escandalosament baix. Sempre he estat perfectament conscient de la meva falta de gràcia per al ball, 40 anys són molts per descobrir-ho, però ara constato que no sóc capaç de seguir ni dos dels passos proposats per l’animosa monitora: sóc arítmica, pato i em sembla que inclús una mica idiota, així que abandono la classe a la quarta cançó. Amb el cap baix i la moral per terra (l’aixella intacta, això sí) sec a una de les taules de fora i demano una cervesa. Això també està bé, trobo, una canyeta a mitja tarda també em fa sentir privilegiada. Una mica de diari sota el sol, que miraculosament encara aguanta, una salutació amb la barbeta per aquí, una mica de Twitter per allà… I, va nens, anem a comprar unes coses a la plaça i a casa. Abans de pujar, passem per casa l’àvia i m’ofereixo per ajudar amb la Carla. Llavors, una altra sorpresa: després de tres fills, a bany diari, he oblidat com es banya un bebé i la meva destresa per a la tasca és absolutament nul·la. La nena en cap moment perilla, només faltaria, però la meva falta d’habilitat és digna d’admirar (per cert, inclou diversos cops de colze súper forts a la mampara de la dutxa). En contrast amb els plors de la nena, riem molt, amb la meva companya d’aventura, una cunyada, també tia de la criatura i igual de justeta que jo en el desenvolupament del bany infantil. Però la situació em fa pensar: que fort, com si no ho haguessis fet mai a la vida, és increïble, com es perden les coses, quina llàstima. Mentre remeno la crema de carbassó recordo el lamentable espectacle zumbero que he protagonitzat fa unes hores i encara em sento més vella. De seguida em corregeixo a mi mateixa: això no és de gran, això és de patosa i ho has estat tota la vida, t’hagués passat igual fa 20 anys. I somric mentre poso pa a torrar.

22

Em desperto a causa d’un malson espantós, d’aquells que em fan incorporar de cop i que em treuen un crit  aspirat de la boca. Uf, uf, sort que no és de veritat, quina angoixa més tremenda, per favor. Per què somio tantes coses i sempre tan macabres? Està clar que això vol dir alguna cosa, o moltes coses… Però tinc dos bones notícies: són les 8 i pico i tothom dorm… mmm … Benvolguda falsa soledat! Surto de puntetes de la cuina, amb un cafè amb llet i un paquet de galetes Chiquilín per estrenar, i després a seguir disfrutant: posició horitzontal de nou, sota una manta, amb “Las tres bodas de Manolita” a les mans. Com m’agrada l’Almudena Grandes, que bé que escriu i descriu, no em cansen gens les seves novel·les de la guerra civil espanyola, i com m’arriben a emocionar: voldria que no acabessin mai. I que terrible haver viscut en aquesta època… Què hagués fet, jo? Ni mitja heroïcitat, això segur, i molt probablement morir de gana o, literalment, de por. A la primera de canvi, n’estic convençuda.

Ploro, a moco tendido, a la pobra Manolita per fi li surt alguna cosa bé, i també somric davant d’una expressió que no coneixia i que em fa gràcia: “Estás tolay”. Després buscaré d’on ve, a veure si ho trobo, i buscaré informació de l’”Orejas”, i de Cuelgamuros i de… Ho vull saber tot… Que cabrons, quin fàstic… I de repent una cara amb els ulls inflats, amb els cabells despentinadíssims, que riu mentre camina cap a mi, i una altra, un cap rapat com un kiwi que també s’estira a sobre meu, i molts petons i tanco el llibre, Almudena, perquè ara he de mossegar un cul ters i apretat i he de preparar llets amb Cola-Cao, i després ja no disposaré del nivell de concentració que mereixes. Ara algú es lleva per anunciar que surt a esmorzar i a llegir el diari, no sense abans haver fet algun comentari sobre l’insuportable desordre de la casa. Adéu, adéu, rei, i torna amb un altre humor. I si tant et molesta el desordre, ordena i calla… No val la pena reproduir aquest diàleg tan de repetició… Següent tema, per favor.

De nou al sol:

—Nens, veniu, que us poso crema.

—Ai, mamà, que pesada, no cal.

—Clar que cal, burraquillos.

Quan aprendran que és molt més astut obeir a la primera que perdre el temps amb discussions inútils que només serveixen per minar la meva paciència (ja escasseta)? Ja em puc tirar, ja em puc tirar a l’aigua? No, no, clar que no, encara no.

I apareixen tres adolescents amb pantalons curts ensenyaculs i marcafigues, totes tres, uniformades.

—Però això que vol dir?

—Ui, això no és res, ara follen molt abans.

—Totes o algunes? Perquè les avançadetes sempre han existit, a la nostra època també n’hi havia.

—Totes, totes.

—No m’ho crec…

Conversacions lleugeres amb olor de coco i de clor. I terres de tova bullint coberts de peces de Lego que et claves als peus cada dos per tres. I, mira, ja arriba: Papàààààà! Suat, embotit a dins d’una peça de lycra horrible, i bruta de fang, amb les cames esgarrapades i d’un humor excel·lent.

—No sabeu com he disfrutat, no sabeu com estava la muntanya.

Va, està simpàtic, i molt guapo: em mossegaré la llengua, no diré res.

I el Jan? Ja està, ja ens l’ha tornat a fotre i ha marxat dissimuladament per enganxar-se a l’Ipad, o al telèfon, o a l’itouch. Jan, cony, baixa a banyar-te o et quedes una setmana sense maquinetes… Putes maquinetes!

Una mica més de sol, ara ja no pica, i subtils remenades de cadera sobre la tumbona: “…estar contigo, vivir contigo, bailar contigo, tener contigo una noche locaaaaaa, ay besar tu boca…”. Dutxa i primeres morenors detectades al mirall, amb certa satisfacció, així com l’arruga vertical de l’escot, també detectada a l’instant i cada dia més marcada, hòstia. Però estic bé, tinc sensació de vacances, em sembla que jo també estic aprenent a fer caixetes i a obrir-les i tancar-les quan vull: ara no vull pensar en determinades coses i puc fer-ho, puc no pensar-hi. Només se m’escapen uns fils d’aroma o de fum, de tant en tant, que em fan de recordatori però que no adquireixen cap protagonisme. O al revés, ara sí, ara vull aquest pensament al davant de tot: obro la caixeta i aspiro intensament… Molt bé, nena, dominant la ment. Sí? Vols dir? No, no, clar que no, tonteta, depèn del grau d’angoixa… En qualsevol cas, em sembla que ho faig una mica millor que fa un temps, em sembla que sí.

I de nou una canyeta sobre la taula, mentre els nens han estat arrossegats pel seu pare, completament a contracor, a fer una excursió memorable a la muntanya. La Mia se n’ha lliurat, pujaran més enllà de Sant Segimón, i juga als columpios, davant meu. I al costat, cares conegudes que semblen portar una patata a la boca quan parlen, ¿sabes? Després de tants anys, no deixa de cridar-me l’atenció, però, traiem-nos la careta, escoltar converses alienes sempre m’ha resultat de gran interès. M’hi poso bé, trec el mòbil i començo a jugar al 2048: el 2 amb el 2, que fan 4, i aquest 4 amb l’altre 4, ja tinc un 8 taronja. I mentre combino números amb cara de pòquer no perdo el fil del que es diu una mica més enllà:

—¿Quieres aguita, Gonzalito? Díselo a papi, cariño, dile: ¡Quero aba!

I apareix una amiga a qui fa temps que no veig, muá, muá, ei!, no sabia que pujaves! Seu aquí, seu, vols prendre una cervesa? I algú em diu que ha identificat la Mia com a filla meva sense conèixer-la de res, només perquè és pastada a mi. I sé que no és veritat però em fa molta il·lusió sentir-ho. I hola, Paula, reina, com esteu? Com et trobes? Passa la tarda, i evidentment, ens acabem posant un jerseiet (i jo, personalment, començo a sospirar per uns mitjons i unes bambes).

Vinga, a casa, que és hora de sopar. A la banyera! Després, mongeta verda. Calleu, estalvieu-vos les queixes, només serviran per posar-me de mal humor, i avui heu menjat arròs, i ahir espaguetis, i crema de carbassó, o sigui que no és veritat que sempre preneu el mateix primer plat. Mia, pobra de tu que ploris per això, pobra de tu, eh? Et donaré un bolet. Calleu, cony. De segon salsitxes i després un iogurt o, si preferiu, també hi ha flams.

Bona nit, reis, feu-me un petó. Us estimo.

23

Avui és la verbena! Un matí amable, repetitiu i amable. I tenim convidats a dinar: la Mireia i els nens, el Raimon ha hagut de baixar a treballar. Doncs vinga, marchando una de dinar fàcil, menú infantil i conversa agradable. I de postres coca, naturalment.

La tarda és descaradament tonteta, com totes les tardes prèvies a un gran esdeveniment, durant les quals la gent sembla no poder-se permetre fer vida normal. La Mia i jo estem més penjades que una pera mentre els nens juguen a futbol i el Jordi fa esport, qualsevol esport. Bueno, mira, veurem com pengen les banderoles de paper i preparen les taules per sopar. I vinga, et convido a uns ganchitos, reina, i mentre jo faig el crucigrama de Fortuny, tu dóna una volteta amb la bici. I després podem buscar els 8 errors de LaPlace, com els dimecres d’hivern, al Molí Vell, mentre esperem que el Toti torni de piscina. I que moníssima que et trobo, i com et brillen els ulls cada vegada que veus una diferència entre les dos il·lustracions.

Bueno, s’acosta l’hora. Nens, és bàsic portar texans llargs, així no us cremareu les cames. Sopar amb amics, bromes, riures i un “ojalà” que em fa pensar que quina pena, la pobra noia que el diu. I comencen els putos petardos, i anar fotent mossegades de botifarra en mig d’aquells núvols de pólvora pestilent. I nens, vigileu, i qui és aquell imbècil del jersei verd, que ja es veu que acabarà a urgències de Vic? I més putos petardos, i el meu tros de coca amb tota la fruita confitada de la taula al damunt, perquè tothom se la separa, que burros, si és el més bo, especialment la taronja. I papà, encén-me una altra bengala, i vine a veure la traca que tenen aquells nens, i xin-xin, i on són els pares del nen de verd? I pensar que en el fons els meus fills són bastant obedients i responsables, i que el seu pare i jo no ho fem tan malament, i que tinc moltíssims motius per sentir-me afortunada. I el coll i els ulls irritats pel fum dels putos petardos, malaguanyat  fum als pulmons, qui pogués fotre’s un paquet sencer de Marlboro light. I, Toti, para de fer tonteries o te’n vas a casa. Vale, mamà, però puc un Aquarius? I aquella mirada tan dolça, sobre aquell somriure emmarcat per dos foradets que em resulten absolutament irresistibles. I l’orquestra que toca cançons desenfadades, i la intensitat de la pirotècnia que ja va decreixent, gràcies a Déu, quina poca gràcia que tenen els petardos. I, mira, ja hi ha un nen petit que plora, es veia a venir. I, va, guapos, marxem? Sí home, que és Sant Joan!

Ui, sí, ja és 24: felicitats, Jan, guapo. Gràcies, gràcies, però quin agobio que tota la taula dels adults et miri i et feliciti, quan ets un preadolescent desgarbat amb ganes de contradir-ho tot i de matisar cada una de les paraules dels teus pares. I que gran que estàs, fill meu, i que guapo. I va, prendré un gintònic, què collons, i un hola per aquí, i un què tal per allà, i un encara no voleu marxar? Xin-xin, i anar oferint jerseis, i anar-me recol·locant el mocador. No teniu fred? I tot el terra ple de merda, papers cremats, caixes i envoltoris buits, i de repent un partidet de futbol infantil, a aquestes hores, quin poc criteri, per favor, i quatre gats, possiblement els més beguts, que ballen. I finalment unes cames que se m’enrosquen a la cintura: ara sí, mamà, ara sí que me’n vull anar a dormir. I el jersei i els cabells et fan olor a pólvora, pobreta, i són gairebé les dues de la matinada.

Renteu-vos les dents, reis, us heu divertit? Bona nit. Us estimo.

Ja al llit, un pensament recurrent: se’n recordaran, els nens, d’aquestes coses? El Jordi sempre diu que si ara ens moríssim la Mia ens oblidaria completament, no tindria records, que m’ho jura, que ell ho sap perfectament. I que el Toti no en tindria gaires, i que el Jan sí, algun sí. No m’ho crec, no m’ho puc creure, no m’ho vull creure de cap de les maneres. Però igualment hem de procurar no morir-nos, encara, i faig un petó a la nuca que tinc al costat, a un pam, abans de girar-me a dormir.

24

Això ja s’acaba i el clima sembla que ho sap molt bé. Al menys no ha donat pel cul durant el gruix dels dies de festa, que ja és molt. Però avui, en definitiva, el sol ens el pintarem a l’oli. Va, un altre rentaplats i aprofito per fregar les cassoles. I no m’equivoco, ho faig bé, sembla que després de tant temps per fi he interioritzat que en aquesta cuina l’aigua calenta és la del costat blau de l’aixeta. Sóc gat vell.

Vinga, més Manolita i més llàgrimes d’emoció. I a les onze i pico tothom dorm i començo a obrir porticons, i a estirar-me a sobre de cossos molt més petits que el meu. T’agrada despertar-te sentint el sobrepès de la teva mare? Se’ls escapa el riure, però es fan els durs: ai, mamà, deixa’m! I mentre, al carrer, el típic torracollons d’hòstia i mitja que s’ha guardat mitja bossa de petardos per tirar-los al matí, fora de context, que encara fan més ràbia.

I una estona al jardí, i baila con el hula-hop, baila con el hula-hop, molt bé, Mia, molt bé, Toti, i mira!, un esquirol que passa per sota la taula i s’enfila a l’avet del mig del jardí. Felicitats una altra vegada, Jan, i petons, i avui podràs triar el sopar. I ara, oooooh!, una tempesta de l’hòstia, amb pedra i tot. Viladrau és inconcebible sense tempestes d’aquest tipus, de les que provoquen pampallugues als llums i et fan anar corrent a localitzar les espelmes. Però aquesta vegada no em queixo, està bastant ben col·locada, això ja s’acaba. Vinga, dinem, recollim i al cotxe, que Barcelona ens espera.

I arribar a casa, que no només és entrar al lloc on vivim. És tota una sensació, una sensació càlida com una abraçada que no em pot agradar més. I, va, dutxes, Picolinis a gogó, sumaia de Viladrau, Coca-Cola sense cafeïna i gelat.

Renteu-vos les dents, i que grans que esteu, i feu-me petons, i que vells que ens fem, i bona nit, reis. I com us estimo a tots.

la foto 1 (1)

la foto (8)

la foto (9)

la foto (7)  

  

“Pajarillos de felicidad” o el comensal més agraït del món

Hi ha una escena que últimament s’està repetint bastant a la meva vida, que m’agrada molt, em fa riure i juraria que ja està agafant l’aire d’un d’aquells futurs-records-entranyables-col·lectius-dels-cinc que em fan sentir l’emotiva sensació de formar part d’una família feliç. Es tracta de la ingesta de guatlles(àlies pajarillos) per part del meu pare (sic).

El meu pare ve a dinar o sopar a casa com a mínim una vegada a la setmana i, últimament, el plat estrella —que compro fet i envasat al buit—, és clarament el pajarillo. La veritat és que és casi emocionant veure’l menjar il·lusionat una guatlla rostida, concentradíssim en la labor d’aguantar la petita presa amb les dues mans i separar-ne la carn amb les dents, entre grunyits de satisfacció. Molt de tant en tant es permet una breu pausa per netejar-se els dits i la barba blanca amb el tovalló, i torna de seguida a la càrrega, amb els ulls brillants de plaer. Quan s’acosta al final, havent-hi ja al plat una muntanya d’ossos diminuts de considerable alçada, acostuma a dir:

—Sensacional, nena: ja me’n pots escalfar una altra.

Aquí normalment es produeix un joc de mirades somrients entre la resta de comensals i és molt possible que el Jordi digui una frase que també ens fa molta gràcia i que repetim bastant sovint i en les situacions més inesperades:

—Com li va l’aviram, al teu pare.

El meu pare acostuma a prendre dos guatlles, moltes vegades havent menjat primer un plat de mongeta tendra o de llenties estofades amb ceba, per exemple, encara que també és habitual que d’entrada es faci l’estret i pretengui no tenir gaire gana (i tenir-ne prou amb un únic pajarillo). Altres vegades, en canvi, la consigna és directament que l’àpat, consisteixi en el que consisteixi, sigui abundantot, una altra paraula molt típica seva.

Després, normalment, ve el cerimonial de les no-postres:

—Vols alguna cosa més, papà?

—No, nena, gràcies, estic ple: he menjat massa.

—No vols un iogurt grec amb mel?

—Ah, mira, doncs un iogurt grec amb mel sí que me’l prendré.

I, per acabar, el cafè, que moltes vegades acompanyo de galetes, xocolata negra o fruits secs, mignardises que mai, absolutament mai, he de tornar a guardar intactes. (Bé, “per acabar” és un dir: em consta que, alguna vegada, després de menjar a casa, el meu pare creua el replà per mirar d’arrodonir l’àpat a casa la seva germana Maria).

Sincerament, el meu pare és el millor comensal del món, el menys exigent (pel que fa al menjar pròpiament dit), el més fàcil i el més agraït: li agraden pràcticament tots els aliments, sempre ho troba tot boníssim, menja sempre molt a gust i expressa amb vehemència i reiteració el seu disfrute, independentment del que tingui al plat. Siguin unes mandonguilles, un llom amb salsa, una truita, llegums, verdura bullida, un plat preparat comprat a la cantonada o un vulgaríssim pollastre a la planxa —l’aviram és l’aviram—, sempre sap trobar unes paraules de lloança i gratitud. I —això també m’entusiasma, per pur contrast— no necessita envoltar els àpats de formalismes ridículs: li és completament igual que les estovalles tinguin taques, que els sis tovallons siguin diferents o que talli la pinya amb el ganivet del pa, per exemple.

I precisament totes aquestes coses, a més del fet que és el meu pare, fan que porti bastant bé dos aspectes molt seus que em sembla que només li tolero a ell: l’absoluta falta de col·laboració durant el servei de l’àpat —sempre—, i el nivell d’exigència/ impertinència que pot arribar a gastar —sovint— en el seu transcurs: “Nena, tens un cervesa? Nena, com l’he de beure? Nena, què hi ha de segon? Nena, em dónes un ganivet? Nena, posa-me’n una mica més, Nena, acosta’m la sal…”).

En definitiva, m’encanta que vingui a dinar o sopar a casa i no només per la companyia i la conversació (que mai cansen, perquè acostumen a ser amenes i perquè duren el que dura l’àpat, ni un minut més), sinó també per contrarestar una mica les queixes sistemàtiques dels nens davant la meva labor culinària. I per contradir els interminables matisos i peròs (molt irritants) del Jordi, qui sempre troba molt bo un plat la primera vegada però mai la segona i les posteriors (sent exactes) i que sempre té alguna cosa a dir: “no mata”, “avui ho trobo diferent”, “no em ve de gust”, “no m’acaba de…” I, sí, fins i tot alguna vegada ha arribat a deixar-me anar l’odiosa sentència: “el/la de la Vicenta o el/ la de la meva mare era/ és més bo”.

Tornant als pajarillos, als nens també els fa molta gràcia, aquest tema, i ara en demanen moltes vegades, jo crec que bàsicament contaminats per l’entusiasme del seu avi, perquè a l’hora de la veritat els fa com angúnia aquell pollastre diminut. També els encanta, ho sé, la paraula pajarillos, sobre tot a la Mia, que la utilitza tot el dia (sempre parlant de menjar i amb l’avi com a subjecte, evidentment). I quan li demano que per favor baixi una bossa a casa l’avi, pregunta emocionada:

—Què hi ha? Són pajarillos?

Perquè, clar, fa moltíssima més il·lusió trucar al timbre de l’avi per fer entrega d’unes quantes guatlles rostides que d’unes simples hamburgueses, per exemple. S’entén perfectament.

la foto (4)

A la foto: un pajarillo culón, que sembla que balli Can-Can, esperant l’arribada de l’avi.

Un afegit

Aquesta foto m’ha fet pensar en aquella infame cançó —que mereix un post individual— que es va posar de moda als anys 80, “El baile de los pajaritos” (sí, per què negar-ho, a mi també m’agradava i encara recordo l’emoció que vaig sentir quan la meva mare em va comprar el cassette a un quiosc del carrer Muntaner), i he buscat la cançó al Youtube. La sorpresa ha estat que precisament obre el vídeo, no sé per què, un actor espanyol que recorda moltíssim al meu avi Anton (els tres o quatre lectors d’aquest blog, en ser familiars directes, podran comprovar-ho).

I una conclusió

El vincle aviram/ Serrat ha quedat més que consolidat!

Sí que viu per ella, sí

A la pel·lícula Smoke hi ha un personatge que es dedica a fer cada dia, a la mateixa hora i durant molts anys, una foto de la cantonada de Brooklyn on està situat el seu estanc, capturant el pas del temps a través d’un escenari que suposadament és sempre el mateix però que en realitat és diferent gràcies a la llum, la gent, el moviment, el clima, el trànsit… En la mateixa línia –encara més emotiu–, per internet corre un vídeo construït a base de 3650 fotos, una diària, que mostra els primers 10 anys de vida d’un nena, fet pel seu pare. O també recordo la sèrie de 12 imatges d’un matrimoni gran que, amb cada canvi d’estació, es feia fer una foto al mateix lloc del jardí/ hort de casa seva (fins que ja no va ser possible reproduir la mateixa escena). A mi aquestes iniciatives m’encanten i, tot i que també hi veig un punt neuròtic o com a mínim inquietant, acostuma a guanyar la part entranyable i bonica, i el fet innegable que sempre hi ha sensibilitat i amor al darrera.

He pensat en aquest tema després de descobrir una cosa que m’ha semblat molt commovedora, tot i no ser exactament el mateix. Buscant a internet una cançó d’Andrea Bocelli que m’agrada molt i que em venia de gust escoltar, he vist que porta casi 20 anys cantant-la per tots els racons del planeta. La cançó —“Vivo per lei”— té una part vocal femenina i les acompanyants d’Andrea Bocelli van canviant, a més de cantar la seva part en l’idioma propi (sempre empitjorant la versió original, íntegrament italiana). Potser és perquè em faig gran, potser és que ell, a més d’agradar-me com a cantant, sempre m’ha despertat molta simpatia, potser només és que la cançó em sembla preciosa: la qüestió és que veure físicament com aquest cantant cec a qui sempre he imaginat bo i afable ha anat envellint al compàs de “Vivo per lei” pels escenaris del món m’ha fet pena (pena de la meva, de la que no és exactament pena sinó més aviat tendresa, ganes d’abraçar qui me la provoca) i m’ha emocionat.

Lamentablement no he estat capaç d’editar un vídeo que empalmi diferents escenes de Youtube, però he fet un muntatge amb “pantallassos” d’actuacions d’Andrea Bocelli, sempre cantant aquest tema i ordenats cronològicament (des de 1995/96):

Imagen

Escrivint aquest post (recordar-vos aquí que estic en plena crisi dels 40) he imaginat una escena de la vida d’Andrea Bocelli: ell, petit, amb els ulls tancats, com sempre, i dues mans no gaire grosses però fortes que li agafen la cara pels costats, direccionant-li la mirada –com si tingués mirada–, cap a dalt, cap a la boca de qui li parla, que és la seva àvia: “Andrea, hijo mío, Dios te ha negado la vista pero te ha compensado con una voz de oro”.

Algú amb certa malícia podria afegir: “y no solo es la voz, lo que tiene de oro: llámale tonto”.

No seré jo: prefereixo seguir imaginant-me un nen petit rebent els “achuchones” de la seva “nonna” alegre i bigotuda,  enfonsant la cara a un davantal de ratlles esquitxat de tomàquet i alfàbrega.

Benvolguda falsa soledat

Quan era jove no entenia de cap de les maneres que la meva mare s’aixequés aviat els caps de setmana i pràcticament no fes distincions horàries entre dies laborables i dies festius. Trobava que deixar el llit voluntàriament un dissabte a les 7:30h, per exemple, era una mica de boja.

Ara que sóc gran, no només l’entenc perfectament sinó que busco trobar-me en aquesta situació sempre que puc: estar sola al saló mentre tothom a casa dorm és un dels moments més relaxants de la meva setmana, una mena d’autoregal deliciós que em concedeixo sempre que les circumstàncies ho permeten.

Quan un dissabte o un diumenge em desperto a les 7h i pico o a les 8h, per exemple, el meu primer pensament és un “bieeeeeen” pletòric que em guardo molt de verbalitzar, no fos cas que la meva veu trenqués el son d’algú i fes desaparèixer la màgia del moment que m’espera. M’aixeco sigil·losa i després d’anar al lavabo camino de puntetes pel passadís fins a la cuina. Allà tanco la porta, per evitar que el “ping” del microones desperti alguna de les bèsties i, amb un cafè amb llet a la mà, passo al saló: el meu paradís particular durant les properes, amb sort, dues o tres hores. I tot sense parlar amb ningú, enllaçant la inconsciència del dormir amb el plaer d’estar sola i dedicant-me una estona només a mi i a les coses que em vingui de gust fer en aquell moment (desenganyem-nos, acostumen a ser sempre les mateixes: jugar al Candy Crush, passejar-me per Twitter, cotillejar per Instagram, fer un crucigrama de Fortuny, llegir, escriure…).  Sense interferències ni retrets (propis i aliens). Yo, mi, me, conmigo.

Perquè no és que no pugui fer aquestes coses estant amb la família, les faig, però sempre acompanyada d’interrupcions, queixes i demandes paral·leles constants. Res a veure. Com tampoc és el mateix dedicar-me a aquests quehaceres durant les estones sense nens ni marit que esgarrapo a la setmana (que no són poques, gràcies a les diferències d’horaris i a l’ajuda externa amb la que tinc la sort de comptar): la sensació de llibertat i tranquil·litat que tinc si els nens són a l’escola o amb una de les àvies i el Jordi al despatx o fent la mona per la carretera de les aigües, per exemple, és molt diferent de la que tinc si estan tots dormint plàcidament als seus llits.

És molt més real quan dormen, perquè no sento que he d’aprofitar la seva “absència” per fer coses necessàries/ útils per a la família  —com anar a comprar menjar, cuinar i fer encàrrecs diversos, per exemple— ni per fer totes aquelles coses que és altament recomanable fer sense nens (léase anar al ginecòleg o al dentista), ni estic pendent de què deuen estar fent, de si estan bé, de quan arribaran, de quanta estona em queda disponible, de què els faré per sopar, etc. Ni —cara B— tinc mala consciència per estar llegint tweets o mirant imatges alienes estirada al sofà enlloc de fer coses “de profit”. Saber que qui més estimo al món està dormint em dóna molta pau i m’allibera física i, sobre tot, mentalment. I em permet desmarcar-me, de veritat, una estona.

He de dir que el final habitual de les meves sessions de falsa soledat (l’aparició d’una cara petita i somrient amb els ulls inflats de dormir, que se m’acosta fent ganyotes per la llum i m’abraça més llargament que de costum com si, enganxada a mi, volgués prolongar la dormida que acaba de clausurar) m’agrada igual o més que la sessió pròpiament dita.

la foto (1)

Annaserrat2

Grace (i Paula)

Grace

Un primer contacto visual me bastó para detectar su profunda infelicidad y aquello absorbió de inmediato mi atención: ya no pude dejar de mirarla durante los siguientes minutos.

Decidí que era inglesa, por el pelo, por los ojos, por el aire general pero, sobre todo, por aquel mosaico aleatorio de piel blanca y rosada que tantas veces había visto en el metro y en las calles de Londres.

Calculé que Grace  ─para mi sería Grace, decidí que aquél era su nombre─ rozaba los 40 años, o quizás tuviera sólo treinta y pocos malvividos, y que el bebé que transportaba en la mochila, pegado a su pecho, no superaba el mes de vida.

Grace volvía de hacer la compra, las bolsas de plástico naranja que llevaba lo hacían evidente. ¡Qué estampa! Pese a la tristeza que desprendía, tenía algo muy armónico, una simetría casi perfecta. Las piernas rectas y juntas, dentro de unos tejanos oscuros con los dobladillos perfectamente alineados. Ambos brazos también estirados y pegados al cuerpo. En la mano izquierda, una bolsa de víveres; en la derecha, otra de tamaño y aspecto idénticos. Y en el centro, en el interior del abrigo de espiga marrón de Grace, su bebé: su pequeña carga humana. O tal vez la más pesada.

Pese a mantener la cabeza erguida, la actitud de Grace no era desafiante y su mirada ensimismada bajaba lo justo como para no ver ni lo que tenía delante ni lo que tenía debajo, estrellándose en algún punto perdido del suelo. Su trayectoria visual no llegaba a cruzarse con la del niño (¿William?, ¿Stuart?, ¿John?) quien, por el contrario, parecía buscar desesperadamente los ojos de su madre y gritar sin voz: “eh, mamá, ya he nacido, ya estoy aquí”.

Quizás Grace quería evitar intencionadamente que el bebé viera la expresión de unos ojos que sólo hablaban de  fracaso, sufrimiento y agotamiento. O tal vez Grace ya estaba vencida y sólo era capaz de moverse por la vida como un autómata. A lo mejor Grace nunca había planeado tener un hijo, o quizás la vida se le había roto cuando el niño era ya era una realidad de carne y hueso, quizás… Pensé en lo malévolo que puede ser el azar cuando se encapricha en hacer coincidir en el tiempo una tragedia con un pico de felicidad, enturbiándolo todo y obligándonos a vincular ambas cosas para siempre.

Y me alegré de que Grace no fuera una persona de verdad, sino una de las fascinantes esculturas de Ron Mueck.

la foto 2 (2)      la foto 5

Paula

Ahir, quan finalment estava a punt d’acabar aquest post que fa molts dies que vaig començar, em va arribar un whatsapp de la Maria, la meva tia. M’adjuntava una foto de la meva cosina i la seva filla, la Paula i l’Anna, nascuda fa dos dies. Una foto preciosíssima que, a més de fer-me plorar moltíssim per la franquesa, la bellesa i la felicitat que transmet, se m’ha colat inevitablement al post. Per sort, per antagonisme absolut amb la Grace i el seu fill!

Guapa, Paula, t’estimo! (I a l’Anna també, tot i no haver-la pogut conèixer, encara).

la foto (17)

“¿Tú a qué tramo fuiste?”

Avui m’he aixecat amb ganes d’escriure sobre l’onze de setembre, mira. És bastant sorprenent perquè mai parlo de política ni d’economia, entre altres coses perquè no en tinc ni puta idea i perquè són temes que ni entenc ni m’interessen gaire.

Però l’actitud de la gent amb el tema de la cadena humana m’ha posat una mica de mal humor. I també m’he sentit en certa manera “atacada” per no haver-hi participat: una mica (bastant!) sembla que qui no ha anat a la via catalana dels collons combrega, com a mínim, amb les idees del PP.

A veure, en el meu cas són vàries coses. Coses sense xifres, ni dates ni dades històriques concretes, ni raons de veritable pes. Coses que no podria exposar en un debat rigorós ni segurament podrien/ podran convèncer ningú de res. Però són les coses que em mouen a mi o que, en aquest cas, m’han fet no-moure ni un pèl.

En primer lloc: em considero una persona amb una gran capacitat d’estimar, però d’estimar persones. Jo no estimo cap terra, ni cap nació, ni cap tradició, ni cap llengua. Estimo la família, els amics, i puc albergar algun tipus de sentiment molt més inconcret i difós (i, per descomptat molt menys intens que l’estima) per un objecte determinat o per un lloc concret lligat a la meva vida. Però no estimo una comunitat autònoma, ni un país tampoc. No puc estimar una cosa tan genèrica, tan gran, tan diversa, tan desconeguda, que inclou tanta varietat i tanta tipologia de gent i de moltes altres coses. Utilitzant el llenguatge d’un conegut del meu pare, jo sóc incapaç de “pillar feeling” amb aquests conceptes tan immensos, no intimo gens, i crec que afirmar que estimes un país és tan absurd com afirmar que estimes la raça humana.

Per altra banda, confesso que el catalanisme independentista tradicional (ara no parlo del que ha catapultat darrerament el PP), el de tota la vida (el de Jordi, Núria i Montserrat, el de trobar que tot l’univers hauria de parlar català, que la gent més il·lustre del món és la nascuda a Catalunya, que la millor literatura és la catalana, etcètera, etcètera), sempre m’ha produït un “repelús” “tremendo”. En general trobo que el nacionalisme, qualsevol nacionalisme, és una mica un signe de tenir poques llums, de no veure més enllà del nas i de tenir una ment petita i tancada (tot i que puc arribar-lo a més o menys entendre en determinats moments històrics o en determinades situacions). No cal dir que el nacionalisme espanyol m’esgarrifa igual o més que el català (però en el meu entorn no l’he viscut gaire, tampoc).

Barcelona m’entusiasma i sóc molt feliç de viure-hi (de fet, no voldria viure a cap altre lloc al món). També m’agraden moltíssim altres localitats catalanes i sento un cert “carinyet” per alguns llocs de Catalunya especialment vinculats a la meva vida. I la llengua? Parlo català amb els meus fills i amb la gran majoria de família i amistats perquè és la meva llengua materna, perquè és amb la què millor m’expresso i perquè, en definitiva, penso en català.

Per descomptat, defenso i defensaré sempre el dret a parlar català i sempre estaré en contra de la ideologia (lingüística i no lingüística) del PP i de les seves bogeries intervencionistes amb aquest tema. Però també m’encanta que els meus fills puguin parlar castellà amb la mateixa facilitat que el català (de moment, no és en absolut el cas) i que l’aprenguin de forma natural, com també m’agradaria que sabessin parlar anglès, italià o alemany, per dir alguna cosa. Trobo que és riquesa i que és molt bona cosa néixer a un lloc on hi ha bilingüisme (fins i tot sent una de les dues llengües en qüestió bastant poc útil per anar pel món).

I no tinc cap mania al castellà (al revés, em sembla molt més bonic que el català), ni tampoc a Espanya. No sóc una persona molt viatjada però he estat a llocs que m’han encantat, he conegut gent d’altres regions encantadoríssima i, en definitiva, no tinc cap motiu per voler-me’n desvincular. Em sento identificada amb un valencià o un madrileny? En principi no. I amb un lleidatà o amb el senyor que viu al carrer del darrera, a Barcelona? En principi tampoc. I si resulta que per aquelles coses de la vida m’identifico amb alguna d’aquestes persones no serà pel lloc on han nascut ni per la llengua amb què parlen.

Odio el govern del PP? Sí. Em sento injustament putejada per aquest govern? Sí. Crec que són justes les relacions econòmiques/ fiscals entre Espanya i Catalunya comparat amb altres comunitats autònomes? No. Crec que Catalunya hauria de poder decidir si vol o no seguir formant part d’Espanya? Sí. Però també crec que el PP és el PP i que Espanya és Espanya o que, dit d’una altra manera, no tot Espanya és del PP. I a mi m’agradaria desvincular-me del PP però no d’Espanya.

Per això, resumint i simplificant, no vaig formar part de la cadena humana i vaig preferir quedar-me a casa fent el crucigrama de Fortuny, que és una cosa que em produeix una gran satisfacció.

Un apunt final
L’11 de setembre hi havia milers de Jordis, Núries i Montserrats de tota la vida formant la via catalana (i TV3 ja es va encarregar d’entrevistar-los), però també n’hi havia uns quants amb un perfil bastant proper a “Amo a Laura“, que no saben ni parlar català tot i haver nascut aquí, cridant “in-inde-independència” perquè “oye, España nos roba, esto no puede ser. Hay que frenarlo ya, Borja”. I aquests són els que més et pregunten: “¿Tú a qué tramo fuiste, Anna?”. I quan els dius que no vols la independència, se’ls dibuixa un “¡Santo cielo!” a la cara que fa una mica de ràbia, francament.

la foto

Setembre

“Todavía con un residuo de bienestar posvacacional en el cuerpo pero sin la energía vibrante de un proyecto específico inminente. Con muchas ganas de orden vital pero sin fuerzas para imponer horarios ni normas. Ni manifiestamente contenta ni descaradamente triste. Sintiendo cierta nostalgia pero sin saber exactamente de qué; una nostalgia expresada tanto con sonrisas aleladas como con lágrimas. Sensiblera, blanda, tontita. Creo que mi estado combina muy bien con el mes en curso: septiembre. Un mes que ni chicha ni limoná“.

No, decididament l’última frase no encaixa amb el to general de les línies que vaig escriure ahir. No pega, canta com una “almeja”, fora: esborrar i, després de “septiembre”, punt. Final?  Suposo que sí, em sembla que ja no sé què afegir a la narració. Sempre he estat dona de mircrorrelats, per dir-ho finament, per evitar termes molt més precisos, que no preciosos: dona de microtalents, dona de microrrecursos.

Miro per la finestra de l’estudi i veig els arbres de la vorera, que ballen despentinats pel vent. I llavors m’imagino ajupida al carrer Muntaner agafant fulles seques de plataner per enganxar-les a continuació del text d’ahir, a la llibreta de tapes negres. És molt de tardor. I “facilón” a més no poder, i absurd, també. Tu tia estàs fatal! 

Bufo.

Potser podria allargar el text explicant que setembre i octubre són mesos especialment emotius per a mi, que conec perfectament l’origen de part d’aquest estat d’immensa tonteria “setembrera”. I només m’ha faltat la monada de faccions perfectes a qui vaig conèixer ahir, tapada amb el mateix llençol blanc amb rodonetes verdes que va tapar els meus fills només néixer, i que em fa plorar fins i tot vist des de la pantalla del mòbil.

Entre septiembre y octubre, la mayoría de los habitantes de mi hogar cambia de número: crecen y crecen y vuelven a crecer. Este año las velas clavadas sobre el azúcar glas de los pasteles serán 12, 9 y 6. Y 47. Y, si metemos la patita en noviembre, 40. [Uf, 40 anys, quin horror: “corramos un tupido velo”]. Que los hijos crezcan me hace muchísima ilusión y (¿todavía?) me parece un acontecimiento festivo. Pero, por supuesto, sus cumpleaños son una vía directa a los días de sus nacimientos, distintos pero iguales: ligados a las emociones más intensas de mi vida, a la felicidad perfecta, al agradecimiento extremo. Me veo. Me veo en la clínica, con un niño en brazos, aquella mezcla de olor a carne y colonia de bebé, aquella expresión plácida y serena, aquél reconocimiento con los ojos, los dedos y los labios: frente, nariz, boca, orejas, manos, ¡manos!, piernas, pies. Todo diminuto y bien hecho. Me veo pensando que siempre querré cuidar y proteger a aquél ser. Sintiendo que ya es lo más importante de mi vida. Y dándome cuenta de que ya sé qué es querer incondicionalmente, sin fisuras.

És difícil escriure sobre els naixements dels fills sense caure en la cursileria més absoluta. Com es fa, sent la cosa més intensa, bonica i emotiva del món? M’aixeco a buscar kleenex i després de mocar-me m’acostaré als llits dels nens a mirar-me’ls una estona. Quan dormen, encara ara tenen alguna cosa dels nens acabats de néixer que acabo de descriure, i encara ara em porten allà, a aquells altres dies de setembre i octubre.

I em sembla que ja està, que dono per acabat aquest post. Volia escriure un conte dins un conte, amb un gir inesperat, amb l’aparició d’una carta misteriosa a la meva bústia, però això ja no hi ha qui ho recondueixi. M’ha quedat un text cursi a més no poder, què hi farem. Una es fa gran. I estem al mes de setembre que, vist està, per mi és com tenir la regla 30 dies seguits.

la foto (15)

#Nunstop

Les monges són personatges que sempre m’han cridat poderosament l’atenció. Em fascinen (eliminant del verb fascinar qualsevol connotació d’admiració que pugui tenir): la idea que una persona renunciï a tot per entregar-se a una vida contemplativa i/ o dedicada a l’oració és una cosa que mai entendré i que considero incompatible amb la llibertat de pensament i amb la bona salut mental. Sí, indubtablement hi ha monges actives, que es dediquen a ajudar la gent desemparada, però crec que no cal ser monja per fer bé al món.

(Com bàsicament aquest bloc té dos o tres lectores, que coneixen i toleren perfectament el meu ateisme, no és gens necessari que matisi gaire cap de les afirmacions anteriors ni que miri de suavitzar-les. Segueixo).

Les monges sempre m’han semblat misterioses i m’han despertat una gran curiositat. Quan era petita i se’m presentava la rara oportunitat de tenir-ne una al davant, no podia treure-li els ulls de sobre, i acostumava a centrar els meus esforços en intentar deduir de quin color tenia el cabell i en imaginar-me-la amb la “melena suelta” onejant al vent, cosa que aconseguia poques vegades.  Sempre m’han produït una certa inquietud, però en aquest moment no em feien por i les considerava essencialment afables. Em sembla que això té a veure amb una anècdota de la infantesa on n’apareixen dos però on la gran protagonista, i d’aquí òbviament el “carinyo” amb què recordo el moment, és la meva àvia Montserrat.

Estàvem a Viladrau, una tarda del mes d’agost, l’àvia i jo “mano a mano” a casa seva, quan van trucar a la porta dos monges amb el clàssic hàbit color “toffee”, em sembla recordar.

─Ay, pasen, pasen, hermanas, ¡qué alegría! ¿Quieren tomar algo?

No van dir que no ni una sola vegada, les molt punyeteres, i l’àvia els va preparar un vas de llet amb Nescafé descafeïnat i els va servir unes magdalenes Bella Easo (afortunadament, no era l’hora d’un àpat principal, no sé gaire com se n’hagués sortit, l’àvia). S’hi van llançar amb un desfici salvatge, les recordo sucant les magdalenes a la llet com si els anés la vida (n’hi havia una especialment compulsiva, a la qual li anaven caient regalims de cafè amb llet per la barbeta!). Vaig pensar que segur que passaven gana i que no devien tenir accés a determinats aliments, als bons aliments, com a mesura addicional per mirar de putejar-se una mica més l’existència. I no descarto haver sentit una mica de compassió.

Després d’una conversa tonteta que no recordo amb detall i en la que jo òbviament no vaig participar (em vaig dedicar a observar els cabells que mig s’intuïen sota la toca: totes dos els tenien grisos), les monges van treure’s la careta i van oferir-li el clàssic “pongo” religiós a la meva àvia: un calendari, unes estampetes o alguna cosa així, una merdeta d’aquelles que es paguen amb “la voluntat”.

─Ya sabe que cualquier cosa, Sra. Montserrat, lo que buenamente pueda.

L’àvia els va donar un bitllet de 5.000 pessetes, davant la meva estupefacció i la manifesta satisfacció de les monges, que casi es posen a “ronronejar”.

Després de donar-li moltes vegades les gràcies (“qué buena es usted, señora Montserrat”), es van aixecar de la taula del menjador per anar-se’n, contentes i amb la mel de la victòria als llavis. Poc s’esperaven el típic (i elegantíssim, això sempre) “favor con favor se paga” de l’àvia Montserrat:

─Hermanas, miren, una cosita. Estoy pensando… Ustedes deben bajar a Vic, alguna tarde, ¿verdad?

Les monges es van mirar, una mica desconcertades.

─Sí, Sra. Montserrat, algún día iremos seguro.

─¿Pueden hacerme un favor?

─Claro, claro, usted dirá.

─¿Pueden comprarme una báscula? Sencillita, que no sea muy cara, ¿eh? Y que no pese mucho, sobre todo que no pese ni ocupe demasiado, y que tenga los números muy grandes para poderme pesar sin gafas. Ah, y si puede ser de un color clarito, mejor, en el lavabo lucen más los colores claros y hacen como más limpio, ¿verdad? ¿Prefieren que les dé el dinero ahora o que se la pague cuando me la traigan?

Només li faltava “fer la porra” ─que diuen els meus fills─, treure la llengua i deixar anar un “Chúpense esa, hermanas, y sepan que barriga y bolsillos no se llenan de “gratis” en esta casa”.

(Pobre àvia, la veritat és que és absolutament impossible imaginar-se-la fent o dient cap cosa fora de lloc, i menys amb aquestes expressions “barriobajeras” a tope, però sí que hi havia aquell punt de satisfacció extrema d’haver-se tret un “marronet” de sobre i haver-li encolomat a un altre. Això sí, clarament).

Passats els anys, diguem que la meva relació amb les monges va ser essencialment inexistent.

P a u s a.

Però llavors em vaig enganxar a Instagram i vaig descobrir un hashtag que em va fer morir de riure: #nunstop. Vaig decidir que jo també volia contribuir-hi i vaig començar a buscar monges desesperadament (no cal dir que vaig estar bastant temps sense veure’n ni una, oi? Aquella norma que no sé d’on cony surt però que no falla mai). I de sobte, una! I mira, al dia següent: una altra! Uala! Dues de cop i… hòstia, són negres! #Nunstop total!

A Instagram hi ha moltíssims “caçadors” de monges i moltes vegades és una mica allò de “a veure qui la diu/fa més grossa”, cosa que m’apassiona i em diverteix moltíssim. Sota els hashtags #nunstop i  #aporellas es poden veure fotos de monges col·locant-se bé les calces (@merinss), comprant Tampax en un supermercat (@mtrias), berenant en un local de fastfood (@mauri65), mirant-se una faixa de rebaixes a El Corte Inglés (@melicandme) o passejant per les rodalies de Galvany amb tres caixes de pizza a les mans (@jasminrovira), per exemple. A més de ser molt divertit i engrescador, fer fotos de monges és un joc que també desenvolupa la imaginació, la rapidesa de reflexes i la valentia perquè, parlem clar d’una vegada: es tracta de personatges terrorífics i crec que he estat a punt de rebre un cop de puny i de menjar-me el telèfon (per no dir una altra cosa) en més d’una ocasió.

A força de retratar-les he pogut observar que tenen una sèrie de trets comuns característics: totes semblen homes i totes són un mirall d’amargura i d’infelicitat extremes. Tenen una expressió facial duríssima, són l’antítesi de l’afabilitat i l’amabilitat i no desprenen cap aroma de caritat cristiana… Això sí, per a mi són inesgotables fonts d’inspiració i de riures, així que els estic molt agraïda i aplaudeixo la seva tremenda proliferació a la ciutat de Barcelona (aquesta és una altra de les tendències que he detectat: surten com bolets, tu).

Para muestra, unos botones:

#nunstopannaserrat_1  #nunstopannaserrat

#nunstopannaserrat_4#nunstopannaserrat_5

#nunstopannaserrat_6  #nunstopannaserrat

#nunstopannaserrat_8  #nunstopannaserrat_9

“Ojalà” aquella tarda a Viladrau hagués tingut ocasió de fer fotos a les “hermanas de la báscula”. Ja veig el peu de foto: “Límpiate la leche de la barba, Sor Ramón, demoniete cochinote”.

O qualsevol altra barbaritat.

Urnes d’entranyabilitat

Ara ja sóc gran, conec francament bé les meves limitacions i mancances i acostumo a saber frenar certs impulsos, però fa uns anys sucumbia sovint a la terrible debilitat que sento per les llibretes, picant com un ocellet cada vegada que entrava a buscar alguna cosa als “xinos”, a Piera o a l’Abacus.

M’encanten, les llibretes. I quan es van començar a posar de moda les Moleskine ja va ser una bogeria: era veure’n una i posar-me a salivar com els gossos de Pavlov.

Però el pitjor del cas no és que m’enamorés de l’objecte en sí mateix, que també, sinó que realment em pensava que estava adquirint una mena d’urna d’entranyabilitat que, segur, m’agradaria molt rellegir passat un temps i que, també segur, m’emocionaria. Un dipòsit de paraules i pensaments que em faria somriure i m’escalfaria l’ànima quan, anys després, caigués a les meves mans i, atenció: també pensava que tindria efectes similars a les mans dels meus fills! Això segurament és un efecte mirall del que sempre he cregut que em passarà a mi amb els manuscrits de la meva mare. És un moment que he imaginat moltes vegades –em sembla que seran centenars de moments, en realitat–, i que temo i desitjo alhora, que m’agradarà molt però que em farà una pena espantosa.

Normalment ja a la mateixa botiga, mentre esperava per pagar, començava a visualitzar nítidament el contingut de la meva nova llibreta: idees, vivències, anècdotes, coses que m’havien fet riure… També hi enganxaria alguna cosa amb un cert volum i carregada de simbolisme, de l’estil d’una branca, una flor seca o un llapis petitíssim consumit per l’ús, etiquetes de cerveses associades a grans conversacions, etc. Ho veia tan clar! I perquè sempre he tingut unes “mans que semblen potes”, en paraules del meu pare, i sempre n’he sigut plenament conscient, que si no segur que també hagués visualitzat aquells típics retrats a llapis, desenfadats, de la senyora que seu davant a l’autobús o del nen que fa un flam de sorra al parc. No en tinc cap dubte.

Com a segona fase també perfectament tipificada, després de cada compra, venia l’acariciar molt les tapes de la llibreta, normalment dures i negres però no necessàriament així, l’obrir-la, l’olorar-ne les pàgines, el signar la primera i escriure-hi la data i, com a rematada final, si es tractava d’una Moleskine, el col·locar impecablement recta i plana la goma que tanca la llibreta. A continuació la posava al bolso (prèvia neteja i ordre d’aquest), preparada per si de manera imprevista m’assaltava un concepte brillant necessitat de ser plasmat sobre el paper. En aquest moment de la fantasia, a vegades, podia visualitzar els meus tres fills ja grans, desmuntant el pis dels seus pares morts, sempre d’esquenes (clar, encara no podia ni puc posar cara ni cos a les seves versions adultes), trobant una caixa amb les meves llibretes, totes juntes i, potser, ojo, etiquetades i ordenades cronològicament.

D’aquesta història d’amor unilateral i mai consumada amb les llibretes de paper me n’he recordat precisament perquè últimament estic pensant que potser amb aquest bloc em passarà el mateix: un inici il·lusionat i carregat de bones intencions que va mutant cap a un silenci conseqüència directa de no saber què cony escriure, passant per unes pàgines irregulars i tèbies, molt tèbies.

Perquè alguna pagineta sí que l’omplia, amb pensaments, idees per a contes o minicròniques del què m’havia passat aquell dia, però de seguida anava perdent fuelle i em quedava muda. Llavors la meva llibreta passava de ser un suposat dipòsit d’entranyabilitat a ser una merdeta més de les que van pivotant pel meu bolso veient la llum, molt de tant en tant, per donar suport físic als ingredients d’una recepta, a la llista de la compra, a les instruccions d’alguna “gestió informàtica” o a les trucades que tenia pendents.

Buscant entre les meves llibretes no m’ha costat gens trobar exemples típics de les meves intervencions reals sobre el paper:

la fotola foto (4)la foto (3)la foto (2)la foto (1)la foto (5)

Està clar que hauré de trobar una altra manera de transmetre entranyabilitat als meus fills i de despertar-los l’emotivitat, un cop morta.

Benvinguts al llarg viatge

A casa meva som molt d’explosions, tant negatives com positives. És a dir: el crit i l’insult van que volen, però els riures, les abraçades i els petons també.

Fer un viatge familiar en cotxe és, possiblement, una de les situacions més representatives de com arribar d’un extrem passional a l’altre en poca estona, molt especialment el Jordi i jo: el papà i la mamà (rellegint aquesta frase me n’adono que sembla que em disposi a descriure un “polvet” al cotxe. No, no, per Déu, no va d’això, aquest escrit).

Va de què és igual on anem i quan hi anem: el moment en què sec al seient de copilot estic sempre d’un mal humor espantós, profundament indignada, i amb ganes d’escanyar el conductor i possiblement algun (sinó tots) dels tres “paquets” de darrera. Són moltes les coses que m’han crispat fins al moment:  la preparació de les maletes en sí mateixa, bosses de menjar i menjar refrigerat incloses; el fet que el plan era sortir unes 2 hores abans, més o menys; l’haver dit unes 400 vegades a cada nen (sense resultats visibles) que estigui preparat per quan arribi el seu pare del pàrquing; l’haver esperat al Jordi una estona equivalent a la que hauria d’haver esperat si el pàrquing fos a a Mallorca i hi hagués anat nedant, a buscar el cotxe; la seva (a sobre!) insolent i persistent trucada d'”interfono” avisant que per fi està a baix; l’haver hagut de carregar totes les maletes a l’ascensor (es veu que és un “pack” complet!); els múltiples “va nens”, “què feu, nens?”, “llums, nens”, “ajudeu-me, cony, nens!” que he hagut de cridar, etc. Llavors ve el remat final i possiblement el més irritant (gràcies a Déu, ja només s’ha de col.locar una cadireta infantil, actualment, aquest era un altre calvari que ja no he de patir):  esperar que el senyoret carregui una, dos o (sic) tres bicicletes al cotxe! I a vegades fins i tot cal semidesmuntar-ne alguna! Tremendo, francament.

Amb un estat psicològic i del sistema nerviós deplorable (meu), iniciem el trajecte: benvinguts a bord,  a qui li toca triar la cançó?

Ja fa temps que hem inventat un sistema rotatiu d’elecció musical i això és una cosa que no es perdona: cada membre de la família tria una cançó, la que vulgui i sense possibilitat de repetir en un mateix trajecte. Acostuma a començar el Jan qui, a la seva tendra edat, ens sorprèn triant cançons moderníssimes pròpies de discoteca de pastilleros de mandíbula descontrolada (per exemple: “Scream and shout” o “Don’t stop de party“). Aquí el meu humor ja millora considerablement perquè em fa gràcia i perquè immediatament algú comenta com de lamentable és l’elecció, no falla (cosa que també em fa molta gràcia). Em sembla que és l’Oriol, marit de la meva cosina Paula, que diu, molt encertadament, que el que més ens agrada als Serrat d’anar a un restaurant és apuntar com de pèssima és la tria de plats que ha fet la resta de comensals: “Uf, com l’has cagat amb aquests canelons, ja es veu”. Doncs amb la música del cotxe, igual: com a mínim un dels cinc pronuncia el seu desagrat cada vegada que sona un tema. Aquí ja comencem a cantar i a ballar essencialment amb tocs de cap rotllo tortuga, i l’ambient es comença a relaxar. Després li toca al Toti, amb un gust molt més amable que el Jan perquè, com a mi, li agrada molt cantar i acostuma a triar cançons altament cantables, tipus  “No importa que llueva“ o “Benvinguts al llarg viatge“. La Mia és possiblement la més obsessiva de la casa, des d’un punt de vista musical  (de “Pan y mantequilla” i del tema de la sèrie “Victorious” no acostumem a passar). Jo vaig canviant de cançons i, per descomptat, ni intento posar música de la que m’agrada de veritat per escoltar amb cascos quan vaig sola pel carrer; tiro per opcions més suavetes i cantables. El Jordi és el més arriscat i qui acostuma a aportar la novetat musical a la família, amb algunes contribucions glorioses i amb, sovint, fracassos estrepitosos que generen un “abucheo” i una mofa general que em posa d’un humor excel·lent, per què negar-ho.

La qüestió és que sempre, sempre, arriba un moment del viatge en cotxe en què tinc una sensació brutal i extremadament emocionant (i també extremadament difícil d’explicar) com de ser una família que s’estima i que no està fent les coses tan malament. En aquest moment precís, que dura el que dura, se m’omplen els ulls de llàgrimes i passo la meva mà per sobre de la del Jordi, falcada al canvi de marxes.

Al cap d’uns segons tornem a la rutina habitual i afloren els diàlegs (convenientment suavitzats i reduïts en aquest bloc) com:

– “No corris tant, Jordi, cony”

– “Ai, mira, nena, doncs aprèn a conduir, collons”.

Etcètera, etcètera.

Però “ahí queda eso”, aquell moment màgic.

Un moment màgic que espero que els nens també hagin vist passar i que espero que hagin reconduït cap al racó de la memòria reservat per a les coses boniques.

la foto (35)

Per què aquest bloc?

Perquè tinc ganes d’escriure, sempre m’ha agradat i sovint m’ha semblat la millor manera d’ordenar pensaments, d’intentar entendre’m i d’intentar fer-me entendre (la meva fluïdesa verbal mai ha estat prodigiosa, desenganyem-nos).

Perquè m’estic fent gran i em sembla que m’estic deixant una mica d’hòsties, finalment. Em passo el dia dient als meus fills que s’empassin la vergonya i crec que finalment jo mateixa estic aprenent a fer-ho una mica. Sempre m’ha fet pànic fer el ridícul i provocar determinats pensaments i reaccions, especialment en persones concretes. És una cosa que em costa de dominar i que m’ha paralitzat moltes vegades. També sóc constantment a l’altra banda, passant una vergonya aliena terrible i patint a causa del ridícul que fan els altres. Però em fascina el trepitjar fort de molta d’aquesta gent: cap ben alt, pit enfora i un orgull extrem de què fan i què són. Em repel·leix la incapacitat d’autocrítica, l’autoestima excessiva i la seguretat malaltissa en un mateix, però també són característiques que em fan una enveja espantosa. Penso que ser així ajuda molt a viure en pau amb un mateix. Suposo que, com amb gairebé tot, es tracta de trobar l’equilibri.

¡Anda: Hola, Cerros de Úbeda!

Segueixo, intento enllaçar: crec que tenir un bloc té un punt egocèntric important, igual que tenir un perfil de Twitter o d’Instagram, perquè una mica implica assumir que tens un missatge per al món i que la teva vida i/o els teus pensaments són d’interès per a la resta de mortals. I de coqueteria, també, perquè en el fons es busca agradar i ser una mica aplaudit (encara que moltes vegades els aplaudiments que es recullen no haurien de tenir gaire valor per procedir d’algú que es dedica a aplaudir a “diestro y siniestro” sense cap mena de criteri ni distinció o, al revés, per venir d’algú absolutament mancat d’objectivitat, essencialment com a conseqüència de llaços sanguinis, eh, mamà?).

Total: que em moro de vergonya però també tinc una veu egocèntrica i en certa manera suposo que busco atenció i “mimos” virtuals (des que em ronden els 40, m’he sorprès a mi mateixa exhibint-me per les xarxes socials, tot i que tampoc arribo a la falta de pudor extrema de molts dels seus usuaris!). I també, com tothom, parlo amb altres veus que no sempre segueixen una coherència entre elles, i per això he triat aquest nom per al blog: “Bella figlia dell’amore” (a més de per voler retre homenatge a la meva òpera preferida). Es tracta d’un quartet que m’encanta, un “cada loco con su tema” preciós. Amb aquest símil no voldria transmetre el missatge de “sóc un grup de contradiccions que configuren un producte harmònic”: “ojo”, per favor. Només la idea de contradicció i de múltiples veus. O sigui, en realitat seria com una justificació de la poca coherència de continguts que tindrà aquest bloc (els dominis cajondesastre.wordpress.com i unamijitadeaquíyotramijitadeallá.wordpress.com ja estan pillats).

Rellegeixo el que he escrit i veig clarament una cosa: no es pot tenir menys esperit de “bloguera” (em nego a escriure blocaire) que jo! Sóc l’antifrescura i l’antiespontaneïtat!

Però “Taci, il piangere non vale”. I a veure què passa.

http://www.youtube.com/watch?v=5xVobL-I8oo